2020

Love Story

Durant el recés que es va fer al Parlament de Catalunya, vaig veure una pel·lícula. Una pel·lícula d’amor amb dos actors excepcionals. El Gabriel i el Pedro. Com a bons enamorats, es deien allò que no els agradava l’un de l’altre, però s’ho deien amb una carona tan tendre, que emocionava. Tots hem fet coses malament, tots, però pot més l’amor. Fins i tot, amb mirades que encobrien un cert erotisme. El tema de fons és qui necessita a qui, i per què?

A voltes, les noves relacions són fruits d’experiències dolentes; de relacions que fins fa poc no eren d’amor, més aviat eren d’odi i crispació. Ara les coses han canviat, ha sorgit l’amor i la comprensió mútua, juntament amb el respecte que fins ara no era possible. Amb ullets entendrits, es deien: no em fallaràs, oi?  Ai de tu! Si ho fas!

Aquest idil·li està basat en la necessitat per una de les parts a tenir callada l’altra part, això no és un idil·li, això és una relació de conveniència, res fa pensar que a l’hora de la veritat, doni fruits, res. De tota manera diuen que l’amor és cec.
El que més em molesta no és que m’hagis enganyat. Sinó que mai més no podré creure en tu. (Friedrich Nietzsche)

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 10 de gener 2020

Per què menteixes?

Bàsicament la mentida s’utilitza per dues raons. La primera per aconseguir una cosa, i la segona per por. Estarem d’acord, suposo, que acceptar la realitat no és còmode, resulta més còmode mentir; i tots sabem que una mentida es reforça com més es repeteix. Dit això, hem de dir ben fort i ben clar, que els pobles, en aquest cast concret Catalunya, tenen  dret a l’autodeterminació, és així de senzill. Ara, ens podem preguntar que volen aconseguir negant l’evidència d’aquest dret: hi hauria moltíssims arguments, però per qüestió d’espai, en posaré un: el nostre país suporta històricament un espoli econòmic de dimensions brutals, una mitjana de 16.000 milions d’euros any rere any. No em negaran que això els fa por, m’entenen, oi? Sembla ser que Catalunya és el vint per cent del PIB de l’Estat Espanyol i això també els fa por, m’entenen, oi? Diuen que no som una colònia, i què? Però en patim les conseqüències, en tracten com una colònia, o no?

Analitzem molt per sobre alguns conceptes del colonialisme: les decisions  preses per les potències colonitzadores són sempre sobre la base de les necessitats dels colonitzadors. Fins i tot, intentant convèncer què és el millor per als colonitzats. El colonialisme vol dir que hi ha un grup, una societat o un poble sota l’hegemonia d’un altre. Bàsicament el concepte és dominar a partir de controlar la cultura i l’economia. Sembla ser que comença una taula de negociacions, raó per la qual cal tenir les coses clares: “El Pacte Internacional de Drets Polítics Civils”en l’article 1: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Eh! Tots, vol dir tots. Sense por, diguem la veritat.

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat al 3 de vuit 24 de gener 2020

 

Per si de cas

Si vostè té la sensació ­-o més ben dit la percepció- que la informació que ha processat el seu cervell sobre: llibertat, drets humans, democràcia, llibertat d’expressió, desobediència civil com a forma de protesta no violenta (i un llarg etcètera), coincideixen amb les reflexions que ha fet en Jordi Cuixart, no pateixi el més mínim, vostè no té cap patologia, igual com no la té en Jordi Cuixart. En refereixo que no pateix cap “distorsió cognitiva”, ni ell ni nosaltres. Per entendre’ns i segons els professionals,  que es dediquen a la psicopatologia, aquesta distorsió seria l’error en el moment  de processar la informació. Vaja que interpretem malament tot allò que succeeix al nostre voltant. Sembla ser que la Fiscalia ha detectat que en Jordi Cuixart ho “pateix”. Aquesta argumentació la utilitza amb la finalitat de dir que el Jordi no està en condicions de sortir de la presó, perquè encara és “PERILLÓS”, m’estalviaré les comparacions que fan. En centraré només a analitzar un component que sí crec que és important. És evident que s’estan vivint situacions de “distorsions cognitives”, no en tinc cap dubte, ara bé dit això, jo no soc cap especialista en medicina psicopatològica, però des de la meva ignorància, el que sí m’atreveixo a dir, és que si hi ha algú que té “distorsions cognitives”, són ells. Per a mi és realment perillós, com a ciutadà, no subdit, que la fiscalia de l’estat utilitzi aquest tipus d’argumentació.  El problema és que quan això passa i tens el poder, les conseqüències són les que són. No sé vostès, però jo no crec que tingui cap tipus de distorsió, ni cognitiva ni res que s’hi assembli. Au va, home, va!

Josep Font i Via

Publicat al  de vuit 6 de març 2020

 

Cogito, ergo sum

La por és necessària? Sí, és una emoció que ha servit a la societat per tal de sobreviure; ens avisa de possibles perills, per tant la por és un fenomen natural. El que cal tenir  clar (i posar-hi el màxim d’atenció) és com gestionar-la i analitzar-la. La frontera entre la por i el pànic, és molt fina. El pànic paralitza, la por et fa reaccionar.Dir que avui no hem de tenir por és una estupidesa. Individualment hem de reaccionar, hem de seguir les recomanacions dels que hi entenen i  les hem de complir, sense cap mena de dubte. Els sanitaris tenen por, perquè són conscients dels perills, alhora reaccionen. Ningú sap en què ens trobarem quan això passi, ningú. Segurament hi hauran coses que hauran canviat per sempre, però dit això, ho haurem d’afrontar i la por ens ha d’ajudar. El coronavirus passarà i nosaltres hem de ser-ne conscients, crec, de diverses qüestions. I ara parlo a nivell de societat; tinc la sensació que hi ha qui sap que el pànic pot servir per moltes coses: serveix perquè acceptem la situació que sigui i serveix bàsicament per a paralitzar-nos. No crec que descobreixi res si dic que veure les imatges que es veuen de les rodes de premsa del govern espanyol, custodiats per militars, accentuen encara més aquesta sensació. Què hi fan, per què hi són? Ens cal anar molt en compte amb les manipulacions, ens cal tenir clar que ara estem confinats -i no tinc cap dubte que ha de ser així- però també hem de tenir clar que no estarem confinats per sempre. Quan estàs en estat de pànic, sempre hi ha  algú que et ven seguretat a canvi que tu no pensis, no et moguis i no facis res.  En resum, quan això acabi, tenim feina. Penseu-hi!

 

Josep Font i Via

Publicat al  3 de  vuit 27 de març 2020

Caos caòtic

Nota introductòria: el que ara llegeixen, segurament, a hores d’ara ja no és així; vaja seria estrany. Si entenem per caos les situacions en les quals el desordre, la desorganització, la confusió, la foscor i la incoherència, estarem d’acord, suposo, que estem vivint el caos més absolut.Escena 1: L’OMS avisa que aixecar el confinament massa ràpid pot provocar un “repunt mortal”.Escena 2: Pedro Sanchez surt i diu: “dilluns s’acaba el confinament total” a més a més diu: “sempre complim les directrius de l’OMS”.Escena 3: La consellera de Salut Alba Vergés i el conseller Miquel Buch coordinats per la consellera portaveu Meritxell Budó, no estan d’acord amb les mesures que Sanchez ha adoptat.

Si amb una cosa no hi estàs d’acord, hi ha dues possibilitats: la fas o no la fas, si la fas, has de ser-ne conscient  que això genera no només confusió, sinó una indefensió brutal a la societat. La situació que aquesta actitud genera és caòtica per al súbdit. El súbdit que volia ser ciutadà, li costa entendre-ho, li costa tant, que no ho entén. En fi, qui dia passa any empeny, oi?

Nota final: Som davant d’un canvi d’època, n’hem de ser molt conscients. Quan es perden llibertats és perquè te les pren algú que se les queda transformades en poder. Recuperar-les és molt difícil, ja que qui té el poder no el vol perdre. Em queden tantes coses per dir, tanmateix haig d’acabar; però per dignitat, respecte i perquè és horrorós, cal denunciar-ho, no s’admeten excuses:  i les residències? El tema és tant gros, vergonyós i esgarrifós que l’única cosa que puc dir és que han hagut d’esperar un més per veure que la gent més vulnerable es moria, un més!

osep Font i Via

Publicat al  3 de  vuit 17 d’abril 2020

Quan obrin…

Des del meu confinament i a les portes del desconfinament, quan  ho decideixi Madrid. Aquest súbdit voldria parlar, si m’ho permeten, del canvi en què ens trobarem: sembla ser que el món no serà el mateix, vull dir que serà millor, que el món sencer es prendrà seriosament l’emergència climàtica i tots treballarem per a fer un món millor, més lliure i més just. Que el capitalisme entrarà en crisi i que generarem un consumisme just i equilibrat, que les desigualtats socials formaran part del passat; en definitiva que la revolució dels “balcons” i la solidaritat que ha generat, marcarà un abans i un després. Bé, no? Vull dir que passarem de quimeres a utopies i al final ho farem realitat.  Que els egoismes formaran part de la història, que la justícia serà justa i que la vida (residències incloses) serà el més preuat de tot. Que l’educació i la sanitat seran els puntals on giri tot l’esforç de la humanitat i un llarg etc. Després, quan ens despertem o ens despertin, veurem la realitat, la patirem i de mica en mica ho anirem assumint. Si algú creu que soc pessimista, no s’equivoca, ho soc. De tota manera, com m’agradaria equivocar-me. En fi, sincerament, quan obrin les portes -Ai, Mare de Déu!- Què farem? Personalment no en tinc ni la mínima idea, però per començar, voldria recordar una reflexió feta per Eudalt Carbonell: “El que no podem, es continuar votant els més estúpids del planeta”. Reconec que em va emocionar escoltar-lo, però després vaig pensar: i això, com es fa? Siguin, si poden, molt més optimistes que un servidor, si us plau. Surtin al carrer i analitzin la realitat i després, em diuen: ho veus com estaves equivocat!

Publicat al  3 de vuit 15 de maig 2020

Triar

Sembla ser que s’ hagut de triar entre qui havia de morir i qui no, i també sembla ser que aquesta tria s’ha fet en base a l’edat. Que al segle XXI ens trobem en aquestes situacions, diu molt poc de la societat en la qual vivim. Ho dic perquè en una societat democràtica això hauria de ser inimaginable. Qüestions ètiques i morals i, repeteixo, democràtiques sota cap concepte es poden qüestionar. Qui té dret a decidir-ho i en base a què?  Sembla ser que s’han fet barbaritats. Des que hi ha dades, segons he llegit, ha estat la primera vegada que la despesa en pensions ha baixat, saben perquè, oi? En definitiva han estigmatitzat una part de la societat, la més vulnerable. Com deia Orwell: “Tots som iguals…però alguns més que d’altres”.

Si partim que l’ésser humà ha de donar sentit a tot allò que l’envolta, cal que estiuegem atents i vigilants, molt! Ara han estat els grans, però, per què no els negres, les dones, els homosexuals…en definitiva els “altres” aquests prejudicis i estigmatitzacions  no podem ni naturalitzar-los ni acceptar-los. Si una societat es capaç d’acceptar  aquestes aberracions, som a les portes de construir una altra cosa, quina? No ho sé. Però segur que no m’agradarà.

Per acabar, ho faré recordant a Pastor Niemöller, víctima dels nazis:

Primer van venir pels jueus, /  i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. / Després van venir pels comunistes, / i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. / Després van venir pels sindicalistes, / i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista. / Després van venir per mi, / i ja no quedava ningú per defensar-me.

Publicat al  3 de vuit 12 de juny 2020

 

Justa la fusta justícia justa!

Darrerament he agafat el costum de mossegar-me la llengua tres vegades, abans d’opinar. Ara bé si a la tercera vegada encara persisteix la necessitat de dir-hi la meva, ho faig. Com tothom sap, entre d’altres, tenim a l’exili la Marta Rovira i l’Anna Gabriel; l’una d’ERC i l’altra de la CUP. Les raons per les quals es van exiliar, deuen ser moltes i variades, però del que estic totalment convençut és que no confiaven en la Justícia Espanyola. Cosa que suposo s’entén perfectament. És a dir, tenien por de patir-ne les conseqüències. Si realment no creus en aquesta justícia, no hi creus i ja està. El món independentista això ho ha petit en la seva pell -m’estalviaré els exemples perquè no m’hi cabrien- i de tots en són coneguts els resultats. Ara ens trobem davant un cas molt concret: el desembre de 2019 la sala segona del Tribunal Suprem espanyol va obrir una causa penal contra Laura Borràs per prevaricació, frau, malversació i falsedat documental. Al Congrés dels Diputats el 25 de juny es decidirà si es concedeix el suplicatori per tal que el Tribunal Suprem pugui obrir diligències contra la Laura Borràs. Bé, fins aquí l’escenari; ara parlem una mica dels actors a dia d’avui, quan escric aquestes quatre ratlles, ERC i la CUP encara no saben què votaran. Per la mateixa regla de tres, podrien demanar a les seves exiliades que tornessin, no? Ja que en definitiva creuen en aquesta justícia. He llegit -no recordo ni on ni quin dels dos patits va dir-  la següent expressió: “Home, és que això és diferent”.  A part de ser bipolars, a mi m’ha fet recordar una altra expressió: “Jo no soc racista, però…” En fi, sembla que com a molt tard, a la tardor, es convocaran eleccions.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
PS: No sé com acabarà aquest espectacle, però, el que sí sé, es com va començar, dissortadament.

Publicat al  3 de vuit 27 de juny 2020

 

Drama

Alguna cosa està passant, aquí, i tu no saps què és? Em permeto posar-hi interrogació; Bob Dylan ho deia afirmativament. No sé vostès, però tinc la percepció que el català està en retrocés. I també tinc la percepció que no passa perquè sí. Hi ha una sèrie de prejudicis que, instrumentalitzats, afavoreixen la deserció lingüística: “Aquesta llengua no serveix per…”; “S’entén molt millor si…”. En canvi l’altra llengua sí que mola, és molt més guai. Suposo que no descobreixo res si dic que aquestes invitacions van dirigides a la gent d’un territori on hi ha dues o més llengües i una d’aquestes és la totpoderosa de l’estat totpoderós. Tots els processos de substitució es produeixen per transmissió intergeneracional, són lents i moltes vegades no en som conscients i, fins i tot, m’atreviria a dir que acabem trobant-los normals, és a dir els naturalitzem. Qui no ha sentit dir: “Ens convé ser bilingües”. És meravellós, enriquidor i desitjable conèixer com més llengües millor. Cal, però, analitzar si darrera aquest argument s’hi amaguen intencions menyspreables. Abans no sigui massa tard, reaccionem!

Si algú pensa que el títol té a veure amb la nova sèrie de TV3, no s’equivoca. És evident que els progres riuran, segur, els encanta el catanyol, el troben molt més modern. Segons he pogut llegir, el director de la sèrie -i preguntat sobre el tema de la llengua-, ha dit que ell és així, que a casa seva parla en castellà i en altres ambients en català. M’agradaria -cosa que no podré fer- preguntar-li si l’atzar els hagués dut a viure a Portugal, ell faria la sèrie per una televisió pública en castellà i portuguès, i allà  la televisió la projectaria?

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat al  3 de vuit 10 de juliol 2020