2018

Publicat el 18 de juliol de 2019 per

Ei, Europa: que hi ha algú?

A Strasburg, hi ha la seu del Consell d’Europa. Està formada per quaranta-set estats i té per objectiu principal defensar i protegir la democràcia, l’estat de dret i els drets humans i, en particular, els civils i polítics. Darrerament ha publicat un informe en què diu que la independència del poder judicial espanyol, grinyola. I què hi fa? Doncs fa un informe. Un informe en el qual hi diu això. I? Ens podríem preguntar. Com que ens ho podríem preguntar, ens ho preguntem: ¿Si defensa el que diu que defensa, n’hi ha prou en fer un informe? Realment no pot fe res més? Si realment no pot fer res més, no s’espantin, però estem més sols que la una. ¿L’esmentat consell coneix la repressió de l’1O, sap que tenim presos polítics i exiliats polítics? Si ho sap, protegir, allò que es diu protegir, sincerament, a nosaltres, no ens serveix de massa cosa, oi?.

Hi ha un altre tema que, a mi personalment, em preocupa fins i tot més. Si partim de la realitat, crua, estem sols i, a més a més, nosaltres tampoc estem a l’alçada. Ells fan informes i nosaltres fem plans. Pla A, pla B o, fins i tot, pla C. I fem moltes piulades, moltes. Però cal recordar una cosa: hi ha innocents a la presó i exiliats. Si nosaltres, vull dir nosaltres, tinguéssim un sol pla, una sola fita… Exacte! Un pla de país. Llavors potser, dic només potser, tindríem més credibilitat, no? Ho dic, perquè votem i ens hostien, ens desmunten el país, ens imposen unes eleccions (que guanyem) i malgrat tot això, no som capaços de demostrar quina és la nostra prioritat i finalitat. Doncs potser sí, que com a molt, el que podem demanar és que facin informes i que per més inri, “ells” se’ls passen pel forre. Menys plans, menys piulades i més país. M’equivoco? Si m’equivoco, cap problema, en fan arribar un informe i m’expliquen un nou pla.

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 12/1/2018 (3 de Vuit)

Tenim innocents a la presó i exiliats, que ningú ho oblidi

La fiscalia amenaça el president, que malgrat la immunitat, pot ser detingut. El govern [espanyol] avisa el president Torrent, que depèn el que faci, també pot acabar a la presó.

Hi ha qui diu: que cal obrir una etapa de negociació i diàleg. Hi ha qui diu: no necessitem més màrtirs, sinó una societat compromesa i un país dempeus. De màrtirs, ja en tenim i negociar, podem negociar, i tant! La qüestió o, més ben dit, la pregunta és: i si no volen, què fem? Dic tot això perquè crec que ningú sap exactament què fer. El 155 és i serà present durant molt temps.

I doncs, què podem fer? En primer lloc començar a parlar i dir les coses clarament, no fer volar coloms ni dir mitges veritats. El país ha demostrat que estat preparat per continuar lluitant. Però ens mereixem que se’ns expliquin les coses, totes. La realitat és la que és. A mi tampoc m’agrada. Ens falta una mica més de quòrum? Sí! Molt? No, però ens en cal més. Ens cal més unitat política? Sí! Molta? Sí.

Personalment, no descarto alguna sorpresa en relació a la investidura del President. I per acabar, si realment el que es vol tornar a intentar és la via del diàleg, cap problema; però ho volem saber, almenys jo. Vostès no?

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 26/1/2018 (3 de Vuit)

Penso que

…tornem a començar. Però no des del mateix punt de partida, les coses han canviat, i molt. A les presons [espanyoles] hi ha presos innocents i a Europa exiliats. L’estat [espanyol] ha entrat en una espiral de repressió inimaginable a l’Europa del segles XXI; però tard o d’hora això s’acabarà, és qüestió de temps. I això ho sap tothom, fins i tot “ells”. Depèn, també, de nosaltres i de les nostres actituds. També voldria deixar molt clara la meva posició en relació a la gent que pateix la repressió en les seves carns. Cap valoració ni crítica en la seva actitud, cap ni una. Opinar i dir el que està bé o està malament tot fent un cafè amb els companys, és molt fàcil. Per tant, respecte absolut.

Si realment hem de tornar a començar, quan abans millor. Si realment hem fet coses malament, no les repetim. Si realment tenim clar que tenim la raó i el dret a decidir el nostre futur, no ens cansem. Algú va dir som humans i dubtem. Després, esvaïm els dubtes i hi tornem. De no fer-ho així, “ells” ja han guanyat. Com serà aquest nou començament? No ho sé, però jo m’hi apunto, però, amb una condició: “tots a casa: els presos i els exiliats, espero i desitjo que hi estiguem tots d’acord, oi?”.

Dir també, com volem ser tractats. Fa temps que hem assolit la categoria de ciutadans i, com a tals, volem ser tractats. Ens ho hem guanyat a pes.

Representants elegits pel poble: volem saber-ho tot. Per exemple: què es pot fer o voleu fer i el que no es pot fer perquè no estem preparats per fer-ho i quines febleses tenim i com les podem esmenar etc. Sí, volem saber-ho, ho veuen lògic, no? Exigim-los-ho: “units no partits”. Si ens cal més temps, cap problema; no volem més “coitus interruptus”. No defallim, és el que volen “ells” i per això tenen ostatges. Ah, per cert, una cosa que vaig aprendre de petit: la roba bruta es renta a casa. No cal insistir-hi mes, oi?

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 23/02/2018 (3 de Vuit)

I vostè, com ho veu?

Jo, tossut de mena, ho veig així. Hi ha dos camins per assolir la independència. El primer (l’ordre no té cap valor, però sempre hi ha d’haver el primer) és: la via “Kosovar” (per dir-ho d’alguna manera) vull dir que si tens el suport, per exemple, dels Estats Units per fer una declaració unilateral d’independència i, a més a més, el tribunal internacional de l’Haia, diu: “El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d’independència. La declaració d’independència de 17 de febrer del 2008 [de Kosovo] no infringeix el dret internacional general”. Suposo que estarem d’acord que, aquesta, és una possibilitat, no l’única però una possibilitat. El 18 de febrer, els Estat Units van reconèixer Kosovo i, el 20 del mateix mes, Alemanya. Són només dos exemples, n’hi ha molt més, Regne Unit, Dinamarca, França, Bèlgica, Suïssa, etc.

Arribats aquí, ara, parlem de la segona opció. Abans, però, voldria posar de relleu una entrevista feta a la senyora Marlene Wind després de la conferència o debat fet a Copenhagen pel President Puigdemont. Aquesta senyora va ser un dels professors/professores que van participar en el debat i en un moments de l’entrevista, se li planteja la següent qüestió:

— Però Dinamarca concedeix el dret d’autodeterminació a les seves regions [Fèroe i Grenlàndia]
— Perquè són molt pobres i ens és igual. Perdó! Això no ho havia d’haver dit. Nosaltres no hi estem obsessionats, en això. Si volen ser independents, que ho siguin!

Vol dir això que si fossin rics, no els concedirien el dret d’autodeterminació? Que quedi clar, que aquestes declaracions les fa una professora, no el govern de Dinamarca. Però prenguem-ne nota, per si de cas. És en aquest punt que plantejo la segona opció. Si partim de les dades del 2.014, segons el Departament d’Economia, el dèficit fiscal [català] és de 16.570 milions d’euros. Sembla ser que l’aportació catalana al PIB [espanyol] és d’un 19%. El deute [espanyol] sembla que no baixa del 100% del seu PIB. Clar, davant d’aquesta situació què esperen que faci Europa? Doncs molt senzill: mirar pels seus interessos. Quin són? Els ho explico o no cal? Per exemple: “La Comissió [europea] creu que són temps per a la unitat i l’estabilitat, no per a la divisió i la fragmentació” conclou el comissari” Si ho analitzen fredament, però molt fredament, qui hi surt guanyant, econòmicament parlant, amb la independència de Catalunya, a part de Catalunya? Resumint: la segona opció passa per reconduir el “conflicte” a un estadi de negociació amb l’estat [espanyol] i convèncer a “Europa” que els seus interessos els tindran més assegurats si som un nou estat europeu. L’agost del 2017 el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, va proposar l’obertura de converses amb Kosovo i que s’estan produint sota l’auspici de la UE. Sincerament, puc equivocar-me, però en aquests moments no hi veig més sortides de les que he exposat. Que n’hi ha altres i que m’encantaria sentir-les, segur. Llavors, rectificaré. Que ningú s’equivoqui; tenim tot el dret, com a poble, a exigir el dret a l’autodeterminació, tot, però tampoc ens equivoquem: som un subjecte polític, però alhora hem de ser, també, un “interès” econòmic. Ei! “La pela és la pela” Aquí i arreu. Continuem tenint innocents a la presó i exiliats, que ningú ho oblidi.

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 2/3/2018 (3 de Vuit)

Lleig, molt lleig.

I no només això, a més a més, és de mala educació i poc coherent. Em refereixo a la desobediència. Hi estic en contra de qui diu que cal desobeir. Sí, ho trobo poc constructiu i alhora de mal gust. En aquest món cal estar a l’alçada i obeir, no? Segurament hi haurà molta gent que pensi que m’equivoco, però, un servidor ho veu així: cal obeir. Intentaré explicar-me: l’u d’octubre i el 21 de desembre (de l’any passat) una part molt important del país va parlar i ho va fer malgrat les hòsties i les imposicions. Va parlar d’una manera molt clara; suposo que no cal explicar-ho, oi? És per aquestes raons que dic que s’ha d’obeir.

Costa d’entendre (per dir-ho suau) que els “elegits” no ho entenguin o no vulguin entendre-ho, oi? Però és així. La suma de dignitat i llibertat hauria de donar com a resultat: “UNITAT I PAÍS”. Nosaltres, els “electors”, ja ho hem deixat clar. Per tant: a obeir!

PD: Tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem. VISCA ELS MÚSICS!

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 23/03/2018 (3 de Vuit)

Allegro ma non troppo

INFORMACIÓ: missatge que pot arribar a canviar la percepció de qui el rep. Sembla ser que el President Puigdemont va denunciar a les autoritats belgues la col·locació d’un geolocalitzador al seu cotxe. A internet es pot consultar horaris i preus dels vols directes entre Hèlsinki i Brussel·les. N’hi ha cada dia i amb un cost mig de 235€ i una durada d’unes dues hores i mitja. Repeteixo, directe sense fer escala enlloc. El que diré ara no és informació, és una “animalada”. Ningú s’ha preguntat per què el viatge per Alemanya? I si fos amb la finalitat…No, segur que no. Però i si ho fos? S’imaginen el “pollastre”. Vull dir: i si Alemanya diu que no. Perquè agradarà més o agradarà menys, però Alemanya mana molt, oi? Bé, ja he dit que era una animalada.

ESTEM GUANYANT: Sí, no en tinguin cap dubte. El comitè de Drets Humans de Nacions Unides (Jordi Sánchez). Dinamarca sabia que el President era al país i no el va detenir. Bèlgica manté en llibertat els consellers exiliats. La Justícia escocesa deixa en llibertat condicional a Clara Ponsatí. Suïssa no extradirà ciutadans per raons polítiques si no hi ha violència. Dar Spiegel demana l’asil polític per a Puigdemont. New York Times: El conflicte català atrapa Alemanya”, etc. Hi ha també entesos i especialistes, no sospitosos de ser independentistes, que diuen que el jutge Llarena prevarica, també diuen que els jutges europeus no volen ni poden prevaricar. Creguin-me, tot té un principi i un final. Com deia: estem guanyant.

No vulguem se perfeccionistes, ara no. El perfeccionisme infantil troba pegues en tot. Partim, no ens enganyem, que ens hem equivocat amb moltes coses, d’acord; però, si com he dit abans (repeteixo) estem guanyant, vol dir que algú perd i no som nosaltres, som “ells”. Estan utilitzant, desesperadament, la força contra la raó. Cada dia que passa, per a nosaltres, si estem units, és un pas més. La llibertat no és on arribes, és el viatge per arribar-hi. Eh! Anem bé. Per segons qui massa lents, però: calma, serenitat, no-violència, unitat i molta, molta dignitat.

PD: Tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem. VISCA ELS MÚSICS!

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 06/04/2018 (3 de Vuit)

un, dos, tres, pica paret!

Teòricament la democràcia, en el seu significat original, és el poble qui governa. De fet aquest concepte és cert fins que els resultats no són satisfactoris a qui ostenta el poder. Llavors el poder no només explica la seva historia, sinó que intenta, ignominiosament, escriure-la i imposar-la, sigui com sigui.

El Jutge Llarena, per exemple, demana l’extradició del President Puigdemont per rebel·lió a Alemanya. Alemanya, un tribunal “regional”, ho qüestiona. No hi veu violència, per exemple. Segons el periodista Losantos, cal anar a Baviera a fer unes “birres” bé, no? Doncs bé, per malversació, diu ell i Alemanya en demana informació. Segons el ministre Montoro ( “Jo no sé amb quins diners es van pagar aquelles urnes dels xinesos de l’1 d’octubre, ni la manutenció de Puigdemont. Però sé que no amb diner públic”); segons el Jutge sí, i molta. Per a més INRI, ara, sembla ser que la Guardia Civil amaga informació al Jutge, lleig, no? Mirat fredament, però molt fredament, podria semblar que hi ha divisió de poders, oi? Jo, sincerament, crec que el tema és un altre: senzillament estant perdent els papers i alguna cosa més. Com acabarà? No ho sé, de moment: “sedició”, sembla. Concretament , si no vaig errat, a Alemanya la sedició com a delicte va ser derogat l’any 1970…en fi: “Mare de Déu senyor” cerquen un delicte a la carta, estan intentar escriure la història i no hi ha manera. Si no fos perquè fa pena, faria riure.

Queda una possibilitat: com que el cotxe del President portava un geolocalitzador, podrien demanar l’extradició per excés de velocitat, per exemple. Però, sempre hi ha un però, Alemanya és un dels països on hi ha més trams sense limitació de velocitat. Sincerament la carretera on va ser detingut no sé si hi havia limitació o no. Però per provar-ho, que no quedi. Eh! Insuperable, magistral.

PD: Tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 27/04/2018 (3 de Vuit)

No n’apartis la mirada

Sincerament crec que la situació en què es trobarà el President (interior i provisional) serà una situació (sí, sé que soc ingenu, però…) en la qual el govern [espanyol] ha començat a desaccelerar. No a frenar, però sí a no prémer tant l’accelerador. Soc esclau de la meva ingenuïtat. Però, si em permeten, crec que a partir del moment que Alemanya entra en el “procés”, hi ha coses que, si més no, em porten a pensar que alguna cosa està canviant. Recordin el tema de la malversació i les declaracions del ministre Montoro, passar de la rebel·lió a la sedició o que el govern del PP i el TC van permetre que votessin tots els diputats independentistes, defecte de forma a Brussel·les, per exemple. Com ja he dit en alguna altra ocasió, estem guanyant. No en tinguin cap dubte. Potser no tan de pressa com voldríem, però guanyant. Les actuacions (per dir-ho suament) que hem viscut al Parlament, denoten nervis, descol·locació i, si em permeten, ràbia i impotència alhora. La supremacia, sí supremacia, que han intentat esgrimir, no els ha servit de res, tot el contrari. S’han fet la “foto” en blanc i negre. Representen, pels que ja tenim una edat, el “NODO”. Ens caldrà paciència, segurament; però no defallim i no defalliu. Totes les lluites pacifistes han estat precedides de petites derrotes, però al final acaben guanyant, segur! Tenim “Presidents”, tenim govern i tenim la raó.

Ara bé, dit això, acabo com he començat. No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis:  tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 25/05/2018 (3 de Vuit)

Difícil? Sí, però no tant.

Aquests darrers dies m’he plantejat que difícil ha de ser, ser polític. He viscut des de la distància i la desconnexió el festival del “Congreso de los Diputados”, vull dir la moció de censura. En sóc conscient que hi tenim representants del meu país, ho sé. Raó per la qual encara em sembla més difícil i complicat fer de polític.

Després del festival dels pressupostos, amb la col·laboració interessada del PNB, pensava que gairebé el festival era insuperable, però no; donava per a molt més. La qüestió, si em permetem, és el paper o més ben dit el paperot que han de prendre “els polítics” i especialment, els nostres.

Perquè, a veure una cosa: a qui votem als del 155 o als del 155? Hi ha qui diu, no ho discutiré, que era una oportunitat per a dividir-los. Acabaré aquí la meva pobra, dissortada reflexió. Els resultat és de tots conegut. Per tant qui vulgui i en segui capaç en tregui les seves conclusions.

Ara bé, dit això i acceptant la meva ignorància del què s’ha parlat i pactat, voldria dir o més ben dit escriure el següent: no hi ha cap argument ni justificació que no comporti immediatament l’alliberament dels presos polítics, ja! Diàleg? Tot. Presos cap! De no ser així, no sé com ho veuen vostès, però un servidor creu que si s’ha pres aquesta decisió és per acabar amb la impunitat i venjança d’un poder corrupte i no democràtic. Ni un dia més. No em val l’acostament, no vull presoners més a prop. Vull, i espero que hi estarem d’acord, l’alliberament ja!

Si em permetem: em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 08/06/2018 (3 de Vuit)

per exemple…

Avui, per exemple, m’ha vingut al cap, de cop i volta, tot el que estem vivim i patint com a poble. He tingut la sensació que està en perill la democràcia. Portem uns anys que l’estat [espanyol] ha posat en qüestió la democràcia. L’entén com una caricatura, intentant que aquesta caricatura el legitimi; però en el fons, crec, que l’odia com a projecte que serveixi per organitzar el poder com a base de la dignitat que comporta el respecte dels drets dels qui no pensen com ell.

Recordem l’1-O, per exemple, la consellera Merkel va trucar al “registrador de la propietat” de Santa Pola i, diuen, li va dir: “Europa no pot acceptar la brutalitat policial”; és a dir, a partir de la trucada la repressió, brutal, va cessar. ¿S’imaginen què hagués pogut passar si no els haguessin parats els peus?

Som a les portes de decidir allò que, com a poble, tenim dret: decidir si volem continuar sent espanyols o no. Comencen a estar desesperats. Intenten, fins i tot, prohibit llaços – evidentment grocs -, utilitzen la força no la raó. Són en un bucle de repressió i no volen acceptar la realitat, la volen reconduir als seus interessos sense tenir en compte el que un poble vol; votar, tant senzill com això i acceptar-ne el resultat. Si hi ha dubtes, ho traduiré: utilitzar la democràcia, res més que això.

Aquest estat [espanyol] ha perdut els papers. El monarca Borbó, també. L’esquerra espanyola no sap què fer. Ara, per exemple, començaran -l’esquerra em refereixo- a intentar seduir-nos. Però cal que ho tinguem clar: han fet tard i han perdut el tren. Han tingut moltes oportunitats per estar al nostre costat i les han desaprofitades totes, per exemple, tenim com a mínim 155 raons que ho demostren. Si la seva capacitat intel·lectual i política no ha estat capaç d’obrir un debat i posicionar-se sobre els presos/hostatges i els exiliats, què en podem esperar? Demà, per exemple, ens caldrà com a poble prendre decisions. Esperem no tornar-nos a equivocar. Ho dic perquè tinc la sensació, dissortadament, que alguns dels nostres representants, no tots evidentment, no han estat a l’alçada del moment històric que estem vivim; més ben dit hi ha ocasions que fan el ridícul. Arribats aquí, per exemple, si em permetem: em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 29/06/2018 (3 de Vuit)

Què, fem un rap?

Aquest és un rap per la llibertat. I si tu vols, el pots cantar.
Ens ha tocat viure i aguantar coses que no podem acceptar.
Què està passant tio? T’ho explico?
Ni presons, ni exiliats, ni extradicions.
Sí, volem viure en llibertat i ens la volen arravatar.
No et preguntis per què, resposta no n’hi ha: repressió i ja està.
No et preguntis per què no puc ser republicà: perquè no i ja està.
No et preguntis per què no puc votar: perquè tenen por i ja està.
Remats de fatxes van pels carrers intentant-nos espantar.
Sí, volem viure en llibertat i ens la volen arravatar.
Cada cop és més clar que no ens poden aturar.
Cada cop és més clar que som lliures de pensar.
Cada cop és més clar que no tenen raó i ja està.
Aquest és un rap per la llibertat. I si tu vols, el pots cantar.
Quan intento rimar la veritat, en surt aquest rap.
Això no és violència, la violència és la realitat.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 13/7/2018 (3 de Vuit)

Em repeteixo, sí!

Al país veí hi ha hagut canvis, diuen. Ara hi governa un partit progressista i d’esquerres, diuen. Un partit que no utilitza la mentida i que respecte els drets humans, diuen. Aquest partit és hereu dels que l’any 1.974 a Suresmes van aprovar lluitar pel reconeixement del dret a l’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques, diuen.

Eh! Segur que em repetiré, ho sento. Davant de les mentides, ens calen veritats. Posaré uns exemples: “No hi ha cap estat europeu i democràtic que contempli el dret a la autodeterminació en la seva constitució”. És a dir, vostès creuen que Portugal és un estat democràtic? Jo, des del 1.974, sí; i la seva constitució diu: [Portugal reconhece o direito dos povos à autodeterminação e independência e ao desenvolvimento, bem como o direito à insurreição contra todas as formas de opressão.].

Diré més, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, ratificat i signat per l’estat espanyol [Article 1.1 Tots els pobles tenen dret d’autodeterminació…] Així doncs, aquesta signatura comporta, segons el dret internacional, a qui la ratifica i signa, respectar-la i promoure-la. La constitució espanyola [Article 10.2 Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la declaració universal de drets humans…]

El dret a l’autodeterminació, diuen, va lligat a un procés de descolonització. No és veritat! Un dret que ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap condició, no queda supeditat a cap situació en concret. Senzillament i clara: només cal la voluntat i exigència d’un poble per exercir-lo. Recordin: Regne Unit i Canadà, per posar uns exemples.

N’hi hauria més d’arguments, però com que al país veí hi ha hagut canvis, diuen, no ens calen, oi? Ara, hi governa un partit progressista i d’esquerres, diuen. A casa hi són representats pel PSC. Ells -vull dir els dirigents del PSC- també diuen que no tenim dret a l’autodeterminació. Home, pots no estar-hi a favor, pots mirar de convèncer-nos que no ens és bo, que no ens convé, etc. Però el que no pots fer és dir i acceptar falsedats.

Si es troben algú que els diu que no hi tenim dret, els proposo el següent, li diuen: miri’m als ulls i digues-me per què? Segons el que li digui, li responem, si els sembla bé, “mira, no m’enganyis, no em diguis mentides. Això saps que no és veritat, i si no ho saps, abans de contestar, no siguis hipòcrita i calla”. Curiosament mentre escrivia això, he llegit: “El suprem reconeix que Espanya està obligada a complir les recomanacions de l’ONU”. Com diu un advocat: Ho deixo aquí!

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 27/07/2018 (3 de Vuit)

Franquisme:

“Dictadura de caràcter totalitari imposada a Espanya pel general Franco a partir de la guerra civil 1936-1939 i mantinguda fins la seva mort.” Encara que no s’ho creguin, aquesta és la definició que en fa la RAE (Real Academia Española de la lengua”).

Per tal d’esvair dubtes voldria deixar clar, si més no, que franquisme, nazisme i feixisme, són la mateixa cosa, vull dir que són sinònims. Ho dic i ho reafirmo perquè no hi hagin dubtes: FEIXISME pur i dur.

Som al segle XXI. I ara, aquests dies a l’estat espanyol hi ha personatges, concretament 181, de moment, que reivindiquen el franquisme. Els estalviaré, ara i aquí, els motius pels quals ho fan. Vull dir amb això que no faré, per higiene, cap menció a allò que diuen “ells, els franquistes” defensar. No ho faré per diverses raons, però les principals són: per decència, dignitat, democràcia i defensa dels drets humans; i també, a més a més, per un respecte absolut i sense fissures a totes les víctimes dels franquisme.

Arribats en aquest punt, personalment, si no en tenia prou per demanar, reivindicar i exigir que vull poder-me autodeterminar de si vull continuar essent espanyol o no, aquesta, n’és una més. No vull pertànyer a un estat que permet que feixistes reivindiquin els dret a ser feixistes. No vull contribuir, amb els meus impostos, a què franquistes visquin, econòmicament, de les meves contribucions. Vull i exigeixo no votar sobre l’autodeterminació del meu país, això ja es va fer l’O, exigeixo ratificar-ho, si cal. Vull suposar que estarem d’acord tots i, quan dic tots, vull dir tots, independentistes i gent que defensa la unitat d’Espanya (legítimament, només faltaria) però. que de cap de les maneres, poden no condemnar les agressions feixistes que s’estan produint. Ja que si callen, hi col·laboren activa o passivament, però hi col·laboren. Sincerament crec que sota cap concepte es pot callar davant el franquisme si realment ets demòcrata i ho ets no per imposició, sinó per convicció.

Tenim davant o més ben dit enfront el que tenim. I, vosaltres, els nostres representants,   continueu fent, no és la primera vegada, el ridícul. Menys partidismes, menys personalismes i més, molt més, mirar pel país. No és tan difícil, home, només és qüestió de ser honestos i coherents amb el país i les seves demandes: “UNITAT”. Ja que de no ser així, en sou conscients qui hi sortirà guanyant? No, no ho sabeu? Doncs el franquisme, home, el franquisme…

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 10/08/2018 (3 de Vuit)

Tot no és el mateix

No és el mateix plantar arbres que cremar un bosc. No és el mateix llegir llibres que cremar-los. No és el mateix cantar que prohibir cantar. No és el mateix la justícia que la venjança. No és el mateix votar que reprimir que la gent voti. No és el mateix la democràcia que el feixisme. No és el mateix penjar llaços, grocs, que arrencar-los.

Dit això i el que segur m’he deixat, i malgrat les declaracions de la nova fiscal general de l’Estat, no és veritat, no és el mateix la llibertat d’expressió que intentar destruir-la; de nit i amb la cara tapada: no, no és el mateix.

Aquest és un exemple que em porta a la següent reflexió: crec, dissortadament, que l’Estat [espanyol] té un problema estructural o més ben dit de fonaments en relació al respecte dels drets civils, socials i polítics. Personalment i crec que la majoria del meu país ens identifiquem i ens sentim més representats per les democràcies europees, que no pas per la “justícia espanyola”. La justícia no pot ser a la “carta”, segons els interessos partidistes de qui ostenta el poder. Possiblement, com ja he dit abans és un problema de fonaments, de pòsit democràtic, de mantenir viu els franquisme. És doncs, per aquesta raó, que no només reivindico, exigeixo el dret a decidir, votant, si volem continuar sent súbdits espanyols o ser un estat independent de ciutadans. No és el mateix una república que una monarquia hereva del franquisme.

Quan escrit aquestes ratlles, tot sembla indicar que -i que ningú tingui cap dubte que en tenim tot el dret, malgrat les amenaces socialistes- reprenem el camí per assolir la llibertat del nostre país. Que ningú s’enganyi: no serà fàcil i possiblement no serà ràpid. Ara bé, si anem units i no partits, ni les presons, ni els exilis, ni la repressió ens aturarà. Perquè com diu el poeta: … I, tanmateix, la remor persisteix… No, no és el mateix la veritat que la mentida.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 7/09/2018 (3 de Vuit)

Divide et impera

Com tothom sap, aquesta locució llatina vol dir: “divideix i domina”. Podríem dir que en política això és guanyar i mantenir el poder mitjançant el trencament de les grans concentracions o grups homogenis contraris al poder establert; reduint-les a grups més petits i, a poder ser, enfrontar-los entre ells. Hi ha variants prou conegudes, com per exemple “Divide et vinces”, que tothom sap què vol dir. Sembla ser que els romans ja tenien clar que si aconseguien dividir l’enemic, els era més fàcil guanyar-lo. És a dir, aconseguien, per dir-ho d’una manera planera, que col·laboressis, sense ser-ne conscient, amb l’enemic.

Ens hauria de preocupar, actualment, això? Jo, sincerament, crec que sí. No crec que descobreixi res, si dic que actualment el nostre país està vivint una situació històrica de dimensions que fa uns anys eren inimaginables. Si hem arribat fins aquí, que ningú s’enganyi, ha estat perquè hi ha hagut una unitat per part de la societat civil, que ha fet trontollar les estructures d’un estat caduc i ancorat en el segle XVIII.

Arribats a aquest punt i després de llegir i escoltar els discursos dels partits sobiranistes, de tots, no he trobat cap argument sòlid per no defensar, a ultrança i sense matisos, la unitat dels que diuen que volen un país independent i republicà. Les seves estratègies o justificacions em porten a pensar que la seva primera prioritat no és la construcció ni d’un estat ni d’una república. Em sap greu i m’emprenya, no ho entenc. Potser vostès si que ho entenen, jo no. No entenc què hi tenen a perdre. Les qüestions partidistes, en aquests moments, per a mi, haurien de quedar relegades en un segon terme.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 28/09/2018 (3 de Vuit)

D’acord?

Quan escrit aquestes ratlles, sembla ser que hi ha acord. Vull dir que s’han posat d’acord… Perdó! Ara sembla ser que no, vull dir que no s’han posat d’acord. Sembla ser que, ara, s’han reunit per tal d’arribar a un acord. Acabada la reunió, tot indica que han consensuat l’acord. Ara mateix he sentit que no, que no hi ha acord. Dona la impressió que no han tingut prou temps per negociar l’acord, i necessiten més temps. El problema, sembla ser que és un qüestió de… Bé, exactament i si he de ser sincer, no ho sé. Rectifico, sembla que sí, que hi ha acord. La mesa del Parlament té problemes per entendre l’acord, raó per la qual, en aquests moments no hi ha acord. Tot indica que en tornen a parlar i, per fi, arriben a un acord. Els lletrats del Parlament, però, no el veuen clar, tenen dubtes. Es suspèn el plenari fins el proper dimarts, si no trenquen l’acord. Els escollits, que negocien l’acord _collons! Si em permeten, això és notícia_ s’han posat d’acord en demanar disculpes i demanem disculpes. Asseguren que es reuniran, negociaran, debatran i al final arribaran a un acord. Finalment, sembla, arriben a un acord: “L’acord és que han arribat a l’acord que, de moment, no hi ha acord”. Tot indica que els cal més temps per saber exactament quin ha de ser l’acord i, més exactament, a quin acord han d’arribar.

Mentrestant al Parlament hi ha veus que no estan d’acord en negociar l’acord; cal desobeir com per exemple la batllessa de Berga que ha desobeït perquè no esta d’acord i accepta, sense estar-hi d’acord, la resolució del jutge, per exemple.

Tinc la sensació, no sé si vostès hi estant d’acord, que en el fons del fons del fons, no es volen posar d’acord perquè l’acord comporta prioritzar, sense fissures ni excuses malabars, partits o units.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 11/10/2018 (3 de Vuit)

Fa un any

Sí, fa un any que els Jordis són a la presó. Fa un any que estan empresonats acusats d’utilitzar la violència. Se’ls acusa de rebel·lió, que explícitament comporta la utilització de violència. No hi ha al món cap interlocutòria, la faci qui la faci, que pugui demostrar que els Jordis han utilitzat la violència. Cap! Els Jordis -no ho oblidem són innocents- han estat empresonats perquè l’estat ha volgut amagar la seva impotència democràtica, utilitzant la força i la repressió; i alhora posar els Jordis com exemple d’allò que ens pot passar, si no acceptem ser súbdits. Els han utilitzat com escarment, com a mostra del que són capaços de fer si no claudiques. El 20 de setembre, els Jordis, van demostrar al món que la defensa dels drets d’un poble sense violència, no només era possible, sinó que era la millor manera de lluitar pels drets humans i les llibertats socials d’un país. Tots recordem, que la Guardia Civil va deixar un vehicle obert i amb armes dins. Tothom sap quina va ser la reacció dels Jordis. Què es pensaven? Què volien? Res, no van aconseguir res. Per això els Jordis són a la presó. Per molts relats que ens vulguin imposar, sempre han actuat pacíficament i amb una dignitat que els honora. Arribats en aquest punt, dissortament, no comparteixo la visió que en tenen els advocats defensors, quan diuen que el dret s’acabarà imposant. Com m’agradaria equivocar-me, no s’ho poden arribar a imaginar com m’agradaria. Però vivint el que estem vivint, no tinc la mínima confiança en aquesta justícia espanyola, el comportament de la qual és pura venjança, impròpia d’un estat democràtic.

Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 19/10/2018 (3 de Vuit)

La base: allò per què alguna cosa se sosté.

Tothom ja coneix quins són els “delictes” que l’estat [espanyol] imputa als presos polítics empresonats i als futurs presos polítics que segurament també seran empresonats, com per exemple el major Trapero. Cal dir que aquestes acusacions són falses, no perquè ho digui jo; sinó perquè ho han dit estats [europeus] i, també, experts i coneixedors del dret penal. S’han de treure de la presó ja!.

Davant d’aquesta ignomínia i salvatjada indigne d’una estat que s’autoanomena democràtic, costa d’entendre, que encara hi ha gent o més ben dit partits, que qüestionen la necessitat de fer una base sòlida com és: fer una sola base. Som davant d’una situació d’emergència i hi ha alguns visionaris compulsius que esgrimeixen justificacions que no se les creuen ni ells.

Trobant-nos on es trobem no hi ha cap més alternativa, que no sigui demostrar que estem units i que som la base sòlida on se sosté aquest país. I aquesta base no pot ser de cap més format que una base única i sense fissures davant d’un estat que no respecte cap dels tractats internacionals que ha signat. Si realment en aquesta situació no som capaços de fer una sola base, hi ha algú que sigui capaç de dir-me en què la farem, i quan? Si em permeten, hi ha moments històrics en els quals et venem a la ment moments i descripcions que la història ens ha fet arribar. I, si m’ho continuen permeten, acabaré recordant-ne una: “Vergonya, cavallers, vergonya!”

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 9/11/2018 (3 de Vuit)

Mala peça al taler!

Dues persones van rebentar les portes dels vehicles de la Guardia Civil. Dintre hi havia armes. Les van agafar. Les van repartir amb la gent que hi havia al voltant i tumultuosament van agredir i amenaçar als policies i a tothom que s’hi posés davant. Van ser detinguts i acusats de rebel·lió.

Passat un temps, no massa, es va proclamar una república independent. Acte seguit van començar a instaurar allò que podríem anomenar: el domini del territori. Amb gent armada, van controlar aeroports, ports, televisions, locals públics etc. fins arribar a tenir el control total del territori. Ho van fer tumultuosament i violentament. Per raons que ara no venen al cas, van fracassar i van ser detinguts, no tots, alguns es van exiliar. Se’ls va acusar de: rebel·lió, sedició, malversació i organització criminal. Aquesta va ser una introducció feta en una classe de dret penal en una universitat de l’estat espanyol.

─I si tot això no hagués passat, llavors? ─Va preguntar un estudiant.
El professor li va respondre:
─Igual, la pena hagués estat la mateixa.
─En què es base aquesta argumentació jurídica?─ Va insistir l’estudiant, amb cara incrèdula.
La resposta no va generar cap més dubte ni cap més pregunta:
─Demà hi ha examen; cal estudiar per aprovar.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 23/11/2018 (3 de Vuit)

Tinc por.

Ho reconec. Així comença “Escrits de presó” de Joaquim Forn. Llicenciat en dret, i té por. Teòricament qui té formació en dret, creu en la justícia i si viu en un estat democràtic, encara més. Vull dir que no hauria de tenir por. Per què, doncs, en té? Crec interpretar que no té pas por de les lleis; sinó el que realment li fa por és la interpretació, interessada, que se’n fa. Al segle XVIII Cesare Beccaria (Dels delictes i de les penes) posava de relleu que els jutges no podien interpretar les lleis, la seva funció era aplicar-les. Analitzar els delictes i legislar-ne les conseqüències, era funció del poder legislatiu. Segons ell, era una perversió del dret; i més concretament del dret penal per les conseqüències que comportava. A més a més, el càstig era un ritual polític, ja que “el delicte” suposava un atac al sobirà i tot el que representava. Per tant havia de ser una venjança a la ofensa que, segons ells, s’havia comés. Han passat uns quants anys i tinc la sensació que hi ha qui encara està ancorat al segle XVIII.

Entenc perfectament el que diu Joaquim Forn. No només ha de tenir por, ha de tenir pànic. Si analitzem els darrers espectacles judicials, és evident que si no fos perquè fa por, faria riure. Sobreviure en un estat ancorat al segle XVIII és molt perillós si vols viure en llibertat. No es pot ser membre d’una organització que defensa els drets humans i passar-se pel folre, quan li interessi, tot el que s’ha signat i ratificat. I si això passa, com està passant, crec que no s’hauria de permetre aquesta impunitat. Ja que, de no ser així, t’arribes a preguntar: de què ens serveix als ciutadans i a la democràcia?

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 30/11/2018 (3 de Vuit)

Quan el silenci esdevé resistència

 

Nosaltres els vam elegir i són a la presó. N’hi ha que han començat una vaga de fam indefinida. Un minut de silenci per ells.

………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
………………………………………………………………………………………………………
LLI-BER-TAT! LLI-BER-TAT! LLI-BER-TAT!…

Au va, home, va.
Josep Font i via
Publicat 07/12/2018 (3 de Vuit)

 

Ella, la iaia

 

La meva companya i jo, quan podem anem a Mas Enric, vull dir a la presó. La darrera vegada que hi vam ser, ens vam trobar amb una situació que sincerament no esperàvem. Estàvem cantant, no recordo si l’estaca o el cant dels ocells, és igual no té cap importància. De cop, per les escales que condueixen a l’aparcament de la presó, on ens concentrem per cantar i donar escalf a la Carme, hi pugen unes persones que surten de la presó. Ella, la iaia, el company de la Carme i crec que els fills. De cop parem de cantar, ens apartem i els deixem pas, Ella, la iaia ens mira. Amb els ulls envidriats, aixeca la mà tremolosa i ens saluda. Comencem a cridar i plorar: “NO ESTEU SOLS! NO ESTEU SOLS! A poc a poc l’acompanyen fins el cotxe i l’ajuden a pujar-hi; ella, la iaia és una persona d’edat avançada i li cal ajuda. El company de la Carme, un cop ha ajudat a la iaia, tanca la porta del cotxe, ens mira, ens aplaudeix i amb la mà ens saluda. Nosaltres continuem cridant:”NO ESTEU SOLS!” El cotxe arrenca i se’n va. Nosaltres ens quedem i continuem cantant, abans però, entonem: “CARME LLIBERTAT! CARME LLIBERTAT!

No conec els horaris ni els dies que hi pot anar. Pel que he llegit hi ha visites que es fan a traves d’un vidre (no sé si aquest és el cas), vull dir que ella, la iaia, no podria ni fer un petó a la seva filla. Me la imagino dient-li: “com estàs? Et trobes bé?” No ens podem imaginar el suplici i la tortura que això comporta. Juntament amb la gent que teníem al costat: ràbia, impotència, pena, fàstic, solidaritat, dignitat i segurament em quedo curt. Iaia, una abraçada ben forta. Igual que tu, nosaltres tornarem fins alliberar-la.

PD: Em reitero tossudament alçat: “No n’apartis la mirada, i no t’hi acostumis: tenim a la presó i a l’exili innocents, no ho oblidem”. VISCA ELS MÚSICS!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 14/12/2018 (3 de Vuit)

Publicat dins de | Deixa un comentari