2016

Game Over!

Reconec que era dels que pensava i estava convençut que hauria eleccions. Reconec que el dissabte al migdia no m’ho podia creure. Reconec que fins a les deu de la nit del diumenge, no m’ho vaig creure del tot (fins i tot temia que hi pogués haver un empat). Espero que tard o d’hora en sabrem: “el perquè de tot plegat”. A cop calent cal dir que les negociacions han posat de manifest que els partits polítics i els seus representants, sempre o gairebé sempre, prenem decisions mirant els interessos dels seus partits. Això, que pot semblar una crítica, no ho és, vol dir que si la societat n’és conscient, demostra la seva maduresa. Dit d’una altra manera: ells s’han fet grans però nosaltres també. Han reconegut errors i han demanat disculpes. No podia ser d’una altra manera. Sí, el diumenge a la nit hi van haver canvis facials, n’hi va haver per a tots els gustos. Molta gent va recuperar el somriure (feia més de tres mesos que el somriure havia desaparegut) A uns altres el somriure, de cop, var fer-se fonedís (feia més de tres mesos que no paraven de somriure). Hi ha qui diu que a Madrid no entenen res, personalment no hi estic d’acord: ho entenen i ho entenen perfectament. Punt, passem pàgina. Acabo amb Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” No vull pecar d’il·lús, però, per un dia, hem deixat de ser imbècils per a ser catalans. Si durarà o no durarà, de moment no ho podem saber. Hi ha hagut decapitacions, però, tal vegada per deixar de ser imbècils, calia. Senzillament s’ha fet possible allò que semblava impossible. Que duri!

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 15/01/2016 (3 de Vuit)

En comú, Podem?

Com canvien les coses, oi? De dir: “No només tenim grup parlamentari propi, sinó que som el grup parlamentari català més gran al Congrés dels Diputats”. Llavors, de cop i volta: “En Comú Podem es resigna a integrar-se al grup del senyor Iglesias”. Però, què ha passat? Doncs sembla ser que el reglament del congrés no els ho permet. Això abans no ho sabien? I ara què faran? Doncs un grup confederal. Fantàstic! Fins i tot sembla que els representant d’ECP, tindran llibertat de vot, temps propi i capacitat legislativa al congrés. Repeteixo, fantàstic! Qui no està content és perquè no vol. Perquè, a veure una cosa, realment té molta importància tenir grup propi? Pregunto. Sembla ser, però, que la culpa és dels altres. Arribats aquí, no sé per quina raó, em ve al cap una altra qüestió: s’han mirat bé el tema del referèndum? Ho dic perquè no fos cas que tampoc això fos possible; per culpa dels altres, indubtablement. Llavors què faran? Doncs sembla ser que, si poden o els deixen, Podemos oferirà a ECP el ministeri de “plurinacionalitat”. Eh! Magnífic, sublim. Perquè, a veure una cosa, realment té molta importància fer un referèndum? Pregunto. Com deia el padrí: “Qui dia passa, any empeny”. Perdó, m’oblidava, tot això sempre que no hi hagin noves eleccions. Doncs sí, com poden o podem canviar les coses, oi?

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 29/01/2016 (3 de Vuit)

DIGNITAT, EN MAJÚSCULES.

Serenor i fermesa alhora. Però, per damunt de tot dignitat. Has estat, si més no per a mi, un referent d’allò que vol dir recuperar la dignitat d’un poble. Gràcies. Et recordo per exemple al Camp Nou: “al segle XXI, ningú pot prohibir un referèndum democràtic”. Recordo la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. Sí, “trobarem a faltar el teu somriure”. Un maleït atzar, ens ha privat de continuar junts. Muriel no ens oblidis, nosaltres no ho farem mai; perquè quan arribi el dia, que arribarà, tu seràs entre nosaltres. La història del nostre país no es pot entendre sense tu. Els Països Catalans han quedat una mica orfes. Malgrat tot, continuarem; sense tu, però amb tu. Gràcies i fins sempre.

Josep Font i Via

Publicat 19/02/2016 (3 de Vuit)

El que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions. Gandhi

Només són seixanta-sis pàgines. És un acord per a fer un govern reformista i de progrés. S’hi acorden moltes coses, moltes. Si algú té la paciència i curiositat de llegir-lo sencer és evident que abans d’acabar les seixanta-sis pàgines, llegirà la pàgina seixanta-cinc. Si hi ha algú que té curiositat per saber que diu l’esmentada pàgina i no vol llegir les anteriors, l’ajudaré. No ho traduiré perquè no hi hagin males interpretacions: “En coherencia con lo expuesto, el PSOE y Ciudadanos asimismo se comprometen a: oponerse a todo intento de convocar un referéndum con el objetivo de impulsar la autodeterminación de cualquier territorio de España. No sé vostès, però jo, em pregunto: Per què? Serà que és lleig fer un referèndum? Serà que no els agrada anar a votar? Perquè, a veure una cosa, a mi, em sorprèn que un demòcrata es pugui oposar a fer un referèndum. Si realment ets un demòcrata, progressista i creus en la sobirania popular, de què tens por? Repeteixo em sorprèn i preocupa alhora. Però, a més a més, (sé que sóc una mica repetitiu, però mirin, un és com és) segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (Nacions Unides 1966, entrada en vigor 1976) i concretament l’article 1 diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació…” (Ratificat per l’estat espanyol BOE 103 30/4/1977 pag. 9337) i com tothom sap, tots, vol dir tots. A l’esmentat tractat no hi ha cap excepció; visquis en el planeta terra o a l’espai sideral. Estaríem d’acord, doncs, que hi ha coses que sorprenen, preocupen i fins i tot neguitegen. Com? Perdó? Ho sento. Jo no m’hi acostumaré ni ho acceptaré mai o, per dir-ho encara més rotundament, que al segle XXI hi hagi qui pugui justificar l’oposició a un referèndum, ho trobo no només ignominiós, sinó antidemocràtic.

PS:El senyor Pablo Iglesias (PODEMOS), quan escric aquestes ratlles, ha argumentat vuit raons per les quals no hi està d’acord. Del referèndum “Ni piu!” Fantàstic! Fabulós!  Ei, de bon rotllo eh! Tots, en algun moment podem tenir un oblit, no?

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 11/03/2016 (3 de Vuit)

Dites?

Amb el cor a la mà, a Catalunya concretament, dels polítics anomenats independentistes, hi ha coses que em costen d’entendre. Entenc que no era bufà i fer ampolles, però hi ha coses que fan posar cara de pomes agres. A nivell de governs municipals, hi ha situacions que fan caure la cara de vergonya. Si realment tenien un projecte clar, sembla que el que vulguin és embolicar la troca. No em cap a la barretina, que no siguin capaços de fer res sense fer un pa com unes hòsties. Això a nivell municipal. A nivell nacional, tres quarts del mateix. Moltes vegades surten amb ciris trencats, sembla que només els interessa tallar el bacallà i prou. No representen quatre gats! Tothom sabia que no era arribar i moldre i no n’hi prou d’enraonar més que un sac de nous. Hi ha situacions que semblen el mercat de Calaf. S’ha acabat el bròquil. Per quins set ous, no poden anar tots a l’una. Després, si hi ha després, a qui li correspongui, ja tindrà la paella pel mànec. O tenen un pal a l’ull o no té ni cap ni peus, engegar-ho tot a rodar. Sí, vuit i nous i cartes que no lliguen. A veure si farem salat i beurem oli, i tot plegat, per tenir llana al clatell. Això no és la setmana dels tres dijous. Si un no vol, dos no es barallen.

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 24/03/2016 (3 de Vuit)

Mètode i estadística

Hi ha dos mètodes a tenir en compte. El primer, el mètode Zapatero, que posa llum a la fosca nit en la qual vivim. El segon el remètode ICV. Si em permetem, començaré pel segon. És molt senzill, es tracta d’anar al parlament espanyol i demanar-los que volem fer un referèndum. Ei! Fantàstic. Com que el senyor Herrera ha plegat, no recorden el 8/4/2014. El temps passa ràpid. Però, de totes maneres, si hi volen tornar a anar, que hi vagin, cap problema. La pregunta és: amb qui? L’altre mètode, és molt més curiós. Com que també ha plegat el senyor Guerra i es va guardar els encenalls, que van quedar després de passar-hi el ribot, els tornarà [el senyor Zapatero] a enganxar a l’estatut. El tribunal constitucional davant d’això, farà un acte de fe i reconeixerà que la reforma estatutària és totalment constitucional. Després junts, anirem de romeria, organitzarem una gran festa i finalment ens farem grans. Qui digui que no hi ha mètodes i solucions, és que viu als núvols. Abans d’acabar, reconèixer que anava despistat. He llegit en alguns mitjans de comunicació, que segons el CEO a l’últim informe publicat demostra que: “L’ independentisme va a la baixa”. Reconec la meva ignorància, no m’ho pensava pas. He agafat el CEO de fa un any [13 de març de 2015] i, concretament a la pregunta: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”? La resposta va ser: Sí (44,1%) No (48%) No ho sap (6%) No contesta (1,8%). El darrer informe [18 de març de 2016] i a la mateixa pregunta, el resultat és: Sí (45,3%) No (45,5%) No ho sap (7,1%) No contesta (2,1%). És d’una evidència brutal, el Sí ha passat del 44,1 al 45,3 i el No del 48 al 45,5. I això, ho analitzis com ho analitzis i sense cap mena de dubte demostra que: “L’ independentisme va a la baixa”. No em queda cap dubte les xifres són prou clarificadores. Perdó, només a tall d’exemple, una altra resposta que confirma la meva ignorància: “Si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans segons vostè com seria?” Millor o igual (58,7%) Pitjor (28%) això l’últim, el de l’any passat: Millor o igual (56,9%) Pitjor (26,2%) Anava totalment errat, però si t’ho mires bé, que es el que cal fer, dius: més clar que l’aigua!

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 8/04/2016 (3 de Vuit)

Déjà vu

… el plebiscit no és “un tòtem al qual només s’ha de lloar i obeir” (PODEMOS) Tòtem? Fenomen natural o objecte material, especialment animal o planta, amb què un grup humà o un clan es considera en relació de parentiu o de concordança mítica (IEC). Home, vist així, les coses canvien, no? Ara, però, la pregunta és: ha ressuscitat el referèndum? Doncs mirin, sí. Per què? Sincerament no ho sé del cert. Però, i si fos Europa (en abstracte) que ho demanés? Podria ser, no? Doncs bé, arribats aquí, algú els hauria de dir: això que plantegen, nosaltres fa temps que ho diem, mirin, fins i tot, ho vam intentar i, actualment, els que ho vam intentar estan encausats judicialment, ho saben, oi? No sabem què fer més, bé, potser sí que ho sabem. Senyors que manen tant: som ciutadans europeus i Europa també té obligacions a complir. Si Europa creu que hi ha dèficit democràtic en un estat membre, ha de prendre mesures per tal de modificar-ne aquesta actitud. Europa no és només un espai econòmic, també és un espai on un dels valors indiscutibles és la democràcia. Sí, hem dir a Europa (no d’una manera abstracte) això. Els ho hem de dir aportant dades, que les tenim i de sobres, però també exigir-los que imposin els preceptes democràtics necessaris per a formar-hi part. És evident que en el referèndum d’Escòcia, no els ha calgut fer-ho, oi? Doncs que es mullin, nosaltres ja ho hem provat en moltíssimes ocasions. Que ho tastin i sabran el pa que s’hi dóna. Llavors començaran a entendre de què estem parlant. No té sentit defensar la democràcia i no implicar-s’hi. Europa, també, té les seves responsabilitats, o m’equivoco?

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 22/04/2016 (3 de Vuit)

NOMÉS QUATRE RATLLES

La senyora Saenz de Santamaria és, com tothom sap, la vicepresidenta i portantveu del govern (en funcions) del Regne d’Espanya. Cada divendres surt, parla i ens porta al TC. Per qüestió d’espai només: pobresa energètica i llei antidesnonaments, que si no m’equivoco, va ser aprovada per tots els grups del Parlament. Aquí, a casa nostre s’ha intentat pal·liar una situació que a l’any 2016, sembla impossible que passi. Ens ho han prohibit, el TC diu que no és constitucional. Els estalviaré la sensació gastrointestinal que em provoca i, arribats aquí, nomes una cosa: miri, nosaltres anem passant. Miri, ni li permeto ni li consento que ens vulgui donar lliçons de res i menys en aquests afers. Miri, li ho diré sense embuts: ni em representa ni vull que em representi. M’hagués agradat dir-li: “Ha estat un plaer”, dissortadament no és el cas. Senyora, abans esmentada, per esvair dubtes: nosaltres anem passant i amb dignitat. Senyora, abans esmentada, trobo a faltar el seu somriure. No sé vostès, però jo, ja en tinc prou. M’acompanyen?

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 27/05/2016 (3 de Vuit)

EL PARTIT

Juguem a fora, a camp contrari i l’àrbitre no és neutral. Mala peça al teler. Hi ha qui diu que serà l’últim partit. Hi ha qui diu que no cal anar-hi. Però, també hi ha qui diu que sí, que s’hi ha d’anar. Malauradament, almenys per a mi, s’ha triat de fer el desplaçament per separat, vull dir que en lloc d’anar-hi junts i tots, hi anem per separat i no tots. Uns perquè no han volgut anar-hi i d’altres perquè no han trobat companys de viatge. Els que sí que han triat el partit, diuen: és important, gairebé una final. Si tan important és i recordant l’últim encontre que es va disputar i, a més a més, cal recordar també el resultat, costa d’entendre que no puguem anar a jugar-lo junts. Els que hi van, tenen individualitats importantíssimes, no en tinc cap dubte. Tenen bon jugadors per la dreta i l’esquerra. Junts haguessin pogut ser un gran equip, però cadascú ha volgut el seu partit. Les penyes o les assemblees de socis, no es pensin, són una olla de grills, també. Quan arribin al camp, poden fer dues coses: fer dues alineacions o fer-ne una de sola, amb la mateixa samarreta i sent un sol equip o anar separats. Si es pot guanyar fent un bon joc, costa d’entendre per què no ho poden fer. Reconec la meva ignorància en tàctiques de partit, ho reconec. Johan Cruyff va deixar anar: “És un problema del futbol d’avui, els dirigents en sabem molt poc”. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. Crec que per culpa del partit, som a les portes d’una derrota i baixar a segona. I el mèrit no és del joc del contrincant, és que dissortadament ni els nostres jugadors ni els nostres dirigents han estat a l’alçada del repte. Vull creure que ha estat perquè no en sabem més, perquè si ha estat per una tàctica de partit, no els ho perdonarem mai, almenys un servidor, no sé vostès. Dir també que de partits a jugar, aquests a casa, encara ens en queden uns quants i si la tàctica és aquesta, la cosa no pinta bé. El partit o el jugem junts o el perdem. I “ells” ho saben. Si hem arribat fins aquí, amb respecte però amb contundència: no feu més el ridícul! Està en joc el nostre futur. No us ho perdonarem. Llavors, què? Canviem els jugadors o canviem l’esquema?

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 3/06/2016 (3 de Vuit)

ACORD PARLAMENTARI

A efectes de garantir l’estabilitat parlamentària i enfortir l’acció de govern durant aquesta legislatura, la CUP-Crida Constituent

Es compromet a:

  1. No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat.

2.-  Garantir que dos diputats/des de la CUP-CC s’incorporaran a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable. Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1.

Hi posem una frase de Nietzsche? “El que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que, d’ara endavant, ja no podré creure en tu.” La barreja d’infantilisme i una certa quota de poder és un còctel que pot arribar ser destructiu. A voltes és millor saber on som, amb qui hi som i com hi som. Dos comentaris de gent de la CUP : 1) Des de l’amplia minoria d’ahir, amb la sensació de perdre un llençol a cada bugada, d’anar isolant-nos, de perdre humilitat. Aspror! 2) Insisteixo, diria tantes coses que no diré res. El senyor Baños, també va dir: “Si avui veig que la CUP vota el mateix que Albiol, se’m regirarà l’estómac” No sé vostès, però a mi també. Els votants ja diran el que hagin de dir quan ho hagin de dir, però en aquest mentrestant, hi ha molta gent que no ho entén. I és que costa. Costa molt d’entendre i de pair. Prenguem-ne nota.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 10/06/2016 (3 de Vuit)

Operació

Si vostè m’està llegint i pensa continuar, voldria demanar-li el següent: tanqui els ulls i intenti visualitzar aquesta escena. Hi ha dos personatges asseguts en una taula i es diuen l’un a l’altre: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”. Que cadascú hi posi l’expressió que cregui convenient a les seves cares. Aquests dos personatges són, com tothom sap, el ministre en funcions Fernández Díaz i Daniel de Alonso exdirector de l’oficina antifrau de Catalunya. Arribats en aquest punt, recordin la imatge i, ara, tirem de diccionari. “Destrossar: rompre, deformar, desballestar, gastar, (alguna cosa) posant-la en tan mal estat que no és bona per a res, que no es pot aprofitar, que no té adob possible.” Aquesta setmana ha sortit publicat el següent: “El Tribunal Suprem no investigarà les converses gravades entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que és aforat, i l’aleshores cap de l’oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, en entendre que no presenten indicis de delicte com perquè hagi de ser investigat. En canvi, el Suprem sí que ha ordenat la investigació per determinar qui va revelar el contingut de les quatre hores de conversa”. Tornem a tirar de diccionari. “Delicte: infracció de la llei”. Sembla ser que destrossar una cosa, en aquest cas el sistema sanitari català, és complir la llei. Per raons d’espai, només un comentari més: no en aquest cas en concret, però en un altre de molt similar l’han anomenat “Operación Cataluña”. Jo els proposo una altra operació: “Operació sortida”. Continuen retenint la imatge? Sí? Doncs res més, això és tot.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 22/07/2016 (3 de Vuit)

Regla de tres (simple)

Al parlament de Catalunya, hi ha 72 diputats independentistes (si més no sobre el paper). Això va ser el resultat del 27S. Però sempre hi ha un però, que ha passat en l’última votació, que per cert el TC s’ha enfadat molt, doncs ha succeït això: és evident, cosa explicada per activa i passiva, que al parlament els independentistes representen només el 47,8% del votants catalans. Si tenen dos minuts, podrien llegir això? ” El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.” Doncs bé, això ho van votar 83 diputats (si 72 és 47,8, 83 és x). Traduït en representació, més o menys representa en un 55%. Sí, més d’un 50%. Complicat? Sí, totalment d’acord. Però…Ho veuen com jo, no? Per cert, han llegit les declaracions del senyor Albiol, eh! Fantàstiques: “poden aconseguir el que no va aconseguir Franco: posar en risc l’autonomia i l’autogovern de Catalunya”. No sé com ho veuen vostès, però jo, proposaria posar estàtues, monuments o el que sigui, per tal que ningú oblidi el que Franco (el generalisimo) va fer per Catalunya. Malament rai, si un país no sap reconèixer i entendre la seva història. Senyor Albiol, si em permet, si jo, fos vostè, en dedicaria a la política. I la senyora Colau també. En aquest país, ens cal gent així, que parlin clar. Perquè, a veure una cosa, tenen raó, oi?

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 19/08/2016 (3 de Vuit)

De què o de qui

Doncs sí. Hi ha gent que diu que està desinflada i cansada. Érem cinc, per dir-ho d’una manera, en situació desinflada. Estàvem tant, però tant desinflats, que vam decidir el següent: vam decidir que aquest 11 de setembre no ens trobaríem. Els darrers sempre havíem anat junts, però com que estàvem desinflats, aquests any no ho farem així. Jo aniré a Barcelona, l’altre a Tarragona, l’altre a Salt, l’altre a Berga i l’últim a Lleida. I tu, també estàs desinflat? Com? Ah! que tu vas a Berga. I ella, desinflada, que dic desinflada, desinfladíssima, va a Salt. Desinflats, de què? Possiblement de misèries i d’espectacles que han protagonitzat alguns polítics. No entrarem ara en detalls, cada cosa al seu temps. Ara, “a punt”. Recordeu la Dharma : Alceu els cossos! L´hora ha sonat! És la rauxa dels “desinflats!”.

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 9/09/2016 (3 de Vuit)

Canvi d’impressions

Senzillament, va ser una conversa educada i respectuosa, entre dues persones que pensen diferent. Una se sent independentista i l’altra no. Però no passa res, en parlem, ho discutim i prou. Tot va bé, fins que surt el tema del referèndum, ui! Què va passar? Doncs molt senzill, que la persona “indepe” li va dir: “Jo sortiré al carrer a defensar que tu puguis votar NO! Tu faràs el mateix, sortiràs al carrer a defensar que jo pugui votar SÍ? De cop es va fer el silenci. “Eh! Què no em respons?” Va dir que tenia tard, que havia quedat i que un altre dia continuaríem la conversa. Sincerament, pots no ser independentista, però hi ha una cosa que sí que has de ser: ser demòcrata. Algú, ara no recordo qui, em va explicar que a Escòcia, concretament a Glagow, en una plaça va veure dues persones l’una al costat de l’altra, amb dos missatges diferents. Un deia sí i l’altre deia no. Però tots dos, defensaven una cosa: votar. Això és tan difícil d’entendre? Sincerament, crec que tenen un problema: els fa por. I saben per què? Doncs és molt senzill: entenen la democràcia com una imposició, no com un sistema.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 23/09/2016 (3 de Vuit)

Continuarà?

Hi estic totalment d’acord. He llegit que el debat de confiança, en realitat va ser un debat d’investidura. I, a més a més, al president se li va entendre tot. Totalment d’acord. La pregunta és: i ara què? Doncs així de clar i català: tenim davant nostre un repte d’una dimensió espectacular: referèndum o referèndum. Suposo que estarem d’acord que és una immersió a pulmó lliure, una escalada sense oxigen o, si volen, anar cap una dimensió desconeguda, perquè ningú sap com acabarà. Però el que sí hem de tenir clar són dues coses: tenim el dret i l’obligació de fer-ho, aquesta és la primera, la segona és: tenim el dret i l’obligació de fer-ho. Porto: exposició sobre Miró (Puigdemont i Rajoy):

– Buenos días, ¿qué tal?.
– No.
– Perdón, ¿cómo dice?.
-No.
– ¡Hasta luego! ¡Que vaya bien!
-No.

En l’últim consell de ministres (en funcions), la insuperable, incomparable, inimitable i somrient vicepresidenta (en funcions) la Senyora Sáez de Santamaría: NO, ni una coma. Tot això abans que ningú els proposés res. Mala peça al taler! Ara voldria fer una reflexió sobre: comuns, podem, si que podem, ICV etc. La voldria fer sense cap tipus de menyspreu, senzillament com una descripció del que jo crec és la seva actitud, totalment legítima evidentment , però que em genera, com ho diria? Desconcert, descol·locació, dubtes… Si els trobo al replà de l’escala, no sé mai si pugen o baixen. Crec sincerament que haurien de dir d’una vegada quin és el seu camí, no? Si em permeten, una altra: hi ha vegades que escotant-los, em recorda el següent: quan hi ha un accident ferroviari, l’últim vagó és el que surt més mal parat. Solució: anul·larem l’últim vago i ja està. Sí, continuarà.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 7/10/2016 (3 de Vuit)

Ipso jure. De ple dret.

(…) Així que, sense esperar ja la reconciliació, i com que no s’hi pot trobar cap més remei, ens veiem obligats, d’acord amb la llei de la naturalesa en defensa pròpia i per a mantenir els drets, privilegis i llibertats dels nostres compatriotes, dones i fills, i en última instància per ésser esclavitzats pels espanyols, ens veiem obligats a renunciar la lleialtat al rei d’Espanya i a portar a terme els mètodes que ens semblen més adequats per a assegurar les nostres llibertats i privilegis antics.

Que el pànic no s’apoderi de ningú. Aquest és un fragment de la declaració d’independència del Països Baixos el 26 de juliol del 1581. La pregunta, seria per què? És a l’abast de tothom, estudiar-ho i analitzar-ho. El tema que em porta a exposar això és per intentar generar una reflexió sobre els esdeveniments que actualment estan succeint a casa nostra. Per qüestions d’espai, faré o intentaré posar de manifest algunes situacions que semblen més del segle XVI, que de l’any 2016. Més de dos milions de ciutadans (no súbdits) el 9N vam desobeir el poder espanyol i molts d’ells ens vam inculpar als jutjats. Però, sembla ser que el govern [espanyol] només acusa de desobeir i prevaricar a quatre representants elegits democràticament d’aquests “delictes”. Desobeir a qui? Al poble que els va elegir? No!. Sembla que de moment la fiscalia de l’estat no els acusa de cap delicte que comporti presó, dic de moment, perquè l’acusació particular (manos limpias, també), sí que els n’acusa. El TSJC envia a judici Mas, Ortega, Rigau i segurament Homs per desobediència greu el 9-N. Els acusen de donar la veu al poble, d’escoltar que opina la gent, de posar urnes, de donar valor a la democràcia, en definitiva de votar. Votar, mai pot ser un delicte, en tot cas el que és un delicte és no deixar votar. De moment ho deixo aquí, ja hi tornarem. El Tribunal Constitucional notifica en mà a Forcadell l’anul·lació de les conclusions del procés constituent. Adverteix al parlament i als membres de la mesa que si ignoren la resolució poden incórrer en responsabilitats inclosa la penal. Exactament penal, què vol dir? Doncs vol dir presó. En un Parlament i en democràcia, es pot debatre tot, absolutament tot. Fins i tot si Catalunya vol ser un estat independent i com ho farà. Arribar a aquest extrem per part d’un estat que pertany a la UE és, com a mínim, per a fer-hi alguna cosa. Arribats aquí, hi torno, com he dit abans. Sé que el govern ha denunciat a l’ONU la persecució dels diputats independentistes. L’executiu també acusa el govern espanyol de vulnerar drets fonamentals. Perfecte! Però, si en permeten, cal una acció molt més contundent: ens hem de defensar? De què? Hem de començar a denunciar, i això ho han de fer els polítics del parlament, que ha elegit un govern que defensa la independència. Ja n’hi ha prou de dir que no tenen raó, ja n’hi ha prou de demanar. Ha arribat el moment que siguin “ells” els que s’hagin de justificar davant de tribunals europeus i internacionals, que siguin “ells” que justifiquin perquè no compleixen els acords ratificats i signats que la constitució reconeix, que siguin “ells” que donin explicacions perquè no ens deixen votar: que siguin ells! Nosaltres ja, gairebé, ho hem intentat tot. Quan escrivia això, no sé per quina raó em va venir al cap l’Ovidi: Au, adéu! Comence el meu comiat, a tot el temps passat. Bon vent i barca nova!

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 21/10/2016 (3 de Vuit)

I després, què?

Com respondrà la premsa diguem-ne: “no procés”. Amb el permís de Vicent Partal (espero). Comentaré una cosa que ell va explicar i va viure en primera persona. Ens situem a Eslovènia l’any 1.991. El diari DELO era el diari de “tota la vida”; si em permeten més o menys com la Vanguardia, vull dir un mitjà de comunicació que no ha estat mai a favor del procés o més ben dit no ha estat mai a favor de la independència. Vull deixar una cosa ben clara: que és respectable, que tenen tot el dret del món, etc. Què va passar doncs un dia abans que Eslovènia fes la seva DUI? Doncs que l’editorial que sortia aquell dia, i que va provocar que a la redacció hi hagués molt mal rotllo, deia més o menys: que la independència ens portaria al caos, que seria la ruïna del país etc. Suposo que els sona, no? Què passa el dia després, el dia que es proclama la independència? El diari surt al carrer com cada dia i porta a primera pàgina: “LLIURES PER FI”. El Vicent explica que el director li va dir: “home si jo hagués sabut que Alemanya i el Vaticà ens reconeixerien, la cosa hagués estat diferent”. Vull dir, com canvien les coses, oi? Al final, segur que “ells” hauran estat els que realment han treballat més per la independència. Què hi volen fer, el món és així, injust, però és així. D’aquí uns anys el senyor Cuní, haurà estat un dels principals impulsor del procés i si no, temps al temps.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 4/11/2016 (3 de Vuit)

Tenen un complex d’inferioritat i està totalment justificat

Deixeu-me que hi digui la meva. Sí, una mica tard, però si no la dic rebento. Sincerament prefereixo dir-la o més ben dit: dir-les. El senyor Rufián, a Madrid i al parlament, va dir coses dures, no ho discutiré, però realment la pregunta seria: són veritat? Perquè si ho són, poden ser dures però mai un insult. Tinc els dos vídeos el del senyor Rufián i el del senyor Antonio Hernando. En citaré només unes paraules (del senyor Hernando):” […] abstenerse seria traicionar a sus cinco millones de votantes y supondría perder su credibilidad… El video del senyor Rufián, està a YOUTUBE. Sí, els tracta de traïdors. Insult o descripció?

L’altre tema és el senyor Pedro Sánchez a Salvados, amb el Jordi Évole. L’han hagut de fer fora (la Baronia), perquè digués públicament que Catalunya és una nació. Abans deia que no, què ha canviat, doncs? No ho sabia, abans? No ho podia dir, abans? Sincerament, que viatgi tant com vulgui, però hi ha una cosa que sí que tinc clara, quan torni, si és que torna, espero que nosaltres com a nació ja hàgim decidit el que hem de decidir, ja que de no ser així, quina serà la seva versió? La primera o la segona. He de       reconèixer que en alguns moments em va entendrir. Però només va ser fins que la memòria va fer acta de presència. Mirat fredament: Déu n’hi do!

PD: 13N, Concentració a l’avinguda de Maria Cristina contra la judicialització del procés. Conclusió: “LA POR, JA NO ENS FA POR”.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 18/11/2016 (3 de Vuit)

Si em permeten…

No sé exactament si no ens deixaran entrar o ens faran sortir. Clar, que per fer-nos sortir, primer hem d’haver entrat. Però si no ens deixen entrar, no cal que ens facin sortir perquè no haurem entrat. Vostè, amable i pacient lector, deu pensar, i amb raó, que diu ara quest ximple! 22/11/2016 Al parlament [espanyol] hi ha suplicatori “contra” el senyor Francesc Homs, per haver col·laborat en l’organització del 9N. Cosa molt “normal” en gairebé tots els parlaments del món, això es fa a porta tancada. Fan coses lletges? Fan coses que no es puguin veure? Poden ferir la sensibilitat, si les veus? Els ciutadans (abans súbdits) no podem veure el debat? Avui, quan escrit aquestes quatre ratlles, dos-cents cinquanta-quatre diputats, d’amagat, hi han donat el vist-i-plau (no dic votar, perquè entre aquests diputats, n’hi ha que els fa urticària aquest mot). Si em permeten i arribats en aquest punt, voldria dir que de tots aquests diputats, personalment n’hi ha hagut alguns que m’han fet sentir molt malament. No tinc cap inconvenient en dir que del PSC, em separen moltes coses, però veure’ls (perdó, si ho fan d’amagat!) vull dir: saber que han votat (perdó!) a favor del suplicatori, em genera tristor i pena alhora. El seu president el senyor Àngel Ros, que reconeix que va participar en la consulta, ha assegurat que: ” no és incoherent haver participat en la consulta del 9 de novembre del 2014  i defensar que jutgin el llavors conseller de la Presidència, Francesc Homs, per haver participat en la seva organització.” Amb permís, fins hi tot, del president: “Hòstia!” És fort, molt Fort, o no? Costa de creure, però és veritat. El temps passa ràpid i la història l’escrivim tots, “ells” també. El 16 de desembre La Presidenta del Parlament es cridada a declarar. La única cosa que realment ens ha de preocupar, és la nostra unitat. L’ajuda per  part d’”ells”, està garantida.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 2/12/2016 (3 de Vuit)

El desembre

Avui, fa 68 anys, el 10 de desembre de 1948, es va fer la Declaració Universal de Drets Humans.[… Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social,…] Mentre escrit aquestes ratlles, m’ha vingut al cap moltes coses, però per qüestió d’espai, només en comentaré dues.

Rosa Parks, l’1 de desembre del 1955, a Montgomery (Alabama) va desobeir l’ordre del conductor d’autobús, d’asseure’s al darrere per tal de deixar lloc per als blancs. Segons mandat de les lleis Jim Crow (promulgades entre 1876 i 1965). Va seure a la primera filera de l’autobús, lloc destinat específicament per als blancs. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada per la seva conducta. Aquesta història és sobradament coneguda per a tothom, raó per la qual, només una pregunta: “Qui va desobeir i qui va prevaricar?

El 16 de desembre de 1966, l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A (XXI), va adoptar: Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. […Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític…].

La Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el 16 de desembre de 2016. El ministeri públic l’acusa dels delictes de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional, per haver permès que la cambra catalana votés al juliol les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Només una pregunta: “Qui ha desobeït i qui ha prevaricat? Gràcies a la Rosa, la Carme i a una gran quantitat de persones, la democràcia és democràcia si hi ha llibertat, sinó és una quimera. Els proposo el següent per acabar, cantem?: “Si no em trobes darrera l’autobús/ i no em trobes pas enlloc, oh, oh, oh /vine cap al davant de l’autobús / em trobaràs allà.”

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 23/12/2016 (3 de Vuit)

La crua realitat

Sé i reconec que assumir la realitat és dur. Però és així, no hi ha més. El suport que des d’Europa ha tingut el “procés” i les conseqüències posteriors sobre els càrrecs polítics elegits, democràticament, han estat minses, molt minse. Deixaré de banda les no reaccions: “és una qüestió interna o de no ingerència”, que en definitiva, vol dir: els indecisions. En aquest cas en concret, cal no caure en la trampeta, que consisteix, bàsicament, en apropiar-se dels indecisos i, com tots sabem els indecisos, són indecisos. Però aquest, és un altre tema. Avui el tema és el poc suport que hem tingut per part d’Europa. Posaré alguns exemples: El diputat escocès George Kerevan va presentar la setmana passada una moció a la Cambra dels Comuns. Elin Jones, s’ha solidaritzat públicament amb la seva “col·lega” catalana (la Carme). Eslovènia: L’eurodiputat eslovè de l’ALDE Ivo Vajgl ha emès un comunicat en què es preocupa per la compareixença de Forcadell davant dels tribunals i creu que això “malmet la reputació de la democràcia espanyola”. Suïssa: 14 diputats del Consell Nacional de Suïssa van presentar una iniciativa perquè el govern federal expressi la seva intranquil·litat per la causa oberta contra Forcadell. El Parlament danès, ja va acollir el 2015 un debat sobre el futur polític de Catalunya i el dret a decidir i va aprovar una moció de la mateixa formació que instava al diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol i va ser aprovada sense cap vot en contra. El president del parlament de Flandes envia una carta a Rajoy defensant Forcadell. Els parlaments de Suïssa i Estònia creen un grup per seguir el procés català. Realment, tot això és poca cosa, és per aquesta raó que al començament, ja he dit que la realitat és molt dura. Si em permeten, ara els faré una petita relació del suport, que per part d’ Europa, han tingut el govern (espanyol) i el TC (espanyol) en tot el “procés” i, en tot cas, si me’n deixo algun per citar, vull demanar disculpes, no ha estat intencionat. Començo la relació. Com deia el poeta: Tenim a penes el que tenim i prou.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 30/12/2016 (3 de Vuit)