2014


Que què?

Estàvem dinant, era un dia qualsevol. El meu fill, va i em diu: Pare sóc un Hypster. Es va fer un silenci total. La meva companya i jo, vam mirar-nos, no ens vam dir res, però la por (acompanyada d’ignorància) ens va envair. Sincerament no sabíem què volia dir això de ser uns Hypster, però ens vam espantar (els pares, pateixen sempre per tot, què vols fer-hi). El tema, va sorgir arrel d’una pregunta que li va fer la meva companya, tan simple com aquesta: Ja tens clar que votaràs? En aquest món, les coses no sempre són allò que semblen. Ens va explicar el que volia dir, no entraré ara en detalls, però un cop explicat, la veritat es que vam quedar-nos més tranquils. Qui, en la seva edat no ha estat una mica Hypster. Dit això, la resposta va ser que votaria: Sí i Sí. Val a dir que, si la iaia que es pensionista, la tieta que és perruquera , el Miquel que és autònom, L’Eusebi que és poeta i la Txell que és mestra, voten Sí i Sí i, a més a més, els hypster’s també, crec que això, no ho atura ni Déu. Prenguem-ne nota i, sobretot, no fallem ara nosaltres.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 3/1/2014 (3 de Vuit)

Bon any i KEEP CALM

Han estat unes festes rares, molt rares. Gairebé tothom ho ha notat. S’han donat tres circumstàncies, com a mínim, que les ha fet diferents. La primera, és que a molts de nosaltres, no sé si us n’heu adonat: “Sota la taula, ens han col·locat uns micròfons per tal de gravar les nostres converses. La segona, la quantitat d’enquestes que hem hagut de respondre sobre: Amb qui mantindreu contacte, i per què? O amb qui no mantindreu contacte, i per què? La tercera, és poder la més preocupant: a taula hi havia un personatge gris, amb ulleres fosques , gavardina i barret, era un agent de CNI. Durant tot l’àpat, no va dir res, només escoltava i prenia notes.

Fernández Díaz: “Hi ha famílies que no s’han reunit per Nadal com feien sempre perquè el procés les ha dividit” El recordeu? Durant la campanya de les darreres eleccions catalanes, va perdre o no va trobar uns informes que depenien dels seu ministeri. Diguem-ne: que sempre perd els papers. De tota manera, qui no ha perdut alguna vegada els papers? La segona part que, de moment, no s’ ha fet pública, és la següent: El procés, també ha fet que la gent, no sortís amb els seus fills a veure la “Cavalcada de Reis”, tenien por de trobar-se amb familiars o coneguts, diguem-ne: diferents. Això us ho puc corroborar personalment. La vigília de Reis, els carrers del meu poble eren buits, què dic buits, desèrtics! La gent tenia por, què dic por, pànic!. I si ens els trobem? I si els nostres fills, juguen amb els seus fills? No sé vostès, però jo, ho veig fotut, molt fotut. Sort en tenim del senyor Fernández Díaz, que, amb el seu discurs, intel·ligent, conciliador, no excloent, dialogant etc…Què faríem sense ell o ells? .

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 17/1/2014 (3 de Vuit)

Baixa, Manel!

“…dret a l’autodeterminació, que per cert no existeix en cap Constitució del món…”(tradueixo). Són paraules del Senyor Rajoy, amb el suport incondicional de la Senyora Susana Díaz, presidenta de la Junta de Andalucía i també amb l’ajut del senyor Rivera de C’s. Diguem-ne el sector prohibicionista. Fins aquí, res de nou. Per què dic això? S’han llegit totes les constitucions? Si no vaig errat, n’hi ha gairebé dues-centes pel cap baix. Suposo que estarem d’acord, que cap, vol dir cap (en castellà “ninguna”). Algú, amb una mica de seny i dos dits de front li hauria de dir per exemple: “Don Mariano, sin ánimo de ofender, Dios me libre! Tendríamos que afinar un poco más las expresiones” Qui? Doncs podria ser el ministre Margallo o qui sigui, tant se me’n dóna . Quantes constitucions, en parlen? La veritat, quantes no ho sé. Però per exemple, la francesa: …[ En vertu de ces principes et de celui de la libre détermination des peuples, la République offre aux territoires d’outre-mer qui manifestent la volonté]… D’acord, és el preàmbul i obre debat. Cerquem-ne una altra, també per proximitat: CONSTITUIÇÃO DA PORTUGAL. Art.7.3 …[“3. Portugal reconhece o direito dos povos à autodeterminação e independência e ao desenvolvimento, bem como o direito à insurreição contra todas as formas de opressão.“ ]… Les expressions, podrien ser: Poques, algunes, cal interpretar-les, no les entenc, no m’agraden etc. Per l’amor de Déu, home! És que, a part de lleig, perd tota credibilitat per sempre més. Baixa, Manel, baixa!

El que està passant a la Franja, les Balears i el País Valencià contra el català és un genocidi lingüístic. Diria més, és un genocidi cultural. Joaquim Maria Puyal, transmissió del partit entre el Llevant i el Barça: “Si callem, en serem còmplices”.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 31/1/2014 (3 de Vuit)

Ep! Fins aquí hem arribat

Intentar reflexionar, raonar, dialogar, pactar o mirar de convèncer a qui ostenta el poder absolut o més ben dit absolutista, és perdre el temps i, si a més a més, té la incultura com a mètode de treball, és perdre el temps. Volen colonitzar-nos culturalment i lingüísticament. Dir que el nostre model ha estat internacionalment reconegut, repeteixo és perdre el temps. Per tant, no perdem més el temps.

L’estructura juricoadministrativa del Principat, és una llei orgànica espanyola, a partir de la qual. es configura l’Estatut d’Autonomia, Aquesta llei surt de la Constitució espanyola de l’any 1978. Així doncs, nosaltres tenim un Estatut, que jeràrquicament està per sota la Constitució. Aquesta situació, comporta per exemple: que tres, set, dotze o vint-i-cinc famílies, apel·lant als seus drets constitucionals, aconsegueixin fer trontollar el sistema educatiu i lingüístic que durant més o menys trenta anys, s’ha aplicat al Principat. Segur, que amb la seva llei a la mà tenen “raó”. I aquest és el problema. El ministre de cultura espanyol, seria un altre cas, invocant la Constitució vol espanyolitzar els nens catalans i desmuntar el nostre sistema educatiu. Ell, creu que el seu, és molt millor. Possiblement té arguments jurídics per fer-ho. I aquest és el problema. No ens enganyem, la tasca que s’ha fet aquest darrers anys en matèria d’educació i normalització lingüística, s’ha fet perquè ens l’han deixada fer. Ara, diguem-ho clar, a partir del poder que els atorga la constitució, han canviat d’opinió, tan senzill com això.

Cal replantejar-nos la nostra situació, no podem plantejar-nos el futur a partir que l’autoritat (espanyola) del moment ens permeti fer això o allò. No poden estar sempre   a mans d’il·luminats: “això que us hem deixat fet, ara jo no ho podeu fer!”. Ens cal tenir la nostra pròpia Constitució, ens cal que quan legislem sobre educació o normalització lingüística, ho fem sota l’estructura que les nostres Corts hagin dissenyat. Ha arribat el moment que, equivocant-nos o no, siguem prou independents per a prendre les nostres pròpies decisions. “…Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic”.

La conclusió final, és que l’any 1979, a la revista “Els Marges”, es va publicar un article el títol del qual era: Un País sense estat, un poble sense llengua.

Au va, home, va!º
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 14/2/2014 (3 de Vuit)

Què dius que què?

Amb el permís del ministre Fernández Díaz, (Una de les últimes actuacions: “Santa Teresa parlava de temps difícils, i estic segur que en aquests moments estarà sent una important intercessora per a Espanya en aquests temps també difícils que està vivint”, “Estic segur que el seu esforç des de dalt, que mana molt, farà que sigui un èxit”) Fantàstic!. Vam fer un sopar, amb companys que feia temps que no ens veiem. Sí, vam parlar del “procés” Ho reconec. Vam pactar, que no parlaríem dels insults. Senzillament per no barrejar el pa amb tomàquet i pernil, amb la repugnància obscena. És una qüestió d’estómac. Tanmateix, vam arribar a l’acord que, tard o d’hora, o ells, o els seus hereus, hauran de demanar-nos perdó. Per exemple, va sortir el tema del virus de la por. Vam recordar les paraules del senyor Margallo: “[…] disposa “d’estudis” que apunten que Catalunya tindria un ‘empobriment immediat’ d’entre el 25 i el 30%, si esdevingués un estat independent” I, a més a més, també comportaria: “[…] la sortida de la UE i de l’ordre internacional'” Algú a taula va exclamar: “Alça Manela! Ens expulsaran no només de la UE, sinó també de l’ordre internacional! Que t’expulsin de l’ordre internacional, és molt fort, eh! Molt! Dit d’una altra manera, ens farien fora del “Món mundial” i, per extensió, del sistema solar. També va dir: “[…] que ni tan sols tindria dret a demanar-ne l’ingrés” Redéu!. L’empobriment, què comportaria? Doncs per exemple, que el “dia abans”, aniríem a dormir amb 1000 euros al banc, però, el “dia després”, només en tindria 700!”. Fort, no? Fortíssim! Un altre comensal, va dir: sabeu qui va dir això? “Si marxeu us convertireu en un dels països més pobres del món”. Doncs ho va dir el rei Jordi III de la Gran Bretanya als rebels nord-americans, segle XVIII. Però, com en tots els sopars, sempre hi ha el graciós de torn, que te’l fot enlaire; va i diu: “Aquest any: Declaració de sobirania. Gener. Concert per la llibertat. Juny. Via Catalana. Setembre…” I? Silenci sepulcral. Hi ha hagut bolets aquesta temporada?. Jo, també tinc un “estudi”, que demostra, que als Estats Units, des dels segle XVIII, no es fan rovellons. Potser aniria bé, contactar amb la Moreneta. “Estic segur que el seu esforç des de dalt, que mana molt (també), farà el que pugui per ajudar-nos”.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 7/3/2014 (3 de Vuit)

Si fa no fa

Hi havia una vegada un poble, que s’estimava molt les seves coses: la seva llengua, la seva cultura, la seva terra i també els seus dinerets. Feia molt de temps, uns tres-cents anys, que el governava un país molt important. Un dia, els habitants del poble, es van reunir i van decidir que, a partir d’ara, decidirien el seu futur ells mateixos. Van fer unes lleis en què deixaven molt clar el que volien. Les van llegir a tot el poble i gairebé tothom va estar-hi a favor. Llavors van convidar els governants del país important i els ho van explicar. Què penseu que van fer els governants del país important? Es van enfadar? Els van voler castigar? Els van amenaçar? No, van fer una gran festa i ho van celebrar tots junts.

I vet ací un gos i vet ací un gat, i el conte s’ha acabat.

Grenlàndia, fa tres segles que pertany a Dinamarca. EN REFERÈNDUM, VOTANT, van aprovar una reforma del seu estatut d’autonomia. La participació, va ser pròxima al 72%. El resultat, fou un sí massiu a la reforma de l’estatut, un 75,54%. Aquesta reforma de l’estatut, reconeix el dret d’autodeterminació d’aquest territori de Dinamarca. L’estatut va entrar en vigor l’1 de juny del 2009. Hi va haver un acord de totes les forces polítiques per a respectar-ne el resultat, tant en el parlament de Nuuk, com en el de Copenhaguen.

El 21 de juny de 2009:

La reina Margarida II de Dinamarca en la celebració va dir:
“És un gran moment per a mi lliurar la llei del nou estatut a tot el poble grenlandès”

El primer ministre danès Lars Løkke Rasmussen:
Va qualificar la jornada de “Dia de la responsabilitat”, ja que el poble grenlandès, assumeix la responsabilitat sobre el seu propi país, i serà ara Grenlàndia qui decidirà com construir el seu futur”.

Sí home, i què més! Res més, només això.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 14/3/2014 (3 de Vuit)

Què, fent amics?

¿Hi ha algú que, en aquest moments, no en sigui conscient que estem vivint un altre moment històric? Si hi ha algú que no n’és conscient, vol dir: que a casa seva, en lloc de finestres, hi té miralls. Dic això, arran d’un article que he llegit a la premsa: “El món cultural i el procés sobiranista”. Entre altres qüestions, diu: que històricament tots els processos nacionals, han estat impulsats o han comptat amb un ampli suport del moviment cultural; des de la Renaixença fins a la transició espanyola. M’agradaria i molt, que en cada acte cultural -si es creu oportú-, es dediques, només un minut, repeteixo, només un minut, a reivindicar, valgui l’expressió: “Tenim dret a votar, volem votar!”. Dit d’una altra manera: nosaltres també hi som [en el procés]. Després, evidentment l’acte ha de continuar desenvolupant-se amb tota normalitat, només faltaria! Sé, i no m’equivoco, que a nivell individual, hi són, però cal que aquesta posició, ara, sigui exterioritzada sense cap mena de complex, cal que el món cultural, prengui partit i compromís -si es creu oportú- en la via que la societat ha emprès. No puc entendre la CULTURA sense compromís i molt menys en aquests moments. Si algú s’ho prem com una critica, no s’equivoca, és una crítica. Sí, ho trobo a faltar. L’article, també deia: ” No gosen oposar-se al procés perquè seria poc democràtic, però tampoc no mouen un dit perquè progressi”. Per a mi una de les bases per a la construcció d’un nou país -gosaria dir una de les més importants- és la CULTURA. Què demano? Doncs, només una cosa: és a les seves mans -si es creu oportú-, mullar-se i fer-se sentir. Més d’una vegada, m’han dit: “Ets un perepunyetes!” Què hi farem!

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 11/4/2014 (3 de Vuit)

In saecula saeculorum

 Dóna la impressió, que el ministre d’afers estrangers, el senyor Margallo, sigui qui porta el pes de les relacions (per dir-ho d’alguna manera) entre Catalunya i Espanya. Penso que és un bon senyal. Que gairebé cada dia en parli, vol dir que com a ministre d’afers estrangers, deu formar part de la seva feina. Deixant de banda les repetides plagues bíbliques i apocalíptiques que ens cauran damunt i les referències litúrgiques. Per cert, fantàstiques! “Exclosa de la UE pels segles del segles” No hi trobeu a faltar res? No ho sé, un Amén! o un Al·leluia! De tota manera, em quedo amb una altra frase memorable i concloent alhora: […] ” l’ONU només reconeix l’autodeterminació d’un territori en cas de colonització, ocupació militar o de vulneració dels DRETS humans”. Vulneració: “Acció de vulnerar”. Vulnerar: “Causar un dany o un perjudici, sobretot moral, (en els sentiments, els DRETS, etc.)” [IEC]. ¿Vulnera l’estat Espanyol els drets humans, no deixant-nos exercir el dret a l’autodeterminació? Dic això perquè ja fa més d’un any, en aquest mateix setmanari, en vaig fer esment. La situació de l’estat espanyol en relació a la Carta Internacional de Drets Humans i concretament al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, és la que és, l’estat espanyol l’ha signat i l’ha ratificat. Quan es ratifica un pacte/acord, vol dir: que els pactes/acords internacionals ratificats, formen part de l’ordenament intern, Art. 10 de la Constitució. Entre d’altres coses, aquest pacte diu: […] tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació […] els estats …promouran l’exercici del dret a la lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides… Ah, i escolti [senyor ministre], posats a expulsar, què coi, s’ha acabat el bròquil! Crec que l’ONU, acabarà expulsant l’estat espanyol. Temps al temps. L’expulsarà per “incompliment de pacte/acord”. Acte seguit, si és expulsat per vulnerar els drets humans, l’expulsaran de la UE, de l’Euro, de la UEFA, de la FIFA i de la Commonwealth. Bé, d’aquí potser no, oi?

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 02/5/2014 (3 de Vuit)

D’un temps que ja és un poc nostre,  d’un país que ja anem fent.

Sé que em col·loco en un terreny perillós i, com que ho sé, ho assumeixo. Gairebé tothom, ha defensat a Raimon. No tinc cap mena de dubte, que en Raimon, té tot el dret a pensar, dir i expressar el que vulgui; però això no pressuposa que tothom hi estigui d’acord, dit d’una altra manera, també pots: dissentir, divergir, discrepar etc…Ara en aquest moments, no sé si estareu d’acord o no, però sembla que aquesta posició, no és “políticament correcte” Qui, en aquest moments, s’atreveix a dir : “Em dol la teva absència o quasi absència d’aquest moment històric”? Per a mi i per aquest país, has estat un referent. No tinc cap dubte de la seva honestedat ni del seu rigor intel·lectual. Però també cal reivindicar el dret a la “dissidència” malgrat sigui amb tu. Què vull dir amb això? Doncs m’agradaria dir, per exemple: Que tinc discrepàncies amb tu. Que m’hagués agradat una altra actitud per part teva. Que t’he trobat a faltar en molts llocs. Que respecto la teva absència, però alhora en sap greu. Mentre escric això, em vénen al cap tantes i tantes cançons… Som on som, també, gràcies a tu.

Josep Font i Via

Publicat 23/5/2014 (3 de Vuit)

Eppur si muove!

Jo vull votar. Tu vols votar. Ell no ens deixa votar. Per què? Perquè no vull. Per què no vols? Perquè no ho vull i no puc. Per què no pots? Perquè la meva constitució no ho permet. Què, no permet? Votar. On ho diu? A tot arreu, ho diu a tot arreu. D’acord, però on? Des del preàmbul fins les disposicions addicionals. Què diu? Doncs això, que no podeu votar. Per què? Perquè no. Però per què? T’ho acabo d’explicar, perquè no. Però, podem parlar? No. Per què? Perquè no. I si t’ho dic per escrit? No. Per què? Perquè no. I si venim a demanar-t’ho? No. Per què? Perquè no. Tenim dret a votar! No, no teniu cap dret. Per què? Perquè no. Puc fer-te una altra pregunta? No. Per què? Perquè no. Creus que la terra gira al voltant del sol? No. Per què? Perquè no. Tanmateix, votarem!

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 30/05/2014 (3 de Vuit)

Anècdotes

Anècdota de David Foster Wallace.

Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir “Bon dia, nois. ¿Com està l’aigua?”. Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: “¿Què dimonis és l’aigua?”.

Algú va dir: L’aigua és l’element i principi de les coses. No hi ha vida sense aigua.

Anècdota… (8 d’abril del 2014, Congrés dels Diputats)

Hi havia una vegada dos prohibicionistes que parlaven i es van trobar per casualitat amb un sobiranista els va saludar amb el cap i els va dir “Bon dia. ¿Com està la democràcia ?”. Els dos prohibicionistes van continuar parlant una estona; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: “¿Què dimonis és la democràcia?”.

Ara diem: Votar es l’element i principi de la democràcia. No hi ha democràcia si no es pot votar.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 06/06/2014 (3 de Vuit)

Sí, estem fent un país nou.

L’any 1983 a Vilafranca, concretament a ràdio Vilafranca, un grup de persones (COPENC) vàrem fer uns programes dedicats a reivindicar la nostre llengua i la nostra cultura. La llengua i cultura dels Països Catalans. El programa en qüestió, es deia “LLENGUA VIVA”. Un d’aquest programes, va estar dedicat a l’escola; el vam començar amb una cançó de l’Ovidi: “L’escola de Ribera” I, acabava així: “El resultat era un, la jugada era perfecta” Avui, 14 de juny del 2014 som a Barcelona, reivindicant un altre cop, una cosa que fa més de trenta anys ja reivindicàvem, que la nostra escola, sigui allò que nosaltres volem. Repeteixo, nosaltres, no “ells”. “El resultat és, que no ho han aconseguit, ni la jugada era perfecta”. Han fracassat. Porten anys intentant-ho. De la incultura n’han fet la seva estratègia i el seu poder absolutista, és el seu únic argument. Cada vegada som més, i “ells” ho saben. Cada vegada som més els que cansats de reivindicar, exigim el nostre dret a decidir, a decidir-ho tot. I, com diu un amic: “Keep Calm and Carry On”. Perquè, també, com diu ell: “Tic-tac, tic-tac”.

Au va,home,va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 20/06/2014 (3 de Vuit)

Com t’ho diria?

Feia temps que ens coneixíem i feia temps que no ens trobàvem. Vam coincidir en una xerrada sobre el dret a l’autodeterminació. Fins aquí, res d’estrany. Però el que va sobtar-me, va ser que ell hi fos. Ell, és una llibertari convençut, m’atreviria a dir que mai ha anat a votar. Doncs que hi feia ell, en un lloc com aquest? Quan va acabar-se la xerrada, ens vam trobar a la sortida (una mica ho vaig provocar jo). Ei! Què passa! Encaixada de mans i el clàssic, com estàs? Feia temps oi? Escolta’m què hi fots tu aquí? “Què vols dir?” Home, tu sempre has estat contra tot això que anomenaves “La festa de la democràcia burgesa”, per tu, només hi havia el clàssic: “Ni rei, Ni pàtria, Ni Déu” “T’ho explico i segur que no ho entendràs (sempre ha estat un perdonavides) però, una cosa és abstenir-se i una altra és que no et deixin abstenir, per tant, vull tenir el dret a abstenir-me.” No em diràs que estàs pel dret a decidir? Vaig preguntar-li. “Ja t’ho he dit abans que no ho entendries.” M’ho va tornar a dir, amb aquell aire de sobrat. Abans d’acomiadar-nos i, a cau d’orella, li dic: Vaja, vaja, vaja, així que acabaràs votant.”I ara, quines coses de dir!” Eh!, entre tu i jo, votarà.

Au va,home,va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 04/07/2014 (3 de Vuit)

Quan el problema, és el problema.

Voldria fer una consulta, què et sembla? Malament, molt malament. Per què? Perquè si fas una consulta, sabrem el que pensen els consultats. I és clar que sí, serVeix per això. Això, ho dius tu. Però escolta, fer una consulta, és saber que opinen sobre allò que els preguntes i estaria bé saber-ho doncs, d’una Vegada per totes. Si home! I després què? Doncs, en base als resultats de la consulta, s’han de prendre mesures etc. Ho Veus, no és només fer una consulta, sinó que després, has d’analitzar els resultats i en base a aquest resultats, fer coses. EVidentment. Doncs no, no es poden fer consultes; suposa’t per un moment, que els resultats fossin contraris a allò que jo penso, què faries? En parlaríem. Però, que t’has begut l’enteniment o què? Ets conscient del que dius? Que em sents? Clar que et sento. A Veure una cosa… en una democràcia, les consultes, només es poden fer quan estàs molt segur que les guanyaràs, perquè, sinó és així, no són ni legals, ni democràtiques, ni constitucionals. Perdona, hi ha alguna cosa que se m’escapa. Doncs això Vol dir que tens un problema. D’acord, tinc un problema i miraré de solucionar-lo. Amb mi, no hi comptis. Ho tinc claríssim, només una pregunta: ¿Per què tens tan clar que el resultat seria contrari a allò que tu Vols? Ja t’ho Vaig dir, sé quin és el problema i podem parlar del que Vulguis, menys del problema. Si em permets i per acabar: hi ha estats democràtics, que aquesta qüestió, la resolen pactant i conVocant un referèndum o consulta i, si aquests estats no només són democràtics, sinó que a més a més respecten la sobirania popular, els fan Vinculants.

Au Va,home,Va!
Volem Votar!
Josep Font i Via

Publicat 25/07/2014 (3 de Vuit)

Relliscada, lapsus…

Sigmund Freud, defensaVa: […que el lapsus són aportacions de l’inconscient. Quan fem aquest tipus d’errades, segons el psicoanàlisi, ens trobem de cop amb aquesta part oculta dels nostres desitjos i tendències…[…explica aquestes equiVocacions com l’aparició inVoluntària d’una paraula inhibida…]. Si heu arribat fins aquí, esteu en tot el dret a pensar: Però què diu ara aquest? Article 1.2 de la Constitució Espanyola “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.” Segur que penseu: I ara què? Darrerament, he llegit i he sentit (fins i tot en el congres dels diputats) això: “La soberanía nacional reside en el conjunto del pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.” De cop i Volta, s’hi ha afegit “conjunto del”. No passa res, senzillament, és la part oculta dels seus desitjos. Dit d’una altra manera, els traeix el seu subconscient. Catalunya, agradarà més o agradarà menys, també és titular de la seVa part de sobirania. Perquè, a Veure una cosa. És només una relliscada? Ei, que sí, que es mereix una breu reflexió. Pensem-hi, pensem-hi. Bé, qui Vulgui.

Au Va,home,Va!
Volem Votar!
Josep Font i Via

Publicat 01/08/2014 (3 de Vuit)

Tot fent un cafè

Ho sé i ho reconec, no s’ha de fer; però Va ser superior a mi, ho Vaig escoltar. Un dilluns al matí fent un cafè. Al costat meu, una dona i un home, gens crispats, discutien del “tema”. Però ho feien des d’un punt de Vista que em Va enganxar. Lleig, però es així. Ella partidària de la independència, ell no. Això sí, tots dos partidaris de poder Votar el 9N. A tots dos els agradaVa molt la filosofia. Ella defensaVa els postulats d’Aristòtil, ell defensaVa Descartes. Repeteixo, sense crispació. Ella plantejà el següent: “Mira, com tu ja saps, sóc una admiradora d’Aristòtil i segueixo una de les seVes regles de la lògica: el Sil·logisme. Vull dir amb això: […] de dues premisses certes, en surt una conclusió certa. Per exemple: Premissa 1) Els pobles tenen el dret a la autodeterminació. Premissa 2) Catalunya és un poble. Conclusió) Catalunya té dret a la autodeterminació”… Ell, que fins aquell moment, l’haVia escoltat molt atentament i gens crispat, li Va dir: ” “Mira, com tu ja saps, sóc un admirador de Descartes, i deia d’Aristòtil: […] els seus sil·logismes més aViat serVeixen per explicar als altres les coses ja sabudes, per demostrar allò conegut, i no per a descobrir Veritats noVes, amb la qual cosa no s’augmenta el nostre coneixement. Tots dos Van riure i es Van prendre el cafè. Però de cop, Va sortir la crispació, una crispació crispada. Em Va Venir a la ment moltes coses, moltíssimes. Vaig pensar: Quina llàstima! Tot era tan bonic, però Va haVer d’aparèixer la crispació. Últimament, diuen que passa molt soVint. No ho Vaig acabar d’entendre, semblaVen tan amics, Va Venir arran de qui pagaVa el cafè, tots dos el Volien pagar, tots dos Volien conVidar. Qui ho diu que no hi ha crispació?

Au Va,home,Va!
Volem Votar!
Josep Font i Via

Publicat 08/08/2014 (3 de Vuit)

Volem Veure-ho. Volem Viure-ho. Volem Votar.

Aquest any l’onze de setembre, serà allò que nosaltres Vulguem que sigui. Personalment, a mi m’agradaria que fos, la Victòria de la llibertat i la democràcia. Voldria amb aquestes quatre lletres, tenir un record molt especial per a Miquel Martí i Pol, perquè n’estic conVençut, que ell, d’una manera o una altra, també hi hagués estat, si dissortadament no ens hagués deixat. […] Potser el secret és que no hi ha secret / i aquest camí l’hem fet tantes Vegades / que ja ningú no se’n sorprèn. Tossudament, aquest poble, fa anys que Va fent camí. I, potser sí, que ningú se’n sorprenia. Però ara i aquí, que ningú ho dubti: tots, sabem quin és el secret. […] ; potser/ caldria que trenquéssim la rutina / fent algun gest desmesurat, alguna/ sublimitat que capgirés la història. Què ens Va proposar? Doncs, trencar la rutina: perquè ja no ens serVeix. Fer gestos: de dimensions que depassin la mesura fracassada. Emoció i il·lusió immensa: un acte sublim. Per què? Per capgirar la història. Sí, la història, la Volem escriure nosaltres. “Ara és l’hora”.

Au Va,home,Va!
Volem Votar!
Josep Font i Via

Publicat 22/08/2014 (3 de Vuit)

La democràcia sempre genera il·lusió i esperança, mai por.

A veure una cosa: esvaïm dubtes, siguem coherents, siguem lògics o, si més no, intentem-ho. L’estat espanyol, és un estat democràtic. No en dubteu pas. Per què dic això? Doncs molt senzill, i només a tall d’exemple: té una constitució votada i aprovada pel poble, ha signat convenis internacionals, en els quals diu que respecta els drets humans i els drets del pobles i un llarg etc. En la constitució, hi ha articles (el 149 i el 150) que preveuen la possibilitat que es puguin fer referèndums o la possibilitat de traspassar aquesta competència a una comunitat autònoma, i moltes coses més. Per què no ho ha fet? Molt senzill, ha tingut molta feina; però ho acabarà fent, segur. L’estat espanyol, repeteixo, és un estat democràtic. Les últimes eleccions [a Catalunya], van configurar un Parlament, la majoria del qual, en el seu programa deia que convocarien una consulta. L’estat espanyol, com que és un estat democràtic, no les va pas impugnar aquestes eleccions. Ara això de la consulta, és un fet, tenim preguntes, data i estem en un estat democràtic [España] Què farà l’estat espanyol? Doncs el que ha de fer un estat democràtic: col·laborar i el que calgui per a dur a terme la consulta. Per què? Doncs perquè l’estat espanyol, és un estat democràtic i els estats democràtics, fan això. Poso per exemple: Suècia (1905) Canadà (1980-1995) El regne Unit (2014). Podeu estar tranquils, l’estat espanyol, com que és un estat democràtic, col·laborarà i ho farà per convicció democràtica. No sigueu mal pensats, el que fins ara ha passat, ha passat perquè estava molt atrafegat i enfeinat. La consulta, és demanar el parer, l’opinió etc. Vosaltres creieu que un estat democràtic com l’espanyol, està en contra d’això. No, home, no. Perdó? I tant que m’ho crec! A tall d’exemple: la promoció internacional que han fet de “VICTUS” i un llarg etcètera, que tots sabem. És un estat democràtic. DE·MO·CRÀ·TIC

Au va,home,va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 12/09/2014 (3 de Vuit)

A la tercera va la vençuda

Catalunya, està dividida. Lleig, molt lleig. I tu, il·lús, preguntes: per què? Resposta immediata: per culpa del maleït “procés”. Tot això, a cop calent. Després, molt més tranquil, penses: en una democràcia, és normal que hi hagin diferents punt de vista, o no? Després, també penses: vols dir que aquesta divisió, no hi ha estat sempre; però el que ara passa, és que s’ha fet més evident. Dic això, perquè aquest onze de setembre, a casa nostre, s’han fet dues diguem-ne, convocatòries: una a Barcelona i una l’altra a Tarragona. Crec que totes dues, i ho dic sincerament, legítimes. A la de Barcelona, es demanava el dret a decidir si Catalunya, vol esdevenir un estat independent. A la de Tarragona, que tot ja està bé tal com està, i que de votar res de res. Imaginem-nos que, per dir-ho d’alguna manera, que guanyés la de Barcelona, tots, tots vol dir tots, podríem votar, els de Barcelona i els de Tarragona. Ara bé, si guanyés la de Tarragona, aquí no vota ni Déu (amb perdó). Fem-nos preguntes: Totes dues defensen el mateix concepte de democràcia? Totes dues tenen el mateix suport? Home! siguem seriosos. Personalment, crec (puc equivocar-me) que els de Barcelona demanem que pugui votar tothom i, a més a més, que es voti el que es vulgui (Sí-Sí/Sí-No/No). Un altre tema, que no sé si té massa importància, però permeteu-m’ho: posats a dir, diguem-ho tot. A Barcelona 1,8 milions; però anem en compte: La senyora Sanchez Camacho, que hi entén molt i amb la seguretat que la caracteritza, ha dit: el “procés” «en decadència i fase final» Caram tu! A Tarragona 2000, 3000 o 4000. Més? què voleu 10.000. D’acord, doncs 10.000. Un 0,55555556%. Això sí, totes dues, formaran part de la història d’aquest 11S. No en tingueu cap dubte. La història, és així, no perdona.

Au va,home,va!
Volem votar!
Josep Font i Via

Publicat 26/09/2014 (3 de Vuit)

129 / 2.014

Darrerament, he descobert un concepte: governats. Som els subjectes als quals l’estat en té l’obligació, per mandat democràtic, d’escoltar, analitzar les seves demandes i un llarg etc. Aquesta diguem-ne, correlació, dóna legitimitat a l’estat. ¿Quins són, doncs, els processos pels quals, l’estat està legitimat? Per fer-ho senzill: en una societat democràtica, les eleccions i els referèndums. Però, aquí és on jo personalment com a governat, prenc una decisió: l’estat, ja no té la mínima legitimitat, per a governar-me; quan dic estat, em refereixo a qualsevol govern, que governi sense escoltar la veu d’uns governats, que s’expressen pacíficament, cívicament i democràticament; crec que en això, no hi ha cap mena de dubte; només cal que analitzem el ressò internacional, que té la nostra manera de ser. El govern espanyol, pot tenir lleis, les quals interpreta a la seva mida. El govern pot tenir, fins i tot, arguments que no em diu. Però jo, com a governat, l’únic que dic, és: Vols fer el favor d’escoltar-me! Pot no agradar-te. Però ara ja no val el “no puc”. Si vols, pots, per això has estat legitimitat, per escoltar i actuar. Fins i tot juristes espanyols (a nivell personal, no estan a favor de la independència de Catalunya) han dit, que és possible escoltar els governats, tan sols cal voluntat política. Com es pot defensar que, en un estat democràtic, sigui il·legal saber què pensen uns governats. Com es pot amenaçar amb el codi penal (presó) a aquelles persones que democràticament, en els seus programes electorals, deien que donarien la veu al poble per a decidir el seu futur. Passarà el que hagi de passar, però, per a mi, l’estat pot ser tan legal com vulgueu, però, per a mi, ha perdut tota legitimitat per a governar-nos. Evidentment no sé quin serà el resultat el dia que votem. Perquè, no en tingueu cap dubte: VOTAREM. Nelson Mandela, va dir: “tot sembla impossible fins que es fa“.

Au va, home, va!
Votarem!
Josep Font i Via

Publicat 03/10/2014 (3 de Vuit)

LA FOTO

 No crec descobrir res nou, si dic, que la credibilitat dels polítics ha estat posada moltes vegades en dubte. Ha estat posada en dubte, per les raons que tots coneixem i que no cal tornar a dir. El divendres passat, què va passar? Doncs va passar, allò que des d’un punt de vista lògic, havia de passar; però no em negareu, que hi havia, qui en tenia dubtes i, fins i tot, hi havia, qui intentava que això no quallés. Dons no, els dubtes s’han esvaït : “ENDAVANT I JUNTS”. També voldria dir, que l’endemà, si algú, tenia més dubtes, dissabte al matí, el poder més proper al poble, els municipis, ho van deixar, encara més que clar: “President, si davant hi tens problemes, gira el cap, nosaltres som darrera fent pinya” més de nou-cents batlles i representants municipals. Que quedi clar, que parlo a nivell personal, però és evident, que viure la història com l’estem vivint, és un privilegi de pocs. Quan d’aquí uns anys, s’estudiïn els fets des de la distància històrica, el divendres i dissabte passats, seran uns fets, crec, dignes de ser analitzats; ara però, la meva percepció, és de satisfacció, satisfacció perquè anar endavant i junts, no fa massa anys, era impensable. Això, els col·loca en el lloc que la història els ha encomanat. Podran passar moltes coses, fins i tot inesperades i impensables, però això, ja no té marxa enrere. També vull dir: que al President Mas se la titllat gairebé de tot, m’estalviaré els insults i les desqualificacions, que tots coneixem. De moment, crec que el President, està complint molt dignament el mandat que el poble li ha encomanat. En un article de Sebastià Alzamora deia: “Aguanti vostè mentre pugui, i moltes gràcies pel que ha aguantat. En nom de la llibertat i la democràcia” Ho subscric totalment. I tu?

Au va, home, va!
Votarem!
Josep Font i Via

Publicat 10/10/2014 (3 de Vuit)

Posar-se d’intel·ligència, ja. 

Quan es publiquin aquestes ratlles, no sé en quina situació ens trobarem, tot va molt de pressa. Però, malgrat tot, vull dir-hi la meva. Per què? Perquè: “Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou”. Aquesta situació, a casa nostre ha passat tantes vegades, que forma part de la nostra tradició: tirar-nos els plats pel cap nosaltres mateixos. Sempre o gairebé sempre, ho hem fet. L’altre dia, a Madrid, deien: “una excel·lent notícia”. ¿Per què els nostres representants polítics, no es posen d’acord? Perquè defensen coses diferents, diuen. Jo pregunto: totes, totes són diferents? No n’hi ha cap, que la defensin tots? Perquè si no n’hi ha cap, tenen un problema i gros. L’ANC, L’AMI, Òmnium, etc. sense estar subordinats a cap partit polític i tota la societat civil que està mobilitzada i il·lusionada, què? “Res de res?”. Cal que els partits, davant d’això es facin preguntes, reflexions i n’analitzin, les causes i conseqüències; cal que siguin conscients, que se’ls està demanant que sumin i que escoltin, que escoltin el que se’ls està dient. Això és vàlid per a tots, absolutament per a tots. Ara és l’hora de la política amb majúscules. I tothom, haurà d’assumir-ne les seves responsabilitats. Dit això, m’agradaria i molt, que aquests dubtes s’haguessin esvaït del tot i que aquestes ratlles, estiguessin desfasades del tot. A més a més el nostre govern, convoca una nova consulta (de moment, ja en portem dues) i la convoca dient: el primer pas per a convocar eleccions “Plebiscitàries”. A Madrid, no sé si també va ser: “una excel·lent notícia”. Perquè, a veure una cosa: una consulta és una consulta. D’acord, es pot fer de diverses maneres, però continua sent una consulta. Aquesta també la prohibiran? Ara és l’hora de la veritat. Tothom ho sabia, però ara, ha arribat el moment. I se’ls ha de demanar a tots: dignitat, complicitat, generositat, consciència de país i un llarg etc.”UNITS” o “PARTITS”.

Au va,home,va!
Votarem!
Josep Font i Via

Publicat 24/10/2014 (3 de Vuit)

Sense democràcia, la llibertat és una quimera.
Octavio Paz

Jo aniré a votar / tu aniràs a votar / “ell” no anirà a votar. Per què? D’”ell”, n’hi ha de tres tipus, com a mínim: uns, perquè no voten mai, en podríem dir: els abstencionistes clàssics. Uns altres per qüestions físiques, familiars etc. Diguem-ne: no poden. Després, hi ha els altres, els covards. Dels que anirem a votar, també n’hi ha de tres tipus: Els que votaran “Sí-Sí”, que volen un estat i independent. Uns altres, que votaran “Sí-No”, que exactament no sé què volen. I després, hi ha els del “No”, ja els està bé, tal com estem. Totes tres, són respectables, legítimes i democràtiques. Personalment, els que més gràcia em fan, són els que si te’ls trobes a l’escala (permeteu-me el tòpic), els preguntes: puges o baixes?. Per tant: nosaltres anirem a votar / vosaltres anireu a votar / “ells” no aniran a votar. Sincerament crec que són uns covards (quedi clar que no és un insult, és una descripció), la covardia, és una actitud davant la por. Hi ha algú, que es pot creure, que “ells”, si tinguessin clar que guanyarien, tampoc anirien a votar? No fotem, home, no fotem. I tant que hi anirien, el problema, és que no representen cap majoria, sigui silenciosa o no. Són una minoria i ho sabem. És per això, només per això. Nosaltres a votar i votar. Perquè som valents i, a més a més, ens agrada votar. No sé si hi estareu d’acord, però: és bonic, democràtic, ètic, democràtic, digne, democràtic, alegre, democràtic…Vaja: normal!

Au va,home,va!
Votarem!
Josep Font i Via

Publicat 07/11/2014 (3 de Vuit)

I amb el somriure, la revolta.

Aquest cap de setmana, hem fet una costellada. La setmana passada [9N], no la vàrem poder fer, perquè se’ns va acumular la feina i no vam poder-nos trobar, estàvem molt enfeinats votant. Aquesta setmana, sí, hem fet la costellada amb botifarres i tot. Bé doncs, tornem a la costellada. La veritat, és que va venir molta gent, moltíssima. No hi va haver cap problema, perquè tot va estar molt ben organitzat i tothom que va voler, va poder gaudir-ne. Va venir gent de tota mena, grans i joves. Fins i tot n’hi va haver que es van desplaçar de bastant lluny. N’hi havia, que feia temps que ho esperaven i per fi van poder-hi anar; m’atreviria a dir que, fins i tot, n’hi van haver que es van emocionar. Tot va transcórrer amb alegria, correcció i un ambient fantàstic, va ser una gran festa. Estava ple de voluntaris, que s’encarregaven de tot. Vaja, un plaer compartit. Dit d’una altra manera: “Ens ho mereixíem”. Només una cosa, els que no van voler venir, ara la critiquen, deu ser per enveja, perquè si volen, ells també poden organitzar-ne una, només cal que la gent, s’hi apunti; és fàcil, demanes voluntaris per organitzar-ho i compteu més o menys quants sereu, i ja està. Penseu, que nosaltres vam ser molts, vosaltres, no ho sé.

PD: Senyora Camacho, Ai! Perdó, senyor Torres Dulce: m’autoinculpo, vaig ser voluntari i, a més a més, vaig votar!

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 21/11/2014 (3 de Vuit)

Tot té un principi i un final.

Au, ja hi som, ja hi tornem. No teniu cura. Primer va ser la pregunta i després el NOU9N. No avanceu adequadament. Què passa? Ja ho he dit alguna altra vegada: o partits o units. A qui beneficia aquesta posició? A la senyora Soraya Sáenz de Santamaria, que la fa somriure (no em negareu que té un somriure, si més no, relliscós, per no dir una altra cosa). Doncs no, home, no, no els donem arguments, rentem-nos la roba bruta a casa. Com? Senzill, abans de dir res, compteu a deu i després, abans de fer-ho públic, ho pacteu. No us sembla bonic això de pactar-ho. Si s’ha arribat fins aquí, sigueu una mica més curosos en les formes. No sé, per exemple: en quines coses esteu d’acord? I en quines no esteu d’acord? Ah! no ho sabeu? Senzill, home, senzill: quedeu per fer un cafè i en parleu, no és tan difícil, senzillament és allò que la societat civil, us ha encomanat. No ni n’ha prou de sentir, cal escoltar. És fàcil, volem caminar junts i amb una fita clara. Volem decidir el nostre futur com a poble i, això, ho volem fer amb la màxima unitat possible. Entenem que no és fàcil, però suposo que no em negareu: que sí, que és possible i és possible perquè no hi una altra solució. L’experiència dels darrers temps ho demostra. Sigueu generosos, astuts, hàbils i com a mínim coherents. Teniu dubtes de qui us ha portat fins aquí? Si els teniu, és que no heu entès res. I això, és un problema. La societat civil, ha dit i ratificat més d’una vegada, allò que vol. Aquesta societat, transversal, neutral i democràtica, ara us demana que estigueu a l’alçada. Si no ho feu, tots, absolutament tots, us passarem comptes i, per descomptat, la història també. Estem d’acord, que ara és l’hora? Per mi, la resposta és clara, només cal una cosa: anar per feina. Ah, i escolteu: darrerament he llegit que els partits, diguem-ne, unionistes o dependentistes, sembla que també intenten estructurar un format, per dir-ho d’alguna manera, “unitari”. Sincerament: “Benvinguts”. S’acabaran per fi els dubtes de les majories silencioses.

PD: Quan escrit aquestes quatre ratlles, hi ha un batibull considerable. Ara, no ho sé.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 19/12/2014 (3 de Vuit)