Se’ns riuen a la cara
Les Societats de Garantia Recíproca (SGR) són empreses financeres de caràcter mutualista que compten com a socis protectors a les Comunitats Autònomes, Diputacions provincials, Cambres de Comerç,… es dediquen a prestar avals davant la banca privada en nom de les empreses que no tenen suficients garanties per accedir al crèdit sol·licitat, facilitant les inversions de les empreses i gent autònoma i fomentant a traves dels préstecs el creixement econòmic.
Al País Valencià la SGR va estar fa uns mesos en una greu situació econòmica propera a la liquidació en no rebre els fons anuals compromesos per la Generalitat Valenciana, a més el deteriorament econòmic del teixit productiu valencià va provocar molts impagaments de les empreses aval·lades i la banca va exigir a la SGR l’acompliment dels seus compromisos. Davant una situació de fallida tan evident la sang no va arribar al riu i la Generalitat Valenciana es va responsabilitzar d’aquestos avals comprometent fons suficients (subscrivint una ampliació de capital de 46 milions d’euros) per atendre els préstecs pendents.
Però el compromís es va demorar per la situació de fallida econòmica de la Generalitat Valenciana i el supervisor bancari, el Banc d’Espanya, va determinar que la SGR del País Valencià era inviable i que calia la seua dissolució. Maniobres financeres d’última hora (una aportació extraordinària d’urgència de 14 milions d’euros al Fons de Provisions Tècniques) van transferir els fons públics necessaris a canvi d’un compromís de reestructuració de l’entitat.
Aquest procés de reestructuració passava, com no, per un ERO que afectava a 40 dels 84 treballadors i la reducció salarial de la gent que es quedava
Parem-nos a mirar l’ERO: S’inclou en ell al director de Castelló, un dels principals valedors de les empreses immobiliàries aval·lades a aquella província que són les que en major part han provocat la mala situació econòmica de la SGR. Aquest director té més de 65 anys, es troba en edat de jubilació i la seua indemnització a l’ERO s’estima en 130.000€, import que al detraure’l del “fons de l’ERO” provoca que baixe la mitjana a rebre per la resta de persones afectades i aquesta es situe en uns 25.000€. No havera eixit més a compte deixar que l’home es jubilara? I respecte als directors territorials afectats, què en diríeu del fet que se’l atribueix com a rendiment en espècie els vehicles d’empresa que han utilitzat, fet que ha unflat les seues retribucions i el càlcul de la seua indemnització.
Mentre es negociaven les condicions de l’ERO, dos dels principals socis privats Bankia i SabadellCAM (recordem una d’elles receptora d’ingents quantitats de capital públic per evitar la seua fallida i l’altra beneficiària d’un aval del Banc d’Espanya front a la fallida de CAM per facilitar-ne la seua absorció) van declinar l’oferta de subscriure una altra ampliació de capital. Aquesta ampliació de capital és necessària per evitar la dissolució donat que a hores d’ara el deteriorament de la situació econòmica de les empreses aval·lades ha empitjorat encara més la solvència de la SGR del País Valencià i probablement amb l’ERO però sense aquesta nova ampliació de capital privada la SGR acabarà en disolució.
Tenim una entitat pública a la que s’injecten uns 60 milions d’euros de diners públics gran part dels quals aprofiten per recompensar els directius que han dut a la situació de ruïna de la SGR i que ha d’anar igualment a la dissolució per què els seus socis privats, rescatats també amb diners públics, quan arriba el moment de posar diners diuen que no.
Sols m’ho pense jo que se’ns riuen a la cara?