Josep Nadal

Músic, activista social, regidor a Pego i candidat a les Primàries de Compromís a les Corts Valencianes per la circumscripció d'Alacant.

La Roja, el 10-J i nosaltres

Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.

A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)

Resulta curiós analitzar l’espectre social que cobreix La Roja, la transversalitat sembla total, fins i tot arribant a gent als quals no els agrada que tot estiga ple de banderes d’Espanya. Algú podria dir: què fem? ens suïcidem els quatre que quedem? Doncs no home, tampoc caldrà. Les lluites de gladiadors estan molt bé per passar l’estona i al Planeta Futbol hi viu molta gent amb la què parlem cada dia. Però Futbol és Futbol que deia aquell i a molts els agrada guanyar i formar part d’il·lusions col·lectives. Si demà declarem la independència el proper mundial anirien amb la selecció valenciana i si ens envaeix l’exèrcit rus amb la russa. Amb això no vull treure ferro a les hores i hores de Formación del Espiritu Nacional que s’estan currant els mitjans del sistema aprofitant la copeta dels collons, ni la imatge sublim dels Borbons celebrant el gol d’Iniesta junt a Botín i Cebrián  Però La Roja no juga sempre ni afortunadament guanyarà sempre.

D’altra banda és evident que els valencianistes no estem en condicions d’enfrontar-nos a la Roja a nivell de carrer,  com si que he pogut veure als balcons de Bilbo o Tarragona.
Així que millor deixar córrer  el mundial i concentrar-nos en la nostra lligueta, on per ara a pesar de tots els desastres i misèries doncs anem construint, com les formiguetes.

Però un altre punt capta la nostra atenció. Mentre Espanya es refrega en els fangars de la il·lusió col·lectiva, a Catalunya el poble pega un colp de puny damunt de la taula i exigeix parlar de realitats. Amb els carrers plens de gent, el crit d’independència esdevé, més que un somni, l’únic camí possible. Malgrat les imposicions de Madrid i malgrat la incompetència i mala fe dels polítics catalans, la construcció de l’Estat Català  sembla una fita compartida per cada vegada més gent.
Una volta més la pregunta, i nosaltres què? Que passarà al País Valencià?
 
Estem davant d’una societat anestesiada que està veient enfonsar-se el model polític i econòmic amb els quals ha confiat durant tots aquests anys i que és incapaç de reaccionar. Tot això provoca inseguretat a tots els nivells i ja sabeu que als conservadors esglaiats no els falten massa excuses per enfortir la senda del feixisme. En aquesta situació i coneixent les formes de fer de l’espanyolisme no seria d’estranyar que a mesura que els nostres germans del nord vagen acostant-se cap a la independència ací al sud les condicions es facen cada volta més dures.

La mobilització espanyolista d’aquestos dies no passa de ser una mostra de nacionalisme banal, però en cas de secessió catalana els mass media i els poders polítics posaran tota la carn a las graelles per passar tot aquest corrent  cap a l’espanyolisme militant i repressiu. D’això se’n pot ressentir la nostra xicoteta estructura cultural i politico-social. El treball de formigueta que portem entre uns i altres per la recuperació de la nostra identitat no sembla que siga suficient per afrontar un partit d’aquestes característiques. La Roja  jugarà fort i amb la legitimitat que li donen tots aquestos anys de victòries a casa nostra. Eliminar-nos, fer-nos desaparèixer, netejar el Levante Feliz de valencians, eixa és la consigna que tenen des de fa   més de tres-cents anys i eixa és la consigna que reforçaran quan vinguen calentets del que pot passar a Euskal Herria i Catalunya.

Suïcidi? Exili nord enllà? Demanem que Catalunya no s’independitze fins que nosaltres estiguem més madurs? No crec que cap d’aquestes opcions siguen ni tan sols discutibles a nivell col·lectiu, a nivell individual cadascú que faça el que vullga. Ara bé,  a banda d’aquest anàlisi dantesc que acabe de fer, crec que hi ha altres maneres de veure les coses.

 A pesar de tots els pesars l’equip local som nosaltres i eixa és una idea que hauríem d’aprofitar davant els nous temps que s’obrin. El debat identitari i territorial lluny d’apaigavar-se sembla que augmentarà d’intensitat i anirà solapant-se a la resta de crisis que acumulem. Ara bé, de res serveix ser l’equip local si l’afició anima els forasters de forma aclaparadora.

Per a defensar-nos no tindrem prou amb invocar la llengua pròpia, haurem d’anar més enllà. Haurem de tocar totes les tecles, totes les fibres del sentiment de valencianitat en estat vegetatiu però encara present a la nostra societat. La nostra proposta ha de ser per al nostre poble com la veu del Botifarra o si ho preferiu com els xous de Xavi Castillo No es tracta de perdre radicalitat sinó de guanyar proximitat. I a partir d’ací atacar-los amb debats com les balances fiscals, infraestructures, caixes d’estalvi, lligar corrupció i sucursalisme. Reconduir la vella recança anti-centralista d’una part del poble valencià a postures anti-colonials.

Tot això només per a començar, si a més algun dia volem pensar de veritat en guanyar haurem de creure’ns de debò això de la unitat i ser capaços d’explicar en quatre frases el país que hem decidit entre tots i totes que volem. I que conste que he parlat només de qüestions nacionals per no fer l’escrit interminable, però quan dic unitat em referesc a tots aquells que entre d’altres coses plantegen alternatives al model econòmic neo-liberal que ha enfonsat el nostre poble.

Dins del seu model som la platja de Madrid, la zona de serveis desvertebrada de la qual xuplen les classes dirigents de la metròpoli i els seus virreis incompetents i corruptes. Però com repeteixen totes les enquestes la gent no veu cap alternativa. De nosaltres, només de nosaltres perquè ja no queda ningú més, depén construir una alternativa creïble i que arribe a la gent. I llavors sí, patà i avant i a foradar la porteria espanyola amb la més bella de les victòries.

I tu què en penses?

Publicat dins de Cabòries | Deixa un comentari

  1. Josep,

    Com altres vegades, estic força d’acord amb tu, i entenc que, entre raonament i enraonia de budells, tiris pel dret d’una proposta valencianista -i no dubto en absolut del marc de fons, en el teu cas és molt i molt clar-, però només hi ha un camí que pugui frenar certes reacions a mitjà termini, quer és precisament fer projectes que parteixin del país complet. Potser tu i molts altres veieu la necessitat de ritmes molt diferents, però no hi ha ritmes si no sonen els instruments que, junts, acaben configurant la peça sencera.
    Jo no sóc partidari de les mentides oportunistes del catalunyisme conservador que ens sotja, però encara que me’ls pogués creure, necessito que em dibuixin el país, no únicament l’oficina de la seva caixa forta.
    Potser sí que la dreta neoliberal portarà un tros del país a la independència administrativa, però això està per veure, com està per veure que Catalunya es decideixi a mirar-se el país, enlloc del melic. Però aquesta és l’opció. La fragmentació no té res a veure amb els ritmes.
    Salut i seguim parlant-ne.
    Aleix

  2. Els nacionalistes valencians, és a dir, aquells que volem fer del nostre País Valencià una nació, i del nostre poble, una societat amb consciència nacional, només tenim dos alternatives: renunciar a fer política, fer que el PV existisca en la nostra imaginació -molt pur, però imaginari al cap i a la fi-, tornar a les trinxeres i acabar com una mena de reserva indígena; o… passar a l’atac, a convèncer, a fer pedagogia, a tindre un projecte clar i valencià (que inclou com no, un altre model econòmic, però sense tractar d’espanyolistes a un possible valencianisme de centre-dreta, tan necessari com inexistent a dia de hui).

    Tots sabem quin tipus de missatge pot tindre més possibilitats i quin no. També sabem del cercle viciós de considerar una renúncia passar a l’atac i enfrontar-se a l’espanyolisme en aquells debats on poden perdre (i no en aquells que tenen guanyats d’avantmà).

    I crec que hem arribat a un moment que ens toca triar quin camí seguir. Els catalans sembla que ja l’han triat i potser en 20 anys no compartirem estat. Els valencians continuarem aleshores amb els mateixos meta-debats que ara?

  3. Molt bon article, Josep. Molt intel·ligent, molt clar, molt simple (que no ximple). Si volem eixir de la ‘trinxera’, hem de demanar algo més que la llengua, el Sant Jordi i 2 o 3 cosetes que hui en dia gairebé a ningú importa.

  4. Veig que a mesura de que et vas fent major vas vegent més com està la situació, i quines són les maneres d’arribar a la gent, per fi.

    Ja comences a deixar de banda Paisos Catalans (coses de gent més pendent de Catalunya que no dels valencians) i coses d’eixe estil que preferisc no nombrar, i que és més de gent que està tot el dia mirant-se el melic. 

  5. Totalment d’acord.

    I també amb el que parla d’un possible valencianisme de centre-dreta. Perquè el primer es guanyar el país, amb un valencianisme transversal [què no és sa un país amb tot l’especre polític?] i després ja, de manera lògica, els que tendim a la esquerra o a sistemes alternatius ja lluitarem per ells i els que tendixquen a unions [totals, federelistes o simplement llaços] amb el nord i les illes ja lluitaran sanament per ells. El problema és que històricament s’han volgut matar massa pardals d’un tir, i clar, els dels ‘Païssos Catalans serán socialistes o no seran’ no es parlen amb els de ‘nació valenciana lliure i sobirana’ sense vore que punts comuns sí que tenen.

    Salut!

  6. S’acosten temps foscos per a nosaltres, valencians i balears, catalans que quedarem sota domini espanyol. Però resistirem com fins ara. Resistirem i reeixirem. Cal demostrar que espanyolisme, corrupciño i feixisme van units. Cal fer veure l’espoli de què som víctimes.

  7. Creo que aciertas. Creo que con la independencia de Cataluña cada vez que choquemos los españolistas con vosotros os vamos a mandar a vivir a Cataluña. De todos modos ya cobráis de allí, y uno es de donde pace, no de donde nace. Así que “venga p’al norte”.

    Hasta ahora hemos usado el silencio, útil para evitar conflictos con gente, como vosotros, que, no lo neguemos, está muy mal de la cabeza, y tampoco quieres fastidiarle las navidades a la abuela con una discusión improductiva con el típico imbécil, el tipico postadolescente hijo de padres separados que suelta en la mesa “estic fart d’ajpanyols fillsdeputa” o bien “menos mal que ETA sempre prepara algun atemptat a Madrid per alegrar-nos el nadal”. 

    Por cierto, que se podría hacer una tesis doctoral midiendo la proporción de hijos de padres separados que hay en el llamado “rollo”, porque tiene que ser abrumadoramente alta. Digo esto para que no intentéis pagar vuestros agravios existenciales con la parte no enferma de la sociedad. Porque intentar generar el odio es venir bastante mal de fábrica.

  8. Bueno Nadal, jo crec que la gent necessita respostes. i nosaltres, la esquerra amb un discurs nacional, no estem sabent donar-les cap. L’actitut de la gent davant del fenomeno de “La Roja”, crec que és sintomática. La gent necessita alegrias a les que agafar-se. Nosaltres ni els donem respostes a totes les seves preguntes, ni alegries. 
    Crec que cal fer un treball cap a dins, intern, d’unitat de veritat (tant d’acció com de discurs), si és que n’hi ha o sembla bé, i una feina cap a fora, aprop de la gent. i ser autocritics, per millorar i seguir endavant.
    Ja en parlarem….que en tenim molts dies, jajaja 😉
    Una abraçada
     

  9. Bona vesprada Josep!!

    Estic totalment d’acord amb el teu article. Fa uns mesos vaig escriure un sobre el menfotisme de la societat i de la classe política al meu blog. També vaig escriure sobre la possició valencianista davant les consultes populars catalanes després del teu polèmic escrit. Crec que t’estàs arriscant molt en possicionar-te com molts altres valencianistes. Alguns et diuen neoblaver encara que els digues que en un futur on tinguem la plena sobirania pugam decidir la federació amb la resta de Països Catalans, encara que els digues que som germans, encara que…

    Però no podem estar sempre discutint si va ser ans l’ou o la gallina. Toca el que toca, i toca el País Valencià. I en quin punt ens trobem? En el mateix de fa 30 anys o el de fa 80 anys o el de fa un segle? Ens trobem en ple segle XXI i el que necessita el poble valencià és vissió de futur, la gent té por al futur. Caldrà treballar molt perquè tot el món entenga la nostra vissió d’Estat, de futur, de sobirania, d’esperança. No tot és corrupció i sucursalisme. La crisi econòmica, la corrupció, la victòria de la selecció espanyola, ens fa molt de mal. Però el que més mal fa és la nostra immobilitat davant tots els atacs vers a la nostra Nació.

    Crec que toca apostar per moure’s, no amagar-nos i treballar de valent en els nostres carrers. Pense que cal un moviment, no necessàriament un partit, que estiga present de nord a sud del país. No sé ben bé com ho haurem de fer. Però ha de ser una Unitat Valencianista que treballe en totes els temes possibles de la nostra vida: economia, societat, cultura i història, medi ambient, educació, sanitat, transports i infraestructures (logística), solidaritat i integració, identitat.

    No podem estar sempre defensant-nos dels atacs, caldrà atacar.

    SIGUEM VALENTS, SIGUEM VALENCIANS!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.