ambFilosofia

Continuant els apunts anteriors, anem a encreuar el mosaic identitari-social amb els grups d’edat.

Primer observem el pes dels diversos grups d’edat dins el conjunt de la població

Q2. Grups d’edat

És de remarcar el pes, 24,84%, dels «Més de 64 anys» dins el conjunt de la població. Ja veurem que aquests són clarament més espanyolistes i més de dretes que la resta i, per tant, és en aquest grup on se situa el gruix del vot del NO a la independència.

Anem a veure el % que representa cada casella sobre el total i ordenarem les caselles en sentit descendent per l’última columna que dóna el pes de l’encreuament identitari-social.

Encreuament identitari-social  * Grups d’edat [total %].

Observem de seguida una disparitat: els diversos grups d’edat s’ordenen per l’encreuament en aproximadament el mateix ordre que el total, excepte el grup d’edat de «Més de 64 anys». En aquest grup, la casella CMxEM (catalanistes moderats d’esquerra moderada), majoritària dins la població global, ocupa la 4a. posició, i la casella MECxCN (espanyolisme moderat i dreta moderada) ocupa la primera posició d’una manera destacada (representa el 4,53% del total de la població catalana).

Per veure-ho més clar, anem a treure el % que representa cada casella sobre el total de columna (és a dir, en cada grup d’edat) i ordenarem les caselles en sentit descendent per la columna corresponent als «Més de 64 anys» segons el pes de l’encreuament identitari-social.

Encreuament identitari-social  * Grups d’edat [columna %].

Pels «Més de 64 anys», les dues primeres posicions són per l’espanyolisme moderat amb el 28,27%, les dues següents pel catalanisme moderat amb el 17,45%. Més de 10 punts de diferència. I sempre primer la dreta moderada i després l’esquerra moderada.

En un proper apunt acabarem de constatar, a través d’una comparació de mitjanes, com els més grans de 64 anys s’ubiquen de forma diferent a la resta de la població catalana.

Continuant els anteriors apunts, ara encreuarem el posicionament identitari-social amb la pregunta ‘Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?’

Creuament identitari-social * vol Catalunya independent?

[recompte, fila %, columna %, total %].

Aquells que es consideren més catalanistes que espanyolistes (CM i CT) voten àmpliament pel SÍ. Aquells que es consideren igual o més espanyolistes voten àmpliament pel NO. Dins tots els blocs, tant espanyolistes com catalanistes, augmenta el percentatge del Sí quan ens desplacem cap a l’esquerra: per exemple, entre els MEC (5 entre espanyolisme i catalanisme) si es diuen de dretes, (DT) el SÍ recull el 10,87%, però si es diuen d’esquerra radical (ER), el 17,82%.

Els blocs que proporcionen més vots al NO són: MECxCN (25,25%), MECxEM (20,39%), ESxCN (9,82).

Els blocs que proporcionen més vots al SÍ són: CMxEM (24,23%), CTxEM (22,78%), CMxCN (9,09%)

Partim de l’anterior apunt, anem a veure la intenció de vot dels diversos blocs poblacionals del mosaic català.

Creuament identitari-social * Vot al Parlament

[fila %, columna %, total %].

Algunes coses a observar:

A la banda dels que es consideren més catalanistes que espanyolistes (CM i CT), guanya àmpliament JxSí amb una presència important de la CUP. A la banda dels que es consideren igual o més espanyolistes que catalanistes (MEC i ES), JxSí passa a 4ta i 5na posició i la CUP desapareix.

Ala banda espanyolista el partit majoritari és Cs.

El paper de CSQP és ambivalent, per una banda té una certa presència en el bloc catalanista; però sobretot s’imposa en el sector espanyolista d’esquerra moderada. Cal tenir present que en aquest bloc, és de suposar que si no existís CSQP, el vot aniria al PSC que ocupa el segon lloc. Sabem que actualment el PSC adopta posicions clarament espanyolistes i antisobiranistes, de manera que CSQP resulta en un fre a les posicions més espanyolistes del PSC.

Cal fer esment, també, a la forta presència del NS/NC en el bàndol espanyolista, que resulta la primera opció entre els MEC-CN (migEspanyolCatalà de Centre) i els ES-CN (Espanyol de Centre).

He agrupat els tres baròmetres del CEO corresponents al 2016, cosa que ens dona 4.500 casos sobre els quals treballar. La intenció és analitzar el mosaic català determinat per l’ encreuament de la variable posicionament identitari amb la variable posicionament social.

En les enquestes del CEO aquestes variables poden agafar un valor entre 0 i 10. Jo he agrupat aquests valors de la següent manera:

0-1: Esquerra radical, 2-4: Esquerra moderada, 5: Centre, 6-10: Dreta.

0-4: Espanyolisme, 5: MigEspCat, 6-8: Catalanisme moderat, 9-10: Cat total.

Cal fer notar que, com ja veurem per les seves opcions, el Centre és en realitat la dreta moderada i els MigEspCat són en realitat l’espanyolisme moderat.

Anem a presentar el mosaic.

A cada rajola: La primera fila recull el nombre absolut de casos, la segona el % sobre el total de fila, la tercera el % sobre el total de columna, la quarta el % sobre el total de 4500.

Posicionament identitari reduït * Posicionament social reduït

[recompte, fila %, columna %, total %].

Si ordenem les rajoles per la seva habitabilitat tenim:

Cat mod-Esq mod 15,40%

MigCatEsp-Centre 15,02%

MigCatEsp-Esq mod 12,47%

Cat Tot-Esq mod 10,78%

Cat mod-Centre 6,33%

Español-Centre 5,04%

Cat Tot-Centre 4,18%

Español-Esq mod 3,98%

Cat Tot-Esq rad 3,91%

Español-Dreta 3,09%

MigCatEsp-Dreta 3,07%

MigCatEsp-NS/NC 2,24%

(…)

Que es considerin més catalans que espanyols : 47,86% contra el 49,06% igual o més espanyols

Que es considerin d’esquerres: 53,14% contra 41,31% de centre-dreta

La població de Catalunya es considera majoritàriament d’esquerra moderada i resulta pràcticament empatada respecte la identitat.

Hi aprofundirem. D’entrada, en propers apunts, intentarem donar la posició de les persones de cada casella respecte diverses variables.

El primer valor de la República és la llibertat. La llibertat com a característica d’una societat que afavoreix el creixement individual, noves etapes superiors d’individualització i de la vida. El segon valor de la República és la igualtat. Aquesta es deriva de la llibertat en tant que expressa que ningú no té el poder per impossibilitar la llibertat dels altres o, dit d’altra manera, determinats nivells de desigualtat impossibiliten la llibertat.

El fracàs de les societats de socialisme real, inclosa Cuba, consisteix en construir una igualtat en conflicte amb la llibertat. En aquesta situació, empíricament podem observar (casos països de l’Est) que, a la llarga, si l’individu ha de triar entre una llibertat mancada i una igualtat mancada, tria la llibertat mancada.

Cuba ha d’afrontar el mateix dilema. Situats en aquesta tria, i davant de l’atac previsible de les forces del capitalisme, de les gran empreses multinacionals, l’Estat cubà caurà i corre el perill de ser saquejat com va passar amb l’antiga URSS. Com evitar-ho?.

El camí de sortida consisteix a passar les propietats de l’Estat cubà al poble amb diverses figures. Repartides les terres, els mitjans de producció, entre el poble, l’expropiació d’aquest poble serà molt més difícil.

Hi ha activitats econòmiques que el mercat no pot gestionar eficientment, com la sanitat, la seguretat social, el sistema financer o l’educació, aquestes han de quedar dins l’àmbit públic.

Però fora d’aquest sectors, a partir del nivell de consciència moral del poble cubà, caldria passar les empreses a altres barreges de formes de propietat impulsant un determinat sistema de mercat: propietat cooperativa, propietat municipal, regional, propietat privada individual.

I en aquest procés recuperar la lluita política i ideològica pels valors republicans genuïns. Una llibertat que demana igualtat, i una igualtat que afavoreix la llibertat.

Ens fixarem aquí en una de les causes d’error: L’elaboració del qüestionari.

Cal distingir entre les qüestions a comprovar o preguntes de programa i les preguntes de prova o de qüestionari. La majoria dels temes de què s’ocupen les enquestes no poden ser presentats immediatament als entrevistats en forma de pregunta. Suposem que la qüestió a comprovar sigui la independència de Catalunya. A l’entrevista no preguntarem directament sobre la intenció de vot de l’entrevistat. Cal una traducció de la pregunta de programa a diverses preguntes de prova. Aquestes traduccions són una de les parts essencials del mètode de les enquestes.

Hi ha una sèrie de dificultats genèriques que invaliden la pregunta de prova. Per considerar vàlida una pregunta de prova es consideren una sèrie de dificultats que la pregunta ha de superar:

Anem a aplicar-ho a la pregunta del CEO sobre la independència. La pregunta resulta formulada així: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?»

La pregunta tal com està formulada :

1. Presenta dificultats de comprensió lingüística? SI, ja que pot amagar 4 posicions: Vol, però no és possible i votarà No. No vol, però l’Estat no deixa altra sortida i votarà SÍ. Vol i votarà SÍ. No vol i votarà NO.

2. És una pregunta massa abstracta? SI, ja que no té presents nivells de concreció més grans, com el tema de la República o la UE, que podrien decantar la resposta

3. Dificultats d’expressió de la resposta? NO

4. Insuficients dades d’observació personal per respondre la pregunta? SÍ en alguns casos, ja que encara no ha estat possible un debat general, públic, seriós, de presentació dels arguments, com se suposa serà el cas si es convoca el referèndum.

5. Es demana massa a la memòria? NO

6. Qüestionari massa extens i fatigós? SÍ, en part, ja que la pregunta es presenta en el marc de d’un qüestionari molt extens

7. Perill de resposta per amabilitat amb l’entrevistador o la institució. NO

8. Negativa a contestar per por o desconfiança? NO, però podria encara haver-hi por en la gent gran.

9. Qüestió de prestigi? NO

10. Negativa a contestar per considerar-ho un tema massa privat? NO

11. Possibilitat de conflicte amb el sobre-jo, el jo ideal o les exigències socials? SÍ, ja que hi pot haver un xoc entre ideals i interessos, sobretot entre els pensionistes.

12. Intervenen factors de decisió inconscients? SÍ, ja que en molts casos intervé un sentiment irracional.

Hi ha, a més, una sèrie de dificultats específiques al tema sota investigació. Sense hipòtesis sobre què porta l’individu a pronunciar-se en un sentit o un altre, les preguntes no tenen ple sentit, són com pals de cec. I, a més, en la mesura que la realitat canvia d’una manera regular, sense la comprensió d’aquesta regularitat, sense la comprensió de la lògica del canvi (conseqüències producte de premisses), no podem formular les preguntes adequades.

No entrarem, de moment, en la qüestió de l’atzar, de garantir que tots els possibles votants tinguin la mateixa probabilitat de ser consultats.

Veiem, doncs, que la pregunta del CEO sobre la independència no és fiable. Una pregunta de programa sobre la independència requeriria ser traduïda en un conjunt de preguntes de prova que superessin les dificultats esmentades i posessin a prova algunes hipòtesis sobre què porta els individus a decantar-se pel SÍ o pel NO.

Tota manera hi ha el que hi ha, les enquestes del CEO, i caldrà treballar a partir d’elles per intentar respondre algunes qüestions sobre l’evolució de la societat.

En l’anterior apunt ens preguntàvem: Què porta dins la franja dels que es donen un 5 entre catalanisme i  espanyolisme a decantar-se majoritàriament pel NO?

Un factor podria ser l’edat: gent major de 64 anys provinents de la immigració espanyola amb temor per la seva pensió. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí en aquesta franja són majoritàriament menors de 64 anys sense aversió al risc.

(El raonament lògic és que si Edat6x → VotNo. Per tant si ¬VotNo → ¬Edat6x)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /gr_edat.]

Grups d’edat (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /gr_edat.]

Grups d’edat (partidaris NO en CatEsp=5)

Efectivament, entre els que voten SÍ, la presència dels majors de 64 anys és menor, un 19,67 %, mentre que entre els que voten NO és del 30,03 %. El tema de les pensions serà una qüestió clau en la decisió de vot.

Un altre factor podria ser la informació: Els favorables al NO serien gent que s’informa a traves de canals de TV espanyols. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí no s’informen a través de canals de TV espanyols.

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /p16a_rec.]

A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius? (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /p16a_rec.]

A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius? (partidaris NO en CatEsp=5)

Efectivament es compleix. Per arribar a aquest sector caldria una presència a les TV’s espanyoles, especialment Tele5 i La Sexta.

Un altra factor podria ser una visió diferent dels problemes més importants de la societat catalana.

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /p2_r.]

P2. Problema més important de Catalunya (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /p2_r.]

P2. Problema més important de Catalunya (partidaris NO en CatEsp=5)

Aquí no sembla que la visió dels problemes sigui gaire diferent entre els partidaris del Sí i els partidaris del No. Segurament els partidaris del NO no creuen que la independència de Catalunya hagi de suposar una millora respecte a aquests problemes.

Anem a analitzar, a partir de les últimes enquestes del CEO, algunes característiques d’aquells que se situen en la frontera de l’independentisme, aquells que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme. Ja vèiem que el seu vot es decisiu per ampliar la majoria absoluta de vots.

D’entrada per poder treballar amb més dades fusionarem en un sol fitxer els dos baròmetres del CEO corresponents al 2016, d’aquesta manera treballarem amb 3.000 casos pel 2016 (ordre «add files» del PSPP).

Aquests que es donen un 5 entre espanyolisme i catalanisme representen el 34,17% de la població el 2015 i el 34,20% el 2016, per tant, un nombre estabilitzat, aproximadament 1.879.450 persones (suposant 5.500.000 persones majors de 18 anys).

La seva distribució en % segons l’eix esquerra-dreta pel 2105 i el 2016:

Bàsicament el Centre ha augmentat per NS/NC i Dreta.

Anem a veure la intenció de vot al Parlament català d’aquests MigEspCat:

l’ordre : CROSSTABS /TABLES= P37R BY MigEC_PS_R /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COUNT ROW COLUMN TOTAL.

Que genera la taula següent:

Intenció de vot al Parlament de Catalunya * Pos social MigEC reduït

[quatre files per grup polític: Ncasos, fila %, columna %, total %]:

El partit més votat en aquesta franja (els que es donen un 5 en catalanitat) és CSQP (24,66%) seguit del PSC (14,91%) i de C’s (10,43%). CSQP guanya entre aquells que es declaren d’esquerra radical (39,66%) i d’esquerres moderada (43,35%), C’s guanya entre aquells que es declaren de centre (16,03%) i PPC i C’s empaten (19,10%) entre les dretes, el PSC ocupa el segon lloc en les franges d’esquerra moderada (19,15%) i centre (14,22%).

El vot independentista de JxSí+CUP arriba just al 10,62% (9,11% pel 2015). La CUP en la seva franja (EsqRadical) aconsegueix el 13,79% (7,69% el 2015). JxSí el 10,37% en EsqModerada (ERC el 3,97% el 2015). JxSí el 7,67% en el centre i 10,11% en dreta (CDC 6,80% el 2015).

El discurs sobiranista, ara per ara, avança molt lleugerament en aquest sector de la població i es queda molt avall.

Anem a veure la comparació d’intenció de vot global respecte a Onades anteriors:

Ha baixat significativament els NS/NC que s’han repartit entre tots els grups.

La resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? Dóna en aquesta franja, pel 2016, els següents percentatges: Sí: 12,09%, No: 72,71%, NS: 12,48%, NC: 2,73%.

Què porta dins la mateixa franja a aquestes diferències favorables al NO, entre aquells que votarien SÍ i aquells que votarien NO?

Un factor podria ser l’edat: gent major de 60 anys provinents de la immigració espanyola amb temor per la seva pensió. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí en aquesta franja són joves sense aversió al risc.

(El raonament lògic és que si Edat6x → VotNo. Per tant si ¬VotNo → ¬Edat6x)

Un altre factor podria ser la informació: gent que s’informa a traves de canals de TV espanyols. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí no s’informen a través de canals de TV espanyols.

Un altra factor podria ser una visió diferent dels problemes més importants de la societat catalana. Segurament tothom coincidirà en l’atur, però després l’ordenació serà diferent, especialment pel que fa a la relació amb Espanya.

Intentarem comprovar-ho en el proper apunt.

Finalment anem a tractar les correlacions de força en què es troba el moviment independentista. Les aliances i coalicions que ens permeten considerar les seves possibilitat d’èxit. La seva dinàmica és complexa.

Hi ha les seves relacions amb un moviment pròxim però concurrent com el món dels comuns. La disputa per una part del vot catalanista d’esquerres no ens hauria de fer oblidar que formem part del mateix bloc sobiranista, que cal construir ponts i complicitats. No caure en les provocacions dels sectors més antiindependentistes del món dels comuns i procurar portar el sector poblacional espanyolista d’esquerres, que forma el nucli propi dels comuns, cap a posicions d’aliança contra les forces de la reacció borbònica. En aquest sentit, les baralles davant l’estàtua de Franco decapitat no ens fan avançar. Es pot protestar i s’ha de protestar contra aquesta exposició partidista (i contra d’altres actuacions clarament partidistes i reactives), però d’una manera pedagògica, sense perdre la imatge cívica del moviment independentista (cosa que li dóna una superioritat moral).

Hi ha el conflicte amb el contra-moviment que el mateix èxit del moviment independentista ha fet néixer. Una amalgama d’instàncies (SCC, La Vanguardia, El Cercle d’Economia, Foment, els partits unionistes, ….) que es defineixen no per una orientació determinada sinó per la seva oposició a l’independentisme. Cal saber explotar les diferències que els separen més enllà del fet que els uneix.

Cal la capacitat de construir aliances tant explicites com implícites, d’establir llaços de simpatia amb els sectors més amplis possibles de la població. Per entendre’ns, conrear l’estil Puigdemont d’una imatge i d’una realitat de radicalitat democràtica.

Cal tenir present l’entorn global, tant interior, com espanyol, com internacional. A molts espanyols, igual que en la Guerra de Successió del 1700, els ha de començar a quedar clar que la causa de l’Estat català independent és la causa de la llibertat, també de la seva llibertat (els fets d’Alba de Tormes potser apunten en aquesta direcció). A nivell de la UE, en la mesura que s’aconsegueixin unes institucions democràtiques i es freni la reculada antidemocràtica, tindrem un recolzament a les nostres llibertats nacionals. Cal procedir a un desemmascarment de la deriva cap a l’absolutisme de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol no és un estat de dret on l’Estat i les seves lleis positives se sotmeten als drets fonamentals dels individus, sinó un estat absolut que situa les seves lleis per sobre d’aquest drets fonamentals i amb una constitució inconsistent, producte del pacte amb el franquisme, que permet fer constitucional o inconstitucional, segons el gust del poder polític, pràcticament qualsevol llei.

Un altre dels elements que conformen la força d’un moviment social consisteix en els components ideològics.

Aquí cal tenir presents les visions del món que inspiren el moviment independentista o que es desenvolupen a través d’ell, o en general la base de valors i creences sobre la qual es desenvolupen les propostes d’actuació.

Si considerem que la decisió per la independència és la decisió més racional, que és aquella per la qual hi ha més bones raons, hem d’analitzar-ho des del punt de vista de la racionalitat teòrica (els fets, la realitat econòmica i social), de la racionalitat valorativa (els objectius, que serien principalment un estat propi en forma de república) i finalment des de la racionalitat pràctica (les actuacions o el full de ruta).

Vull dir, com considera el moviment independentista el passat (la història passada i recent), el futur (la realitat on volem arribar), el present (allò que anem a fer immediatament)?.

En la interpretació del passat com a història passada i recent, hi ha un combat per la interpretació. Fets com l’11 de setembre, la guerra civil i el franquisme, la crisi del règim del 78 es troben en el debat. Per la interpretació d’aquests esdeveniments hem d’aportar proves directes, viscudes; recolzar-nos en la millor historiografia, i en els millors estudis d’experts en les ciències socials. Per això és clau la ruptura amb el règim del 78.

L’objectiu de la república deriva d’un conjunt de valors construïts a partir de la nostra experiència col·lectiva i individual i de la comprensió d’aquest passat. Volem la llibertat i la igualtat (valors de la república) perquè són condicions necessàries (però no suficients) per a la felicitat individual i general. L’objectiu de la república és avui possible a Catalunya, el més possible i consistent amb els valors democràtics. I això que avui és possible a Catalunya, no és possible a Espanya. Caldrà triar entre república catalana o monarquia espanyola.

A partir d’aquí qui digui que prefereix la república a la monarquia (R preferit_a M) i que prefereix ser cosmopolita (tant espanyol com català, Esp Indiferent Cat ) a nacionalista, hauria de preferir una república catalana a una monarquia espanyola (RC preferit_a ME), si no vol caure en una contradicció lògica que destrueix el pensament racional.

Finalment considerem la racionalitat pràctica. Les diverses eleccions a Catalunya donen una àmplia majoria absoluta a favor de la sobirania, per tant, cal construir les condicions que la fan efectiva: les lleis del full de ruta i les estructures d’estat. Hi ha la legitimitat i l’obligació de tirar-les endavant.

Ara bé el 27S l’independentisme no va obtenir la majoria absoluta en vots. Això, en legitimitat democràtica obliga a incorporar el referèndum. Hi ha una majoria en vots favorable a la sobirania i d’acord amb les lleis espanyoles una majoria d’escons al Parlament favorables a la independència. Les dues condicions legitimen el moviment independentista per complir el mandat de les urnes de fer real la sobirania, però en el moment que es desobeeixin aquestes lleis deixarem de tenir majoria d’escons. S’haurà complert el mandat de la sobirania, però ara, des de la pròpia sobirania, s’haurà de convocar un referèndum per saber definitivament si hi ha una majoria absoluta en vots per a la independència que legitimi el procés. La qüestió del referèndum no és una qüestió tàctica, de si ens convé o no ens convé, és un pas necessari des la perspectiva d’una actuació política moral en el sentit de Kant, és a dir, una actuació política «que entén els principis de la habilitat política de manera que puguin coexistir amb la moral, a diferència del polític amoral que es forja una moral útil a les conveniències de l’home d’Estat»

Podem entendre la força d’un moviment social, tal seria el moviment independentista català, com un vector compost de quatre components: Condicions macrosociològiques, capacitat d’actuar col·lectivament, components ideològics, correlació de forces.

Tractarem de les dues primeres aquí:

Condicions macrosociològiques

Un primer component del vector serien les condicions macrosociològiques d’ordre econòmic, social i polític que constitueixen el sol sobre el qual es desenvolupa el moviment independentista. Hem de considerar qüestions com la magnitud del dèficit fiscal i el dèficit d’infraestructures i serveis, i com això incideix en els ciutadans i en el projecte de país. També cal considerar l’atac a la llengua en la seva forma més visible, en l’atac al sistema d’immersió; així com les diverses manifestacions del supremacisme cultural que situen la llengua catalana, en un símil genètic, com un gen recessiu que només es manifesta en un conjunt, si tots els components són catalans. Finalment el trencament del pacte constitucional originari amb la sentència contra l’estatut.

La capacitat d’actuar col·lectivament.

Un segon component del vector seria la capacitat d’actuar col·lectivament. Un greuge objectiu i sentit per un col·lectiu no implica automàticament una actuació col·lectiva. No existeix una mobilització fàcil, mecànica podríem dir, d’un grup amb interessos comuns: és el que s’anomena «la paradoxa de l’acció col·lectiva». Individus racionals i amb interessos compartits no s’implicaran a defensar els interessos del grup (Olson) a menys que es donin determinades condicions particulars. En la tradició marxista és la necessitat de la consciència de classe i del partit polític com a avantguarda de la classe obrera. Cal organització i dirigents, però això ens trasllada a un nou problema que és la relació entre els dirigents i el col·lectiu: la creació d’organització genera aparells burocràtics que tendeixen a l’oligarquia, a decidir entre pocs, cosa que bloqueja els processos de democratització. Però ¿és suficient la consciència de pertinença a un determinat grup i l’existència d’organitzacions pròpies per explicar l’acció col·lectiva? Doncs, no, afirmen tant Weber com Olson. Comunicació, alçada moral, solidaritat, democràcia (llibertat i igualtat) són també determinants.

En general, dins el moviment independentista, disposem d’organitzacions fortes amb una clara voluntat democratitzadora internament i externa; però encara movent-se per mecanismes de democràcia liberal, de competència mercantil, de votacions cap a persones per el lideratge, sense una reflexió suficient sobre la democràcia directa, la democràcia representativa i els perills del poder. Ho desenvolupàvem a El sistema de votar persones és pervers. Ho veiem tant a l’ANC, com a Omnium, com als partits polítics independentistes.

L’alçada moral té a veure en la capacitat de dir no a les injustícies, no conformar-s’hi i revertir-les. Te a veure amb allò que citava Kant de «fiat justicia, pereat mumdus». És contrari al tacticisme i al «peix al cove». Aquí el moviment independentista es mou en un equilibri complicat tant pel que fa a la qüestió social com al tempo i mecanismes que ens han de dur a la independència.

Els partits polítics independentistes articulen dins la voluntat general segments diferenciats de la diversitat política, des de l’esquerra radical fins al centre polític. Tots ells s’enfronten a un problema comú que hem analitzat en diversos apunts sobre la frontera del vot independentista:

– Com lluitar contra un espanyolisme que es manifesta de formes diferents segons el posicionament polític?

– Com incidir entre aquells que en les enquestes del CEO es donen un 5 entre catalanitat i espanyolisme i que per àmplia majoria voten partits unionistes?.

Ho hem analitzat a diversos apunts, vegeu L’espanyolisme és el problema.

Actuar col·lectivament demana també comunicació, presència a les xarxes socials, presencia a diaris, ràdios i televisions. En això veiem una clara hegemonia dels mitjans unionistes espanyols, en especial pel que fa a televisions i diaris.

Finalment l’èxit mateix de les diades és una demostració empírica de la força real de moviment, cosa que potencia el moviment mateix.

Es parla de la necessària suma del moviment independentista amb el món dels comuns. En aquesta tasca caldria distingir entre CSQP i ECP. En contra del que pot semblar, pot ser més clar i diàfan un pacte amb CSQP que amb ECP. Si s’arribés a un acord amb CSQP podria ser «win, win». L’acord amb ECP no ho pot ser.

Fem la distinció entre democràcia republicana i mercat polític. En una consideració a partir de la primera haurem de partir d’una articulació política dels legítims interessos que deriven de l’estratificació social. Així considerant els dos eixos, social i identitari, i dividint l’espai polític català en vuit caselles on situarem els diversos partits polítics d’acord amb els resultats de les eleccions del 27S, tindrem:

Pels diversos grups polítics, en una competició democràtica es tractaria no d’intentar ocupar la casella del veí, sinó de, a traves del debat polític, intentar atreure més ciutadans a la casella pròpia i aconseguir un pacte global que respecti els legítims interessos dels individus en les diverses caselles al voltant d’un projecte col·lectiu. Per contra, en el joc del mercat polític es tracta d’envair les caselles dels veïns a través de la propaganda, la confusió ideològica i d’obviar el compliment dels programes i les promeses electorals.

CSQP es pot situar més fàcilment en la lògica democràtica, mentre que ECP es situa en bona part en la lògica del mercat polític. Anem a veure-ho a través de l’última enquesta del CEO:

Demanem a tots aquells que tenen intenció de vot a CSQP en les eleccions al Parlament i a tots aquells que tenen intenció de vot a ECP a les eleccions espanyoles com es situen el l’eix identitari. «Em pot dir on s’ubicaria vostè en la següent escala on un extrem significa màxim espanyolisme (0) i l’altre extrem màxim catalanisme (10)?» Considerarem catalanistes els que es donen més d’un 5, MigEspCat els que es donen un 5 i espanyolistes els altres. Heus aquí el resultat en percentatges:

Podríem pensar que aquesta major capacitat de ECP d’incloure gent dels dos costats és una mostra de síntesi i equilibri.

No és així, agafem els dos conjunts de votants de ECP, catalanistes i no-catalanistes, i preguntem-los si són partidaris de la independència:

Preguntem primer als catalanistes que voten ECP:

P31. i més concretament, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”?

Preguntem ara als no-catalanistes:

P31. i més concretament, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”?

La diferència és flagrant 67.72 contra 20,11. Volen coses diferents.

Preguntem pels canals d’informació i cultura:

Els catalanistes:

P16a. A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius?

Els no-catalanistes:

P16a. A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius?

La diferència és també flagrant: miren coses diferents.

Preguntem per la llengua que consideren pròpia:

Catalanistes

C704. Pot indicar-me quina és la seva llengua? Ens referim a quina és la llengua que vostè considera com a pròpia.

No-catalanistes

C704. Pot indicar-me quina és la seva llengua? Ens referim a quina és la llengua que vostè considera com a pròpia.

La diferència és flagrant també en el tema de la llengua.

Trobaríem també diferències no tan grans en el tema de l’ocupació, els grups d’edat, el nivell màxim de formació assolida.

No és possible procurar i no procurar la independència com a objectiu. Situats en una cruïlla, no és possible anar cap al Sud i cap al Nord al mateix temps. Només en un moment d’indecisió poden posar-se d’acord en com resoldre la indecisió (referèndum), però automàticament caldrà prendre actuacions diferents segons on vulguis anar. ECP en el mercat polític agafa ciutadans de les caselles més pròpies de la CUP i d’ERC, el xoc és inevitable.

Amb CSQP no és tant així. Amb ells pot ser difícil arribar a acords, però si s’hi arriba no hi ha una competència fonamental pel vot, tots hi poden guanyar: és una negociació clara sobre objectius i reivindicacions, no sobre el mercat del vot. L’intent de construir el nou partit dels comuns va sobre el mercat del vot per enfrontar-se a l’independentisme i no es correspon a un projecte democràtic de futur. És la venda d’un producte en el mercat.

I aquest acord amb allò que CSQP representa actualment és possible. La primera línia d’atac de l’Estat espanyol contra l’independentisme és el sistema judicial. Si preguntem, ara, sobre la confiança en el Tribunal Constitucional, observem que els dos grups (catalanistes i no-catalanistes) coincideixen, una mitjana de 2,77 i 2,93 sobre 10 de confiança en aquest tribunal.

El pensament crític d’inspiració científica és un pensament hipotètic. Una hipòtesi és una proposició (expressió lingüística amb funció informativa de la qual té ple sentit dir que és vertadera o falsa) que no té encara establerta la seva veritat o falsedat, però que es pren com a vertadera a fi d’estudiar les seves conseqüències i comparar-les amb allò que realment s’esdevé. Una vegada demostrat que una hipòtesi és falsa, passem a considerar una altra hipòtesi. Si no podem demostrar que una hipòtesi és falsa, malgrat tots els esforços per aconseguir-ho, acceptem provisionalment la hipòtesi com a vertadera.

Començarem, doncs, per una hipòtesi. Malgrat els casos de corrupció, el vot al PP puja perquè en el mercat polític aconsegueix imposar el seu producte com el més favorable en el balanç costos-beneficis. És a dir, qui vota al PP pensa que malgrat tot «España va bién», no creu que les polítiques del PP portin a un desastre col·lectiu del Règim del 78, no creu que portin a una fallida econòmica i política d’aquest l’Estat.

És a dir, Vot_al_PP → No Creu_desastre, o també No Vot_al_PP → Creu_desastre. Suposem també que el PP és el pal de paller del Règim del 78, i el PSOE la seva carta legitimadora. Per tant, tot allò que potencia la imatge del Règim consolida el vot al PP.

Qui vota al PP creu que la situació econòmica millora lentament, i que no hi ha altra política econòmica possible. Qui vota al PP creu en una España uninacional i creu en una estratègia del gallina (Feijóo dixit) cap als moviments independentistes i en la judicialització del conflicte, no creu en una crisi territorial greu i profunda. Davant d’això la corrupció és un problema menor.

Ara caldrà intentar la comprovació de la hipòtesi. En un proper apunt agafarem l’ultim baròmetre del CIS i mirarem si qui vota el PP creu que la política econòmica no és desastrosa i que l’actual gestió del problema territorial no porta a la fractura. Mirarem també aquells que creuen que la situació és realment desastrosa i veurem si no voten PP.

Això demostrarà que la hipòtesi és vertadera?, No. Però haurà passat una primera prova. De moment no podrem dir que és falsa.

Les oracions són expressions lingüístiques que compleixen diverses funcions. Algunes tenen una funció expressiva; són les que expressen estats d’ànim, desitjos, aprovació o desaprovació («els catalans independentistes són uns aiatolàs»). Altres compleixen una funció directiva; són aquelles que estan orientades a produir o impedir una determinada acció («cal un RUI»). Finalment n’hi ha que tenen una funció informativa; afirmen o neguen alguna cosa (« en l’última enquesta del CEO, el 48% dels catalans es declara favorable a la independència»). Només d’aquestes últimes té ple sentit dir que són vertaderes o falses i s’anomenen proposicions o enunciats.

Una part d’allò que s’escriu al voltant del procés és principalment expressió de sentiments i desitjos amb un contingut informatiu poc clar i amagat, i subordinat a la funció expressiva o directiva del missatge. Barrejar aquestes funcions del llenguatge porta en molts casos a confusió i a no saber sobre què estem discutint, a no saber a quins acords arribar, ni com arribar-hi. Una mostra d’això podria ser  la «guerra del sexes» entre JxSi i la CUP, tal com vaig escriure en Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina, o també la cruïlla en què es troba CSQP davant la proposta de república catalana i que no existiria si la proposta fos de república espanyola

Cara la moció de confiança i els pressupostos del president Puigdemont caldria fer l’esforç de separar i aclarir sentiments, objectius i fets.

Hem vist que l’increment dels favorables a la independència venia d’una manera remarcable dels que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme, tot i que formen el gruix dels favorables al NO. Ens preguntàvem com es distribuïa aquest increment en l’eix esquerra-dreta.

Per veure-ho, calcularem una nova variable resultat de l’encreuament dels dos eixos, el social i l’identitari, i tornarem a encreuar el resultat amb la variable que recull la posició respecte la independència.

A cada casella tenim el recompte i el % sobre el total de la fila. Heus aquí el resultat per l’enquesta de juliol:

Comparem-ho amb l’enquesta del març:

L’increment es produeix sobretot entre els migCatEsp d’esquerra moderada en què els favorables al Sí que passen del 8,2% al 17% de 14 a 35 casos en el recompte.
La casella més nombrosa del SÍ és la de Catalanista/Esquerra moderada amb 326 casos. La casella més nombrosa del No és migCatEsp/Centre amb 167 casos seguida del migCatEsp/Esquerra moderada amb 142 casos, que són precisament les caselles que donen el fort dels nous casos favorables al Sí. Seria una molt bona notícia per l’independentisme, caldrà veure si el resultat es consolida o ha estat simplement un producte de l’atzar en una situació estabilitzada.
En el proper apunt analitzarem aquests resultats en relació a l’estratificació econòmica.