ambFilosofia

Evolució de les mitjanes dels eixos social i identitari, segons enquestes CEO

Escala de: 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra.

Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme.

El gràfic:

Del març del 2014 al juny del 2017, s’observa una lleugera inclinació cap a la dreta i cap a a l’espanyolisme. Ara bé, donat el caràcter oscil·latori del fenomen i el període curt de temps, no es pot treure cap conclusió. Hem de fer notar que el 9N (9 de novembre del 2014) se situa entre el 2n baròmetre de 2014 i el primer del 2015.

Anem a enfocar-ho amb més detall i compararem la suma d’enquestes del 2016 amb les del 2017, primer en l’aspecte social i després en l’identitari:

Posicionament social

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	5,56	7,9	2,34
	Esq rad.	9,56	8,8	-0,76
	Esq mod.	43,58	41,33	-2,25
	Dreta mod.	30,93	30,77	-0,16
	Dreta	10,37	11,2	0,83
		100	100

Qui més baixa és l’esquerra moderada i qui més puja NS/NC. Cal tenir present que en les seves posicions a qui més s’acosten els NS/NC és a la Dreta.

Posicionament identitari

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	3,07	2,87	-0,2
	Esp. total	14,02	16,5	2,48
	Es. mod.	35,04	34,76	-0,28
	Cat. mod.	26,64	24,37	-2,27
	Cat. total	21,23	21,5	0,27
		100	100

Qui més baixa són els catalanistes moderats i qui més puja els espanyolistes totals.

Finalment, anem a mirar-ho amb una mica més de detall i compararem els aplecs resultat de l’encreuament dels eixos social i identitari, ordenats per ordre de major a menor mobilitat:

Percentatges		B-2016	B-2017.2T	diferències
APLECS	CMxEM	15,4	13,9	-1,5
	ESxNS	1,04	2,2	1,16
	CTxEM	10,78	9,83	-0,95
	ESxDT	3,09	4,03	0,94
	EsMxNS	2,24	3,1	0,86
	CTxCN	4,18	5	0,82
	CMxER	2,09	1,43	-0,66
	ESxEM	3,98	4,57	0,59
	CMxNS	0,6	1,1	0,5
	EsMxEM	12,47	12,03	-0,44
	CMxCN	6,33	5,9	-0,43
	EsMxCN	15,02	14,63	-0,39
	NSxNS	1,13	0,8	-0,33
	ESxCN	5,04	4,77	-0,27
	EsMxER	2,24	1,97	-0,27
	CMxDT	2,22	2,03	-0,19
	CTxNS	0,53	0,7	0,17
	CTxER	3,91	4,03	0,12
	CTxDT	1,82	1,93	0,11
	NSxCN	0,36	0,47	0,11
	ESxER	0,87	0,93	0,06
	EsMxDT	3,07	3,03	-0,04
	NSxEM	0,96	1	0,04
	NSxER	0,44	0,43	-0,01
	NSxDT	0,18	0,17	-0,01

Qui més baixa són els catalanistes moderats d’esquerra moderada, que el 2016 eren l’aplec majoritari (llavors 15,4%, ara 13,9%). Ara passen a ser majoritaris els espanyolistes moderats de dreta moderada (centre) (llavors 15,02, ara 14,63%). Pugen els aplecs d’espanyolistes totals (ES).

De moment tot això cal agafar-ho amb pinces, ja hem vist que en els baròmetres del 2017 els grups de més edat tenen una major representació que en els baròmetres del 2016. Aquests grups són percentualment més de dretes i més espanyolistes. A més cal sumar-hi el caràcter oscil·latori d’aquests processos ideològics i l’actuació de l’atzar.

Ho anirem seguint i buscant més relacions estadístiques que ens ajudin a dir alguna cosa de les causes.

La llei és una entitat abstracte producte dels humans, no té una existència pròpia. La llei depèn d’una sobirania i aquesta pot decidir sobre ella i anul·lar-la, si cal. En l’època clàssica, en l’antic republicanisme, en les situacions crítiques que posaven en perill la pròpia supervivència com a subjecte polític (guerres exteriors o interiors, civils, especialment), les assemblees populars eren sobiranes i decidien si es trobaven en un «estat d’emergència» que requeria, per un període limitat renovable, habitualment sis mesos, la suspensió temporal de la normalitat jurídica i la concessió a un magistrat o a un consell de magistrats del poder per prendre les seves decisions al marge de la llei. Donaven a aquests magistrats la funció de «dictador» (d’una manera temporal). Demanar en aquestes situacions el compliment estricte de la llei seria vist com un acte de col·laboració amb l’enemic.

No era una tirania, no era cap privilegi, sinó més aviat una carga. El dictador estava obligat a retre comptes dels seus actes tan aviat acabava en l’exercici de la seva autoritat. A més, durant el seu mandat es trobava sota la vigilància dels tribuns de la plebs.

Hi ha una certa discussió sobre el fet que gent que no vol la independència votaran Sí com a instrument de ruptura democràtica amb el Règim del 78. Quanta gent són segons l’última enquesta del CEO?

Anem a fer l’encreuament entre la pregunta «Vol la independència?» i la pregunta «Vot en el referèndum». Heus aquí la taula:

Vol indepedència * Vot referèndum [recompte, fila %, columna %, total %].

Quanta gent que no vol la independència votarà Sí? El 2,83%.

Quanta gent que sí vol la independència votarà No? El 0,49%

Hi ha una diferència de 2,34 punts de transvasament de vot a favor del Sí. Si els restem del No i els sumem al Sí fan 4,68 punts de marge.

L’enquesta diu que respecte al cens el 39% votarà Sí i el 23,47% No, 18,07% no votarà, 5% nuls, 14,47% NS/NC. Dels que no votaran, el 85,61% provenen del NO, només el 5,90% del Sí. Per contra del 14,47% que no ho tenen decidit, la cosa es reparteix equitativament 41,07% del Sí contra 49,40% del No.

La victòria del Sí prové, doncs, dels 2,83 punts del No que votaran Sí i de la divisió del NO entre votar No, 45,88%, i no votar, 31,31%.

Suposarem que el cartell diu això:

«Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum». Formalment, (x) (Nx →¬Fx).

Si d’aquí pretenc afirmar (x) (¬Fx →Nx), «qualsevol contrari al referèndum és un neofranquista», cometo la fal·làcia d’afirmació del consegüent. És com si de l’afirmació «si plou, el carrer està mullat» pretengués derivar que «si el carrer està mullat, plou».

És a dir, tenir ideologia neofranquista és condició suficient però no necessària per ser contrari al referèndum. En cap cas, doncs, s’afirma que sigui condició necessària.

Fins aquí l’expressió en un llenguatge formal de la causalitat. Intentem ara l’anàlisi causal mateix. Podem distingir tres casos:

Si diem que «Qualsevol individu d’ideologia neofranquista serà contrari a la celebració del referèndum», ens trobem en el primer cas en què “ser neofranquista” comparteix amb altres condicions el fet que cadascuna d’elles per separat és suficient per provocar ser contrari al referèndum.

Si tenen alguna cosa en comú o no aquestes diverses actituds, a banda de provocar el mateix posicionament, ja seria una altra discussió.

Ara bé, sembla que certs artistes i intel·lectuals precisament s’han agafat a això últim, cosa de la qual el cartell no en diu res, i han de justificar, amb una certa agressivitat, que no tenen res en comú amb d’altres condicions suficients que també provoquen el rebuig al referèndum.

Heus aquí els percentatges d’enquestats dins cada baròmetre que corresponen a cada grup d’edat. La primera columna correspon als percentatges reals, any 2016, dins la població segons l’IDESCAT.

Veiem que als baròmetres hi ha una sobre-representació dels grups de més edat. I aquests són precisament els grups on el NO a la independència obté més percentatge, cosa que distorsiona l’enquesta a favor del NO.

Anem a veure, doncs, aquests percentatges de Si/No/NsNc dins cada grup:

Ara bé, en l’últim baròmetre, el NO guanya a totes les franges d’edat. La distorsió, doncs, incrementa l’avantatge del NO, però no l’elimina.

A l’ultim apunt dèiem que el resultat del procés cap a la independència depenia de la «tria de la Història», és a dir, de l’actuació de la gent. Després de construir l’arbre del joc, donàvem unes probabilitats als diversos esdeveniments i, amb aquestes probabilitats, ens sortia que l’Estat reprimiria, organitzaria i intentaria un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força contra les institucions.
Avui anem a modificar aquestes probabilitats i veurem com afecta al resultat. Això ens pot fer entendre també, per on cal fer força per aconseguir altres probabilitats que condueixen a resultats més favorables.
Donàvem una probabilitat del 10% al fet que la Generalitat acataria la prohibició del referèndum i d’un 90% que la Generalitat no acataria. I en aquest últim escenari que l’Estat s’imposaria amb una probabilitat del 80%. En aquestes circumstàncies, respectant les altres probabilitats, l’actuació més útil per l’Estat era organitzar i intentar un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força.
Ara bé, si reduïm a un 2% la probabilitat que la Generalitat acati la prohibició, els resultats ja són uns altres, per molt poc, aleshores l’actuació més útil per l’Estat és prohibir, però no impedir el referèndum.
L’actuació aquests dies del Govern accentuant el compromís total amb el referèndum i eliminant del joc (reduint a la mínima probabilitat) la rendició, va en aquest sentit.
I si a més la resistència al cop d’Estat, la mobilització popular, es mostra cada vegada més forta i decidida, les probabilitats de victòria de l’Estat en l’enfrontament podem reduir-les una mica fins a un 70%, aleshores és cada vegada més de l’interès de l’Estat  prohibir, però no impedir el referèndum. Ara la utilitat per l’Estat de S1 (utilització de la força) és 4,532 i la de S2 (no utilitzar la força) és 4,79. Els marges són estrets, però …
Així, doncs, el referèndum es farà, segons aquests càlculs, si no hi ha cap dubte que la Generalitat el realitzara, faci el que faci l’Estat, i si es mostra una forta capacitat de mobilització i resistència popular.

Hem explicat:

Anem ara a veure què triaran l’Estat i la Generalitat.

Primer anem a intentar ordenar les situacions terminals per ordre de preferència, primer de la Generalitat, després de l’Estat.

Us proposo el següent ordre de preferències de la Generalitat:

S17 ≻ S13 ≻ S5 ≻ S16 ≻ S4 ≻ S15 ≻ S12 ≻ S14 ≻ S11 ≻ S10 ≻ S3

S17 = Es realitza el referèndum amb una alta participació, guanya el Sí, DUI exitosa

S13 = Es realitza el referèndum amb una participació mitjana, guanya el Sí, DUI exitosa

S5 = L’Estat inhabilita, la Generalitat no ho accepta, conflicte de poders que guanya la Generalitat

S16 = Es realitza el referèndum amb una alta participació, guanya el Sí, DUI no triomfa

S4 = L’Estat inhabilita, la Generalitat no ho accepta, conflicte de poders que guanya l’Estat

S15 = Referèndum amb alta participació, guanya el NO, eleccions que guanya independentisme.

S12 = Es realitza el referèndum amb una participació mitjana, guanya el Sí, DUI fracassa

S14 = Referèndum amb alta participació, guanya el NO, eleccions que guanya unionisme

S11 = Referèndum amb baixa participació, guanya el Sí, eleccions que guanya independentisme.

S10 = Referèndum amb baixa participació, guanya el Sí, eleccions que guanya unionisme.

S3 = L’Estat inhabilita, la Generalitat ho accepta i marxen cap casa sense resistència.

Per l’Estat l’ordre seria exactament el contrari:

S3 ≻ S10 ≻ S11 ≻ S14 ≻ S12 ≻ S15 ≻ S4 ≻ S16 ≻ S5 ≻ S13 ≻ S17

És difícil donar les utilitats per cada jugador d’aquestes situacions terminals. El que farem és donar punts segons el lloc en la ordenació: 11 pel primer, 1 per l’últim.

Per l’Estat:

La tria de l’Estat entre E1 i E2 depèn del valor que agafin S1 i S2 per l’Estat.

El valor de S1 serà la suma dels valors de les situacions posteriors, considerant la probabilitat que es produeixin:

Agafarem com a valor de S2 la suma dels valors de les situacions posteriors, considerant la probabilitat que es produeixin:

Donat que S1 > S2 (5,24 > 4,79), el pronòstic és que l’Estat prohibirà i inhabilitarà. Per tant la Generalitat haurà de triar entre G1 i G2, i atès que clarament G2 > G1, la Generalitat no ho acceptarà i resistirà. Però l’Estat s’imposarà, de moment, amb una probabilitat del 80%. Serà un 1934 del segle XXI i cal no oblidar que després de dos anys, el 1936, arribava el triomf del Front Popular. És molt probable que aquesta intervenció repressiva de l’Estat comporti la fi del Règim del 78 una mica més tard.

Si nosaltres podem preveure que la jugada serà fatal pel Règim, per què no ho poden preveure ells també i jugar S2?. Doncs perquè S2 tampoc assegura el Règim, tant H4 com H5 i H6 representen greus perill pel Règim. Perduts per perduts …

Tota manera, agafeu-ho aquestes previsions amb pinces, depenen força de les probabilitats assignades que són de collita pròpia, subjectives. A més, per bé que vaig endevinar els resultats del 9N, vaig fallar en el pronòstic tant del 27S com de les posteriors eleccions espanyoles.

En una sèrie d’apunts, anem a desenvolupar l’arbre del joc del 1-O entre l’Estat i la Generalitat.  Ja hem analitza la branca S1, ara passem a S2.

Arbre del joc:

A S2, La Generalitat, malgrat la prohibició de l’Estat, (G3) realitza el referèndum, anem a H2. D’aquí (H2) es deriva un esdeveniment de resposta i resultat incert que anomenem una «tria de la Història». Anomenarem T3, T4, T5 i T6 les alternatives que poden resultar de la Història. T3 significarà « participació menor 20N, victòria del Sí», T4 «participació igual 20N, victòria del Sí», T5 «participació forta, victòria del No», T6 « participació forta, victòria del Sí». Aquests esdeveniments porten a S6-S9 respectivament

En cada una d’aquestes situacions, la Generalitat ja ha comunicat què farà (és raonable suposar que ho complira): eleccions autonòmiques (G4) en cas de trobar-se a S6 o S8 o DUI (G5) en cas de trobar-se a S7 o S9. Cosa que porta a les situacions H3-H6 respectivament.

D’aquestes situacions (H3-H6) se’n deriva altra vegada una «tria de la Història». En el cas de H3 i H5, el resultat d’unes eleccions autonòmiques. T7, victòria unionista; T8, victòria independentista. En el cas de H4 i H6, el resultat de la proclamació de la DUI. T9, l’Estat s’imposa a la DUI; T10, la Generalitat imposa la DUI.

Aquests esdeveniments porten a S10-S17 respectivament.

D’aquest arbre podem treure les estratègies disponibles als jugadors (l’Estat i la Generalitat):

Una estratègia és un pla complet que contempla les situacions i les decisions dels jugadors en cada situació.

Per l’Estat

Per la Generalitat

Resulta clar que la possibilitat d’elecció tant de l’Estat com de la Generalitat es situa en les situacions inicials i que després el protagonista que decideix el resultat final és la «tria de la Història», és a dir, la gent. El protagonista d’aquest jóc seran els individus i la seva capacitat d’acció col·lectiva per decidir la «tria de la Història».

En propers apunts intentarem analitzar aquestes situacions de «tria de la Història».

En una sèrie d’apunts, anem a desenvolupar l’arbre del joc del 1-O.

Considerem dos jugadors, l’Estat espanyol i la Generalitat. Comença el joc la Generalitat convocant el referèndum de l’1-O (estem a S0). L’Estat té dues opcions prohibir-inhabilitar (E1) o prohibir-no-inhabilitar (E2). En el primer cas anem a S1, en el segon a S2.

S1

A S1 la Generalitat pot acceptar-ho (G1), anem a S3, o no acceptar-ho (G2), anem a H1 (del qual deriva un xoc de trens).

A S3 resultat de G1, l’independentisme es rendeix i s’imposa l’Statu quo.

L’alternativa G2 porta a H1, del qual deriva un esdeveniment de resposta i resultat incert que podem anomenar una «tria de la Història». Anomenarem T1 i T2 les alternatives que poden resultar de la Història, T1 significarà «s’imposa l ‘Estat» i T2 «s’imposa la Generalitat» i ens trobem a S4 o S5 respectivament.

A S4 el govern és destituït i jutjat i condemnat, de moment s’imposa l’ Statu quo; però s’obre una etapa de conflictivitat social i política.

A S5 La Generalitat controla el país i s’obre la ruptura democràtica, es convoca de nou un referèndum que guanya àmpliament l’independentisme i s’inicia el procés constituent.

La branca que correspondria a S1 seria:

Evidentment el que hem anomenat, per la seva incertesa, «tria de la Història» és en realitat el resultat del combat de la nació per la sobirania. I aquí s’obriria l’anàlisi de la força del moviment independentista:

Quatre qüestions bàsiques a considerar sobre la força del moviment-procés independentista (I).
Seguirem desenvolupant l’arbre en un proper apunt i ulteriors.

Intentarem trobar algunes característiques diferenciadores d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans» i que, tanmateix, votarien Sí a la independència.

Partim dels baròmetres del CEO del 2016. Anem a considerar una sèrie de variables on es donen uns valors diferents segons el posicionament identitari.

-16 indica màxima diferència i 0 indica cap diferència segons el posicionament identitari. Els valors identitaris distribuïts segons l’eix esquerra-dreta, -16 indicaria valors contraris, respecte la mitjana de la variable, sigui quin sigui el posicionament esquerra-dreta.

Respecte a aquestes variables, anem a veure els valors mitjans que agafen en els aplecs dels espanyolistes, catalanistes, espanyolistes indepes i espanyolistes unionistes:

Gairebé en totes les variables, hi ha una gradació clara des d’espanyolista-unionista fins a catalanista. Una excepció es troba precisament en les característiques sociodemogràfiques més destacades dels espanyolistes indepes. Entre ells hi ha més assalariats (40,07%) i menys jubilats (22,8%) que fins i tot entre els catalanistes. El nivell de formació i l’interès per la política es queden una mica enrere. El fet d’haver nascut a Catalunya, la confiança en els polítics catalans i la llengua que es considera pròpia semblen variables decisives.

Abans d’intentar analitzar algunes característiques d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans» i que declaren que votaran Sí a la independència, potser caldria examinar si creix o no creix el nombre d’aquells que es consideren «més catalans que espanyols». Si fos el cas, el suport a la independència s’incrementaria paral·lelament.

Agafarem els baròmetres del CEO des del 2014 fins a l’últim del 2017. En una escala de 0 a 10 tenim 0 com a màxim dreta, 10 com a màxim esquerra, 0 com a màxim espanyolisme, 10 com a màxim catalanisme. Heus aquí la taula:

I el gràfic corresponent:

Així veiem que la situació es troba estabilitzada, al voltant de les mitjanes: 6,1 pel posicionament social, 6,2 pel posicionament identitari. En tot cas podríem sospitar un lleuger descens tant del catalanisme com de l’esquerra (si fem les rectes de regressió). No cal esperar grans canvis per aquesta banda.
Per tant l’increment del suport a l’independentisme, d’una manera immediata, ha de venir d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans».

Partim, com venim fent últimament, dels baròmetres del CEO del 2016, sumats. A la població de Catalunya, segons aquestes enquestes, hi ha un 48% dels majors de 18 anys que es considera més català que espanyol i un 52% que es considera tant o més espanyol que català. Anem a veure quins percentatges trobem dels dos aplecs dins de cada partit en la intenció de vot al Parlament de Catalunya.

Es dibuixen clarament tres casos: PSC, PPC i C’s recullen el vot dels que es consideren sobretot espanyols, JxSí i la CUP recullen el vot dels que es consideren sobretot catalans, CSQP es troba entremig.

CSQP és, per tant, el partit més divers i que més s’apropa a la realitat identitària catalana. Ara bé, qui té l’hegemonia dins d’aquesta diversitat de CSQP?.

Anem a veure el posicionament respecte a (Sí/NO) la independència d’aquests dos sectors a cada partit:

primer del sector «tant o més espanyols que catalans»

D’aquells que voten CSQP, el 73,05 dels que es consideren tant o més espanyols que catalans, votarien NO.

Ara el sector el sector «més catalans que espanyols»

D’aquells que voten CSQP, el 51,55% dels que es consideren més catalans que espanyols votarien Sí.

Clarament dins CSQP té l’hegemonia el sector espanyolista: No només són més (65 a 34) sinó que voten també en major proporció pel No que els altres pel Sí (73 a 51).

Tenim CSQP com un partit transversal amb hegemonia espanyolista. Per què no s’imposa a Catalunya, doncs, clarament el NO?. Per la seva divisió. Per la incapacitat d’articular una voluntat conjunta. Es mouen a nivell de voluntat de tots (contradictòria, opinió) i no poden construir una voluntat general (basada en els principis de la raó).

És possible un partit transversal amb hegemonia catalanista i independentista? Si s’aconseguís, el triomf de l’independentisme seria aclaparador.

Ara per ara no s’està aconseguint. La CUP recull un 13,91% de vot espanyol i JxSí un 12,95%. CSQP recull un 34,68% de vot catalanista. La diferència és de més del doble.

En un proper apunt intentarem analitzar algunes característiques d’aquells que es consideren espanyols i declaren que votaran Sí a la independència.

En la intersecció dels eixos identitari i social hi ha dos aplecs que estan més propers a les tesis sobiranistes que la resta, són la frontera més propera de l’independentisme, l’espai que es pot incorporar al moviment independentista.

He agrupat els tres baròmetres del CEO del 2016 i he considerat un conjunt de variables en què els valors discrepen clarament entre aquells que es posicionen com a més catalans que espanyols i aquells que es declaren tant o més espanyols que catalans.

He calculat el valor mitjà d’aquestes variables i he donat el valor 1 o -1 a cada aplec segons es situava per sobre o per sota d’aquesta mitjana i d’acord amb amb el posicionament majoritari en el costat espanyolista (-1) o catalanista (1).

heus aquí la taula:

Ara, que dóna com a resum:

Els dos aplecs situats dins l’espanyolisme que no obstant donen uns valors semblants als aplecs dins el catalanisme són: MGEM (espanyolisme moderat d’esquerra moderada) i MGER (espanyolisme moderat d’esquerra radical). Anem a examinar amb més detall aquestes semblances i diferències:
En les variables «P9. Situació política de Catalunya (1.Bona – 5.Dolenta), P20a. Confiança en els polítics catalans (0-10), c704. Llengua pròpia (% dins l’aplec), c100.Nascut Catalunya (% dins l’aplec), P16A_rec TV3 (% dins l’aplec)», que són les que donen valors més confrontats, comparteixen les preferències espanyolistes.
Ara bé, si mirem les variables «Nivell màxim de formació assolida», «Interès per la política (1 molta- 4 cap», «Situació política actual d’Espanya (1 bona – 5 dolenta)», «Situació econòmica actual d’Espanya (1 bona – 5 dolenta)», veiem que agafen valors, oposats a l’espanyolisme, i més propis dels que es declaren catalanistes.
També en les dades sociodemogràfiques coincideixen amb el catalanisme: són aplecs on hi ha més assalariats i menys jubilats, tal com trobem en el sector catalanista.
Caldria insistir en el perfil que manifesten aquestes variables que són les que permetrien avançar per assolir punts de trobada.
L’aplec MGEM, recull l’11,5% de la població catalana més gran de 18 anys i l’aplec MGER recull el 2,1%. Cal recordar que en aquests aplecs l’any 2016 només el 13% dels MGEM i el 18% dels MGER es declaren favorables a la independència.

Com ja hem explicat alguna vegada la força de l’ètica republicana de Kant es troba tant en l’imperatiu categòric, que el podem entendre com sotmetre’s voluntàriament a les lleis universals que haurien de regir la societat humana, com en l’afirmació que «el mal moral inclou la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb altres canalles) i així va deixant pas, encara que lentament, al principi (moral) del bé».

Aquest principi d’autodestrucció del mal moral és una hipòtesi filosòfica que històricament té moltes proves empíriques a favor. Ens ha de portar en cada situació política concreta a cercar aquesta contradicció interna del mal moral concret.

Segurament, l’altra dia, Joan Tardà ens va donar una lliçó d’ètica kantiana quan va afirmar que la impunitat del franquisme (el mal moral concret) es el nucli originari de la corrupció del règim del 78 (que destrueix el seu propi propòsit de domini i enriquiment a partir dels recursos públics). A més hi va afegir una lliçó de metodologia sociològica quan va continuar dient que això era així perquè l’individu addicte al règim havia de pensar que si aquells crims tants grossos havien quedat impunes, llavors els fraus i robatoris que ell pogués fer eren pecata minuta que dins el sistema havien de quedar també impunes.

Per evitar la independència hi ha dues opcions:
1. Aconseguir que hi hagi una baixa participació.
2. Que guanyi el NO.
Ara bé, donat el compromís del govern amb el resultat del referèndum, si les enquestes (sense trampa) que vagin sortint apunten a una participació superior al 50% (força probable), l’acció que apareixerà com a més racional per a moltes persones que no volen la independència serà anar a votar NO.
Això farà que es consolidi la tendència a una major participació i que cada vegada quedi més clar que l’única acció raonable per evitar la independència és anar a votar NO.
Per tant, l’estratègia dels contraries a la independència seria engegar immediatament una campanya total de por i descrèdit que avorti la participació. Si això fracassa, passar ràpidament a mobilitzar el NO.
Com que sembla que l’unionisme ha optat per una resposta “mesurada” i els comuns no poden cridar obertament a la no-participació, no seran a temps de frenar la participació (que és la clau de tot plegat). Si no hi ha una intervenció repressiva de l’estat, pronostico, per tant, una participació al voltant del 60% i uns resultats molt ajustats entre el Sí i el NO. Tanmateix aquesta anàlisi, desgraciadament, fa molt més probable una acció de força de l’estat espanyol.