ambFilosofia

Contra el fanatisme religiós, des del laïcisme, la crítica racionalment clarificadora no ha de recular davant cap dificultat

«Però aquesta obscuritat en la filosofia profunda i abstracta és criticada, no solament com a dolorosa i feixuga, sinó també com la font inevitable d’incertesa i d’error. […] sorgeix adés dels esforços infructuosos de la vanitat humana, que voldria penetrar en temes completament inaccessibles a la comprensió de l’enteniment, adés de l’habilitat de les supersticions populars que, en ser incapaces de defensar-se en un camp just, cultiven aquests esbarzers inextricables per cobrir i protegir la seva debilitat. Trets del camp obert, aquests lladres volen cap al bosc i són a l’aguait per entrar per la força a cada avinguda desguarnida de la ment, i l’aclaparen amb pors religioses i prejudicis.» D.Hume. Investigació sobre l’enteniment humà. Secció I. 6.

L’existència de la religió és l’expressió d’una realitat miserable que ha de ser canviada. Si es vol realment superar la misèria religiosa, s’ha de canviar la realitat que la produeix.

«La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real, i de l’altra, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, l’estat d’ànim d’un món sense cor, perquè és l’esperit dels estats de coses faltats d’esperit. La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com la ventura il·lusòria del poble és l’exigència de la seva ventura real. Exigir sobreposar-se a les il·lusions sobre un estat de coses val tant com exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions.» K.Marx. Critica de la filosofia del dret de Hegel

L’objectiu final ha de ser alliberar l’home de la religió.

[En el pas a la societat burgesa] «Per tant, l’home no va ser alliberat de religió, va rebre llibertat religiosa. No va ser alliberat de la propietat, va rebre llibertat per posseir la pròpia propietat. No va ser alliberat de l’egoisme d’empresarial, va rebre la llibertat per fer negocis» K.Marx. La qüestió jueva, pàg. 23

Una religió, que en molts casos, és una malaltia de l’ànima.

«la religió […]  integra certament restriccions obsessives com només pot imposar-les la neurosi obsessiva individual, però conté a més un sistema d’il·lusions optatives contràries a la realitat, únicament comparable al que se’ns ofereix en una amència, en una feliç demència al·lucinatòria.» S.Freud. El pervindre d’una il·lusió. c.VII

Aquest escrit va ser fet, però no publicat, en el moment que J.Ramoneda va fer el seu article. Pot ser interessant contrastar les afirmacions que allà es feien amb la realitat posterior.

1. VANES CREENCES

Després del previsible no de la CUP a Mas (l’única sorpresa és que hagi trigat tant i hagi estat tan ajustat),

[no hi ha hagut NO del que és estrictament la CUP, el NO ha vingut dels grups organitzats d’extrema esquerra]

ara toca entonar les absoltes del procés

[no cal córrer tant a donar la rendició de 1.900.000 persones]

i buscar caps de turc, perquè quan s’opera en nom de béns superiors

[no hi ha dins el procés béns superiors, sinó voluntat democràtica de llibertat, de manera que a partir de la sobirania s’ha proposat un referèndum (denegat) i s’està disposat a acceptar plenament el seu resultat]

es necessiten traïdors per justificar els entrebancs. André Glucksmann deia que el desconcert palpable de la seva mare, quan ja era gran, li va ensenyar, sense dir una sola paraula, fins a quin punt les conviccions entusiastes acaben en cruels decepcions

[no calen conviccions entusiastes? com ara els drets humans?].

Ara toca donar el procés per mort: ho fan a Madrid amb entusiasme, però sense tenir-les totes, l’han enterrat ja un pilot de vegades i ha tornat a reaparèixer. I ho fan certes veus del sobiranisme amb un fatalisme que ja resulta tòpic: una vegada més l’enemic era a casa, ens ho hem liquidat nosaltres mateixos.

[no es dóna per liquidat res, s’intenta fredament entendre i acceptar la realitat. I la realitat és el 48% front 11% i el 39% i que l’enquesta del CEO de novembre ja donava majoria absoluta de vots als partits independentistes. I aquests vots anaven sobretot a la CUP. La radicalitat democràtica és el secret del procés. Llavors va canviar el caminar de la CUP i del NO tranquil es passà a les decisions sense consultar les assemblees (on mai ha sortit votat el No a Mas com a condició determinant) i al fracàs de les negociacions imputable també a CDC (supremacisme) i ERC (oportunisme). Ara bé, tampoc és cosa extraordinària, estem explorant terra desconeguda. Les dificultats de construir un moviment democràtic del 90% per fer front a l’oligarquia catalana i espanyola del 10% i per aconseguir pacíficament la sobirania són reals i representen una experiència novedosa, sense parell a Europa.]

El caràcter ciclotímic del procés, passant sense solució de continuïtat de la fase de l’entusiasme infundat a la fase del pessimisme irritat, no és cap trastorn psicològic nacional. És el fruit d’una estratègia equivocada perquè s’ha fonamentat en unes expectatives que en cap moment han estat reals. I quan això passa, quan es fa creure que l’objectiu està a l’abast de la mà, i s’encadenen les fites decisives sense que s’albiri l’arribada a destí, la frustració és natural i inevitable. La independència s’allunya, la independència queda en l’aire, diuen els diaris. No, ni més lluny ni més a prop que el dia abans de la decisió de la CUP. Mai ha estat a la cantonada. Una elemental lectura de les relacions de forces permetia veure-ho des del primer moment.

[a quines correlacions de forces es refereix, potser a les imposades per les forces antidemocràtiques, les amenaces, els insults i l’ús de la força? No serà als vots, perquè en això, en vots, guanyàvem. Es refereix potser a les mateixes correlacions de forces que van imposar la reforma del franquisme contra la ruptura? aquelles que van portar a alguns, en nom del realisme, a abdicar dels principis i permetre l’enriquiment sense precedents de l’oligarquia espanyola i la més gran desigualtat, més que sota el mateix franquisme?]

[Quan hom lluita per la democràcia, no té assegurada la victòria, però la seva lluita encara que acabi en derrota, el fa fort internament i el dignifica. Haurà mostrat les correlacions de forces reals i les dificultats més enllà de la teoria no contrastada perquè altres puguin agafar el relleu dés d’un nou punt superior. Rendir-se, com per exemple va fer Siritza en l’enfrontament amb la Troika, debilita el valor d’un mateix. «fiat iusticia, pereat mundus» com recordava el filòsof republicà I. Kant.]

Alguns, pocs, des del mateix món independentista, ho varen dir sempre, altres ho han descobert ara i sembla que no es recordin de la seva contribució a inflar el globus. L’espiral del silenci es va imposar i molta gent s’ho va acabar creient. Però no n’hi ha prou de creure-s’ho perquè les coses passin. La fe té a veure amb els miracles, no amb la rugosa realitat de la política. I aquesta diu que per assolir la independència queda moltíssim camí per córrer, que el capital electoral acumulat, encara que hagi crescut molt els últims anys, no és suficient.

[què falta per ser suficient? un 2% el 27S, però amb unes enquestes que ja donaven el 52% a l’octubre. O potser, altra vegada no està parlant de vots, sinó d’imposició per la força?]

Que la lògica d’excepció està esgotada. I, per tant, que el temps de les llistes úniques i de la reducció monotemàtica de la política a la independència ja no dóna més de si.

[En el marc de l’autonomisme recentralitzat i els seus cops d’estat (Tejeros i Constitucionals) quina política és possible sinó la de la rendició explicita o implicita?]

Els que encara segueixin prometent la desconnexió per d’aquí divuit mesos estaran venent fum, i els que vulguin repetir coalicions com Junts pel Sí, o no s’han adonat del que ha passat o busquen desesperadament refugi per les seves pròpies debilitats. Si fer govern ara era tan decisiu per a la sort del procés, ¿per què el president Mas no deixa pas a un altre que pugui fer-lo possible? ¿O és que ell és més important que el procés?

[les dificultats que ja hem reconegut no ens porten a la rendició, al nihilisme, sinó a cercar una superació dialèctica, en la comprensió racional dels pros i contres, de les dificultats i els objectius. Un projecte democràtic, interclassista, en el qual totes les classes socials que hi participin puguin sentir-se respectades i reconegudes requereix molta saviesa política i la construcció d’uns difícils equilibris i llaços de confiança]

2 . SÀVIES PASSIONS

És incomprensible que durant tres mesos s’hagi volgut creure, contra tota lògica, que la CUP acabaria donant el sí. I que Mas es tanqués la porta a qualsevol altra opció amb la inefable declaració de secessió del Parlament de Catalunya.

[declaració de radicalitat democràtica proposada per la CUP, sense la qual és impossible superar el marc autonòmic i avançar en la construcció de la sobirania]

Conscientment o inconscientment tot s’ha fet per arribar allà on hem arribat. No és casualitat. És la conseqüència natural d’un procés conduït des de la ficció que érem a tocar del destí final. Una ficció que servia per mobilitzar el personal i per tapar moltes misèries que apareixien pel camí, però a la qual tard o d’hora li havia d’arribar el seu moment catastròfic. Aquell moment en què el desagradable principi de realitat diu que queda molt per fer, que el trajecte és llarg i costa amunt i tot es frena de cop. I aquest moment, paradoxalment, va ser el 27-S.

[el 27-S va indicar que quedava molt per fer. Com desfer la força de l’espanyolisme entre certs sectors socials com a Nou Barris o al Baix Llobregat, on van optar clarament per l’espanyolisme dretà de C’s. Però va mostrar també que anàvem caminant i que ho podíem aconseguir amb l’aprofundiment de la democràcia. El 27S va representar també una derrota d’aquells, CSQEP, que proposaven terceres vies per enfrontar al sobiranisme. Ara EnComúPodem ha rectificat en part aquesta posició, no representa una rendició, però no representa una línia d’avançada, sinó una posició de retirada defensiva al marc d’abans del cop d’estat, via Tribunal Constitucional, contra el pacte polític constitucional. Aquest nou/vell marc polític, diguem-ne federalista, és avui tan ple de contradiccions que sembla orientat, més aviat a la resignació, a un allargament en el temps fins a la seva extinció-redefinició-a-la-baixa]

Ja fa temps que a la política —i a la creació d’opinió— s’hi troba a faltar, a un cantó i l’altre, aquella peculiar capacitat per la distància que ens ajuda a alliberar-nos dels paranys dels tòpics i del sentit comú, a discernir quan arriba el veritable moment d’oportunitat i a no confondre’l amb la il·lusió. Aquesta virtut la donen tres sàvies passions de l’ànima definides per Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos. L’escepticisme, únic correctiu a la badoqueria, sempre sensible al que és concret. El cinisme, figura a la qual no s’oposa el virtuós sinó el purità i el crèdul. I l’egoisme, el souci de soi que diria Michel Foucault, que dóna fonament al coratge de la veritat.

[El que cal aplicar a la política, com a tot allò que aspira al saber, és l’esperit de la investigació científica, les hipòtesis agosarades en constant procés de rectificació que han de demostrar la seva força en la transformació de realitat d’acord amb els objectius morals de la humanitat]

En els apunts anteriors sobre el futur govern a Espanya, hem constatat que les forces polítiques del Règim, PP, PSOE i C’s tenien àmplia majoria i hem suposat unes classes dominants sense conflictes greus dintre d’elles mateixes o entre elles. Això ens ha portat a afirmar com a sortida probable la formació d’un govern tecnocràtic del sistema

«Clarament, tots els canvis polítics s’originen en divisions del mateix poder que governa; un govern que està unit, per petit que sigui, no es pot enderrocar.
De quina manera, llavors, la nostra ciutat pot ser inestabilitzada, i de quina manera les dues classes dominants, auxiliars i governants, discrepen dins d’ells mateixes o l’una amb l’altre?» Plató. República. 545a

A continuació un parell de paràgrafs de l’article: Reino de España: De acuerdo, manda el IBEX… ¿Pero quién manda en el IBEX? de Rubén Juste de Ancos

«El nuevo Ibex35 post Bankia incluye a tres actores: un PP que se aferra a la SEPI y el FROB para no perder el control de lo que fue su imperio; un sector mayoritario, vinculado a las antiguas empresas públicas o concertadas (Telefónica, Repsol, Iberia, Endesa), hoy en la órbita del Santander, BBVA y los fondos de inversión (Chase Nominees, Bank of New York Mellon, State Street Bank), y en particular de Blackrock; y por último, un tercer sector de empresas, el único articulado por una entidad de capital nacional: La Caixa. »

«Todos en el Ibex se juegan mucho con el próximo Gobierno, pues de él dependerá inclinar hacia un lado u otro la balanza de poder entre las tres galaxias dominantes (SEPI, Caixa, Blackrock). Se podría hacer una hipotética lectura de los bandos del Ibex35 y de sus preferencias políticas, aunque evidentemente nunca sería una correlación perfecta. Pero lo que se puede afirmar es que el núcleo de las grandes empresas españolas se ha dividido en tres zonas de influencia que coinciden con los tres partidos que hoy se postulan (entre trucos, silencios y teatro) para formar la gran coalición. También, que hay en curso un clima social y un choque de trenes entre las clases pudientes que amenaza con llevarse todo lo que fue –y también lo que puede llegar a ser– el PP, y que de ello depende que este siga controlando los resortes del Estado y su gran caja fuerte, todavía en manos de Bankia-FROB.»

Hi ha en aquest moment entre les classes dominants espanyoles unes divisions que puguin portar a la inestabilització del Règim per errors propis?

En un apunt anterior, Pronòstic de govern a Espanya (2), dèiem que el resultat final seria o bé un govern de tecnòcrates per aplicar les receptes de la Troika i fer front al sobiranisme català o bé noves eleccions.

Després del fracàs de Pedro Sánchez, vindrà l’intent del Sr. Rajoy de formar la gran coalició PP-PSOE. No reeixirà perquè aquest pacte representaria l’enfonsament del PSOE; però el PSOE representa la credibilitat del Règim, si queda anul·lat, el Règim s’identifica amb el PP i C’s, i perdria la credibilitat davant una bona part de la població. Cal mantenir el PSOE. La gran coalició PPSOE no es donarà.

Per avançar cap al govern espanyolista i austeritari i donar aire al PSOE caldrà, a continuació, el «Pressing Rajoy», caldrà apartar Rajoy i buscar una figura que pugui liderar un govern recolzat per PP-C’s davant del qual el PSOE pugui abstenir-se per “el interés superior de la Nación española”

Tot en un continu i en cert grau simultàniament, proposada aquesta figura i un govern de tecnòcrates del sistema, agafarà tota la seva força el «Pressing PSOE» que faci possible aquest govern. Cal dir que,  sobre la base del programa pactat amb C’s, es pot exercir una gran pressió sobre el PSOE. Si el PSOE ja va acceptar aquest programa i si ara aquest mateix programa és la base de la proposta de govern, per què no l’ha de recolzar?. A més el PSOE des de l’oposició “responsable” pot tombar o modificar algunes lleis de retallades de les llibertats i donar la culpa a Podemos que d’alguna manera encara governi el PP.

En aquest «Pressing PSOE», hem elaborat un programa que intenta modelar com afecten diversos factors la decisió del PSOE entre noves eleccions i govern tecnocràtic o del sistema.
Considerem les següents variables: aversió-altres, afinitat-Règim, aversió-risc, probabilitat-mals-resultats, amb valors situats entre 0-1
Amb AVERSIÓ-ALTRES considerem les rivalitats i enfrontaments personals i de partit que impedeixen l’acord.
Amb AFINITAT-RÈGIM considerem fins a quin punt el partit ha abandonat els ideals per convertir-se simplement en una organització per la promoció de càrrecs dins la dinàmica del Règim.
Amb AVERSIÓ-RISC considerem la política com a professió i les portes giratòries, i d’aquí la incapacitat d’un canvi real que modifiqui l’estatus personal dels polítics professionals.
Amb PROBABILITAT-MALS-RESULTATS considerem què diuen les enquestes sobre els resultats propis, cas de noves eleccions.
A partir dels valors d’aquestes 4 variables exercim la pressió sobre l’altre.
Amb ADJUDICAR-PLUS-PRESSING considerem el control superior sobre els mitjans de comunicació i xarxes socials, si és el cas.

Podeu anar al programa PressingPSOE i fer-lo córrer.

Es poden anar donant valors segons el criteri de cadascú.

El meu criteri ha estat: aversió-altres = 0.5, afinitat-Règim = 0.7, probabilitat-mals-resultats = 0.2, aversió-risc = 0.8, adjudicar-plus-pressing = off. Amb aquests valors es dona pràcticament una situació d’empat, amb una molt lleugera tendència al govern de tecnòcrates. L’atzar fa que el programa doni com a guanyadors ara els uns, adés els altres.

L’atzar, les intervencions personals i els esdeveniments imprevistos jugaran, doncs, un paper principal en aquesta situació d’empat.

Cas que s’agreugés la crisi d’endeutament de l’Estat o creixés la pressió democràtica dels drets a decidir, davant del perill, podem considerar que canviarien els valors de les variables examinades, l’aversió al risc augmentaria, l’aversió entre els grups del Règim baixaria, el perill de mals resultats electorals augmentaria. Clarament, es formaria el govern de la classe dominant, del sistema.

Heus aquí el resum de l’obra de titelles ‘La bruja y Don Cristóbal’, de la companyia Títeres desde Abajo, extret de l’article del diari Ara, Dos titellaires empresonats a Madrid per una sàtira política.

“L’obra està inspirada en els moviments socials enfrontats a les forces de l’ordre, la protagonista –víctima d’una “caça de bruixes”– lluitarà contra els quatre grans poders que regeixen la societat: la propietat, la religió, la força de l’estat i la llei. I un a un els anirà ‘vencent’.

Primera escena (i primer poder): el propietari aprofita la situació econòmica de la bruixa per violar-la, i la deixa embarassada. En la discussió, la bruixa matarà el propietari. Segona: apareix una monja per endur-se el nen, però la bruixa l’apunyalarà per evitar-ho. Tercera: apareix la policia i l’apallissa fins que la deixa inconscient. Després organitza un muntatge policial per acusar-la davant la llei en què exhibeix una pancarta on es llegeix “Gora Alka-ETA”. Quarta: la bruixa s’enfronta al jutge, que la condemna a morir a la forca. Però l’enganyarà perquè sigui al final el jutge qui acabi morint ofegat.”

Si l’ètica de Kant és una ètica de la convicció, la de J.S. Mill és una ètica de les conseqüències, que jutja la bondat o maldat d’una acció per les seves conseqüències respecte al benestar general. Seguirem Mill per defensar la representació de l’obra “La bruja y Don Cristóbal”.

Simplificarem suposant que l’obra vol transmetre l’opinió que “per la banda dels poders de l’Estat, s’utilitza el delicte d’enaltiment del terrorisme per reprimir els moviments socials molestos al sistema”.

No entrarem en el fet de si l’opinió expressada en l’obra és vertadera o bé falsa o bé té una part de cada cosa.

Ara bé, “l’opinió que es prova de reprimir mitjançant l’autoritat és possible que sigui vertadera. Els que desitgen suprimir-la per descomptat neguen la seva veritat; però no són infal·libles. No tenen cap autoritat per decidir la qüestió per a tots els homes i excloure tota altra persona dels mitjans de jutjar. Refusar escoltar una opinió perquè estan segurs que és falsa significa suposar que la seva certesa equival a la certesa absoluta. Tot intent de silenciar una discussió és una suposició d’infal·libilitat.” Sobre la llibertat. II, §4

Els partidaris de suprimir l’obra podrien argüir que afirmar que l’obra és “enaltiment del terrorisme” no és pretendre estar exempt de l’error, sinó complir el deure que els ha estat encomanat d’obrar en consciència segons la seva convicció, encara que sigui fal·lible. Ara bé, “Hi ha una gran diferència entre suposar que una opinió és certa, perquè, amb totes les oportunitats per rebatre-la, no s’ha refutat, i suposar la seva veritat amb el propòsit de no permetre la seva refutació. La llibertat completa de contradir i d’impugnar la nostra opinió és l’única condició que ens justifica de suposar la seva veritat de cara a l’acció, ja que en cap altres circumstàncies un ésser amb facultats humanes pot tenir una garantia racional de tenir raó.” Sobre la llibertat. II, §7.

Però, a més, “no són les ments dels heretges les més perjudicades per la prohibició dirigida contra qualsevol indagació que no acabi en les conclusions ortodoxes. El dany més gran s’irroga a aquells que no són heretges, el desenvolupament mental dels quals es veu entorpit i la seva raó atemorida per la por de l’heretgia. […] No és que la llibertat de pensament calgui solament, o principalment, per a formar grans pensadors. Tot el contrari, és tant, o fins i tot més, indispensable per tal de permetre que els éssers humans mitjans atenyin l’estatura mental de què són capaços.” Sobre la llibertat, II, §31.

Finalment, “Quan es troba gent que no comparteix l’aparent unanimitat de tothom sobre un assumpte, és sempre probable – fins i tot si aquest tothom es troba en possessió de la veritat – que aquests dissidents tinguin alguna cosa personal a dir que mereix ser escoltada, i que la veritat perdés alguna cosa amb el seu silenci.” On Liberty. Ch. 2, §53

És evident que els aparells de l’estat actuen contra el procés. Donat que el govern de la Generalitat es manté sobre la base d’una parella de gustos molt diferents (dilema de la guerra dels sexes), crear discòrdia entre la parella ha de ser un bon entreteniment per aquests aparells. Escampar rumors i insults és avui molt fàcil a través de les xarxes socials. De ben segur que això s’ha produït aquests dies de negociació abans del pacte i que es continuarà produint. No vol dir que tots els insults hagin vingut dels infiltrats, però de ben segur que hi intervenen provocant i creant tota la discòrdia possible.

En tot cas, per combatre un rumor, seria interessant estudiar com es propaga. He adequat un petit programa que simula la propagació d’un rumor.

Aquests programa modela la difusió d’un rumor. El rumor s’estén quan una persona que sap el rumor el comunica als seus veïns (podríem pensar en els amics de les xarxes socials). Els veïns són definits com les quatre persones adjacents

A cada pas, tothom que sap el rumor pot comunicar-lo. Comunica el rumor amb una probabilitat igual al grau de xafarderia individual (distribució normal) resultat de la xafarderiaSocial. Si l’individu comunica el rumor, aleatòriament un dels quatre veïns resulta infectat d’acord amb una probabilitat igual a la Credulitat o taxa de contactes que produeixen infecció. El model manté el recompte de qui sap el rumor, quantes persones saben el rumor, i com d’intens és el rumor (quantes vegades un individu l’ha sentit).

Si la xaferdariaSocial i la credulitat són superiors a 0, el model funciona com un sistema de primer ordre de creixement en S. Ara bé, aquesta S pot tenir aspectes molt diferents segons la Credulitat i la XafarderiaSocial. En forma de traca d’oli, primer creix lentament, després s’accelera i finalment es redueix la velocitat d’infecció fins afectar tota la població connectada.

La CREDULITAT (taxa de contactes que produeixen infecció) afecta la velocitat de propagació del rumor en menor mesura que la XAFARDERIA-SOCIAL (grau de probabilitat de comunicar el rumor als veïns). Per contenir el rumor es tracta, doncs, d’alentir el procés de difusió. El factor XAFARDERIA-SOCIAL afecta la velocitat de difusió del rumor en una proporció entre 5 i 10 vegades més gran que el factor CREDULITAT.

És a dir, el model ens mostra que el factor bàsic per evitar la propagació d’un rumor és no comunicar-lo i que si ho fem, acaba infectant tota la població bastant ràpidament encara que el grau de credulitat sigui baix. Un rumor és com una infecció, s’ha d’aïllar i evitar que es propagui.

Dos exemples. He fet córrer el programa amb un grau de xafarderiaSocial del 23% i un grau de Credulitat del 8,5%, i després de 300 passos resulta afectat el 32% de la població. Però, si fem córrer el programa amb un grau de xafardariaSocial del 8,5% i un grau de Credulitat del 23%, després de 300 passos només resulta afectat el 3,8% (si ho proveu, com que el programa incorpora l’atzar, pot donar uns resultats lleugerament diferents).

Podeu experimentar amb el model aquí: DifusióRumor

El concepte de llibertat liberal és insuficient perquè es nega a aprofundir en ell mateix i en la seva relació amb la felicitat. Vegeu: El mecanisme del mercat sovint no és aplicable i en molts casos és ineficient.

La felicitat implica viure. Però no som autosuficients per viure:

«I bé, vaig dir, una ciutat, crec, sorgeix del fet que cadascun de nosaltres no és autosuficient, sinó portador de moltes necessitats. Quin altre origen creus que hi pot haver en la fundació d’una ciutat ?
– Cap altre, va dir.
– Així doncs un home en pren d’un segon per la necessitat d’una cosa, i d’un tercer per la necessitat d’una altra cosa; i com que tenen moltes necessitats, es reuneixen molts homes en un sol lloc d’habitatge, associats per ajudar-se ; i és a aquesta cohabitació que hem donat el nom de ciutat. No és així!» Plató. República. Llibre II. 369B

I afegeix Aristòtil: «La ciutat és la comunitat perfecta, procedent de diversos llogarets, ja que posseeix, per dir-ho clarament, la conclusió de l’autosuficiència total i perquè té l’origen en la urgència de viure, però subsisteix per viure bé» Política, I, 1, 1252b26-53a

És a dir, per viure bé, per desenvolupar-nos com a ésser humans, ens cal la ciutat. La ciutat és condició necessària de la nostra felicitat.

Ara bé, la societat humana és plena de conflictes, lluny de la pau perpètua. El mercat no és suficient per resoldre aquests conflictes. Ens podem preguntar quins haurien de ser els principis a partir dels quals hem d’establir la Constitució de l’Estat que permetran resoldre aquests conflictes, és a dir, superar cooperativament els diversos dilemes (jocs) en què es troben els homes a causa de l’estructura dels sistemes de relació. És a dir, que posarà les condicions necessàries (per bé que no suficients) per a la nostra felicitat.

Aquests principis, que podem anomenar lleis universals de tota societat humana, tindran la característica que no porten a la destrucció de la societat, sinó que permeten construir-la. Compleixen amb l’imperatiu categòric kantià. Concretament, sense el concepte de voluntat general, caiem en l’antagonisme d’interessos, cosa que comporta el conflicte i la destrucció de la societat com a marc de la nostra felicitat. Com determinem la voluntat general? Aplicant l’imperatiu categòric. Les lleis no han de portar a la destrucció de la societat, han de ser aplicables a tos els individus, han de ser universals, i han de permetre una societat on aquests individus puguin ser feliços, puguin superar els conflictes. En aquesta mesura, establir i obeir aquestes lleis em fa digne de la felicitat, altrament no sóc digne de procurar-me la felicitat. I la llibertat consisteix en la capacitat d’establir racionalment i obeir voluntàriament aquestes lleis (ens converteix en ciutadans) i comporta la igualtat de tots en tant que ciutadans. Aquests són els valors de la república.

La llibertat i la igualtat republicanes són els principis a partir dels quals hem d’establir la Constitució de l’Estat. El sotmetiment de l’Estat a aquests principis el converteixen en estat de dret, ja que fan real la voluntat general i són els únics que no porten a l’autodestrucció de la societat humana. Crec que els atzucacs de la teoria de jocs moderna avalen aquestes afirmacions. Negueu aquests principis i la societat es veu incapaç de solucionar els seus conflictes, desapareix el marc que ens permet ser dignes de procurar la felicitat, i la societat entra en descomposició.

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tant bé,
Roser la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.

En donar-se públicament i alt uns qualificatius totalment contraris als estàndards de l’amor-passió, les dones de la CUP demostren la seva força i posen en qüestió aquest amor-passió contra el qual es rebel·len. Ens cal, als homes i dones, proposar uns models alternatius de relació, lluny d’aquest amor-passió presentat una i altre vegada en cançons i pel·lícules, i expressat en la cançó.

La dona ha d’omplir la vida de l’home, ha de ser la llum de la seva vida, allunyar-lo dels mals pensaments, donar-li alegria, fer-lo presoner un dia i un altre. I tot això amb la llum del seu mirar i amb la seva veu tan clara, fresca i suau. L’amor-passió està proposant a la dona una tasca impossible i, a més, a través de les seves característiques físiques. La frustració està assegurada. Però l’home no estima la dona real. Estima aquesta dona que ell ha construït, irreal i impossible. Més, l’home vol, estima la passió que aquesta dona és capaç de provocar-li: “no desfacis ma il·lusió”. La vol com a objecte capaç de provocar-li la passió: “vulgues fer-me companyia”.

La dona s’ha de sentir culpable per no aconseguir-ho. ¿I, a més, si resulta que aquesta dona que desperta aquesta passió desfà ma il·lusió i no vol fer-me companyia?. La meva vida ja no tindrà llum, serà buida, trista, plena de mals pensaments. ¿Hi té dret aquesta dona a rebutjar-ho i a provocar tal destrucció?. ¿No tindré dret a assetjar-la i obligar-la a viure l’amor-passió?

I si es juga a aquest amor-passió, una vegada aconseguit, serà molt difícil mantenir-lo. Arribats a aquests cims, resultarà molt difícil baixar a la dura realitat. Si hem de baixar, potser serà millor, d’una manera o altra, la mort.

Quan vau llegir l’apunt NO volem ser fraternalment encaixats, volem ser lliures i iguals., potser vau pensar: “ara aquest xicot se’ns ha passat al liberalisme”, perquè les afirmacions que allà fèiem poden ser subscrites per un liberal; però també per un socialdemòcrata, també per un anticapitalista. El que avui anomenem neoliberalisme, com va passar amb el marxisme i els règims de socialisme real, no és més que una coartada per justificar l’hegemonia d’una classe (els que viuen del diner, allò que Aristòtil anomenava crematística, sense importar-los l’economia) que vol enriquir-se a través del diner (no de l’empresa, ni el treball) sense mirar res més que aquest enriquiment i el poder que els dona el diner.

Les diferències respecte als valors llibertat i igualtat venen de la diversa significació que els donem. Hem derivat la llibertat del concepte de felicitat.

Pel liberalisme no tenim cap idea generalment acceptada de la felicitat, no en podem dir res, i així construeix un concepte de llibertat basat en la propietat privada sobre la pròpia persona per a la recerca de la felicitat i només limitada pel mal als altres: aquesta llibertat genera el mercat i amb ell la transformació dels productes del treball en mercaderies que agafen un valor de canvi al costat del valor d’ús.

Ara bé, que hi hagi desacord sobre què és la felicitat, vol dir, com ho fa el liberalisme, que no en podem dir absolutament res en positiu (sí que accepta de parlar-ne en negatiu)?, i que mai en podrem dir absolutament res? Sembla una exageració, la humanitat ha fet recular la ignorància en molts àmbits. A més, el liberalisme peca d’ingenu, té una fe cega en el mercat, que converteix els vicis privats (la recerca individual egoista de la pròpia felicitat) en virtut pública i ens porta a la felicitat general. Però resulta que no hi ha mercat, hi ha mercats. I ens trobem que en molts àmbits de relació no és aplicable. No és aplicable on la cosa no pot ser convertida realment en mercaderia: l’amistat, l’afecte, les relacions familiars o també una obra d’art com La Sagrada Família. I en molts altres àmbits produeix una sèrie d’errades, és a dir, és incapaç de funcionar correctament, assignant d’una manera eficient els recursos i obtenint la màxima producció tècnicament possible. D’aquí la necessitat de l’estat del benestar. El «mercat borsari» és realment un mercat? Les empreses poden ser reduïdes a simples mercaderies? El resultat és eficient?

El mecanisme del mercat sovint no és aplicable i en molts casos és ineficient. Ens cal un concepte diferent de llibertat. Ens cal alguna noció general del bé individual i del bé col·lectiu.

En l’anterior apunt, Pronòstic de govern a Espanya, arribàvem a la conclusió que a Espanya, en relació a la formació de govern, com que l’independentisme ja no combregarà amb la reforma, tindrem o bé un govern tècnic (tipus Itàlia amb sacrifici de Rajoy i Sánchez) per aplicar les polítiques austeritàries o bé noves eleccions.

De què dependrà que s’imposi una alternativa o l’altre. De les expectatives electorals, d’allò que marquin les enquestes en desplaçament de la intenció de vot.

Si les enquestes marquen un desplaçament d’intenció de vot cap a PP i C’s, hi haurà noves eleccions.

Si les enquestes marquen poques variacions; els poder fàctics, via control mitjans de comunicació, pensaran que poden donar un tomb favorable als seus interessos en la intenció de vot i, per tant, hi haurà noves eleccions.

Si les elits tenen una forta aversió al risc o si les enquestes marquen una pèrdua d’intenció de vot important de PP i C’s, hi haurà govern de tècnics. Els poders fàctics, l’aplicació de les polítiques d’austeritat i la visió mononacional disposen d’una majoria de PP, C’s i bona part del PSOE; però aquesta majoria és difícil d’articular pels interessos particulars d’aquests grups. La solució és un govern tècnic, tipus Itàlia, amb pas al costat de Rajoy i Sánchez i el suport parlamentari d’aquella majoria.

Per tant la pregunta clau és: com està evolucionant la intenció de vot a Espanya davant del nou panorama polític?

Caldrà, doncs, està amatents a les enquestes que es fan i es faran aquests dies perquè elles ens indicaran el resultat final: govern tècnic o noves eleccions.

Anem a fer una sèrie d’hipòtesis per fer una predicció sobre els pactes que es produiran a partir dels resultats del 20D.

El consens que hi podia haver, en la sortida del franquisme, al voltant de la restauració de la monarquia en la forma de democràcia liberal (Constitució del 78) consistia en la promesa de la sobirania popular, que, de moment, es trobaria en algunes coses incompleta però que gradualment seria portada a plenitud.

Aquesta promesa no s’ha vist acomplerta, més aviat gradualment s’ha vist que la sobirania passava a altres mans. Com a fites aclaridores: Transvasament de mils de milions de diner públic a la banca (origen de l’endeutament de l’Estat); transvasament de mils de milions de diner dels particulars a les empreses energètiques via tarifes, Castor i decrets contra les renovables; sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament espanyol i ratificat en referèndum; aprovació de l’article 135 que estableix la sobirania dels creditors internacionals; contrareformes fiscals; contrareformes laborals. Més desigualtats socials que sota el franquisme.

Aquest incompliment porta a la lenta descomposició del Règim i a la crisi actual. El partit més afectat per aquesta descomposició és el PSOE, ja que representava la credibilitat d’aquella promesa. Molts dels seus dirigents han acabat validant el canvi de sobirania, com a exemple paradigmàtic el dirigent que havia despertat més esperances en el seu moment, Felipe González. El partit com a tal va derivant d’un partit portador d’ideals a una empresa política patrocinadora de càrrecs.

Per tant la contradicció que gradualment va esdevenint principal és la de la sobirania en forma de tria entre Monarquia (el Règim en descomposició i sobirania dels poders fàctics) i República (recuperar la sobirania popular). L’independentisme es troba abocat indefectiblement cap a la República. Podemos és una manifestació d’aquesta crisi i es debat entre el vell i el nou.

En aquestes circumstàncies (amb aquestes hipòtesis):

1. Un pacte Podemos-PSOE que accepti el referèndum a Catalunya és inassumible pel PSOE i per una part de Podemos: No es produirà.

2. Un pacte PSOE-Podemos que negui la sobirania de tots (simbolitzat per la no acceptació del referèndum català) provocaria problemes dins de Podemos, alguns problemes dins el PSOE i un desencís de molta gent que va derivant cap al republicanisme. Seria la versió 2.0 de la recepta de la transició des del franquisme: altra vegada l’ajornament de la ruptura en nom de la reforma, i a la llarga la claudicació davant dels poder fàctics. Per Podemos una Siritza 2. Pot produir-se.

3. Un govern PP-PSOE trencaria la mateixa credibilitat del Règim, via descomposició del PSOE, només quedaria dret el PP i tocat. NO es produirà.

4. Un govern del PP amb l’abstenció del PSOE sense compromís d’estabilitat per part d’aquest, de moment, els beneficiaria a tots dos: el PP podria consolidar la seva «recuperació» econòmica i el PSOE podria imposar alguns canvis socials: derogació llei Wert, llei mordassa, …. Seria inestable en el sentit de rivalitat entre els dos partits i respecte a la manera d’afrontar la ruptura catalana, i catastròfic si la suposada «recuperació» econòmica es dilueix i ens trobem amb un Estat incapaç d’assumir el deute i obligat a encara més dràstiques retallades. Pot produir-se

Per tant tenim o bé 2 o bé 4. En estricte càlcul costos beneficis immediats, hauria de produir-se 4; però en el PSOE encara queden ideals i hem vist què ha passat a Portugal, i el 2 encara obre algunes il·lusions. Per tant tendirà a produir-se 2. Però això necessita l’abstenció de l’independentisme i la pregunta és ¿Quin futur tindrà la nova reforma i com s’ho farà per anul·lar el principal moviment per la ruptura democràtico-republicana: el sobiranisme català?. L’independentisme ja no combregarà amb la reforma. Resultat : o govern tècnic (tipus Itàlia amb sacrifici de Rajoy i Sánchez) per aplicar les polítiques austeritàries o noves eleccions.

La CUP, en pura lògica de la política moral (Kant), hauria d’haver recuperat l’Antoni Baños.

La democràcia liberal pel fet de no disposar del concepte de voluntat general, sinó només de la lliure voluntat de cadascú, deriva cap al mercat polític i els partits cap a empreses polítiques. Aquí el govern del poble (democràcia) és en realitat el govern del polític. En aquestes empreses polítiques domina el petit nombre sobre la majoria. Com ha demostrat el sociòleg Robert Michels, l’aparell del partit amb la seva tendència cap a l’oligarquia bloqueja els processos de democratització, fins i tot contra la voluntat dels dirigents, i s’estableix aquest domini del petit nombre, l’elit, i en última instància el domini del lider.

L’altra cara d’aquest fenomen és la despersonalització i la pèrdua d’opinions pròpies per part dels partidaris. Els diputats, com explicava Max Weber, es transformen en un conjunt de «xais votants perfectament disciplinats» ja que «l’única cosa que el diputat comú del partit ha de fer és votar i no trair el partit».

L’aparició dels partits-empreses polítiques en la lluita política porta aparellada la destrucció de la democràcia directa. Si, com fa la CUP, per evitar tot això optem per mecanismes de democràcia directa, és a dir democràcia sense dominació, l’altre cara del fenomen no pot ser sinó el polític moral (Kant), aquell que només accepta els principis de l’habilitat política en la mesura que poden coexistir amb la moral.

L’actuació de l’Antonio Baños és un bon indicador que a la CUP hi ha polítics morals compromesos amb una democràcia sense dominació, i la seva continuïtat, hauria representat, per tant, una garantia que no donem confiança a un conjunt «de xais perfectament disciplinats» sinó a individus que situen el seu compromís moral per sobre dels interessos de partit i del tacticisme polític.

Ara que s’exposen les dades esgarrifoses de la desigualtat social i que mostren com pels rics no hi ha crisi, sinó polítiques econòmiques que fan que s’enriqueixin a les esquenes de la gran majoria, cal recordar que una de les explicacions d’aquest enriquiment són les diverses reformes fiscals que han promogut aquestes desigualtats, les retallades i l’enfonsament de l’estat del benestar

Una part de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat s’explica pel resultat de la balança fiscal entre l’Administració Central i Catalunya, 15.006M€.

Però aquesta no és tota l’explicació. L’altra part de l’explicació es troba en els ingressos fiscals com a % del PIB.

Catalunya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE, és a dir, és un dels llocs on els rics paguen menys impostos, i així no es podrà mantenir, a la llarga ni a la curta, l’Estat del benestar.

La diferència (que seria encara més alta per Catalunya) de la pressió fiscal d’Espanya respecte la mitjana de la UE és de 45,2 – 37,8 = 7,4 punts respecte el PIB. Considerant un PIB català de 200.000 M€, aquesta diferència de 7,4 representen 14.800 M€, és a dir, pràcticament la mateixa quantitat que el dèficit fiscal.

Més greu encara, el dèficit fiscal respecte l’Administració central, si es manté el valor absolut de les inversions a Catalunya, deriva de l’endeutament de l’Estat espanyol (com explica Sala i Martín). Si no hi ha endeutament, no hi ha aquests 15.000 M€. L’única font real i que no depèn dels mercats per accedir als milions que necessitem és la convergència amb Europa en impostos. Sense una reforma fiscal que faci que els qui tenen els diners paguin els impostos que corresponen a un país avançat dins la UE no hi pot haver polítiques reals per revertir les desigualtats creixents. .

Una reflexió sobre la moral d’inspiració calvinista ens podria portar fins I. Kant.

Diuen que en l’austera habitació de I. Kant sempre hi figurà el retrat de Rousseau, és a dir, la idea de voluntat general. Podem entendre l’imperatiu categòric de Kant com un intent de concreció a nivell de la consciència individual de la voluntat general, a la qual cal obeir d’una manera incondicional.

Max Weber feia la distinció entre ètiques de la convicció -actuar per principis. “Vam prometre que no investiríem Mas”- i ètiques de la responsabilitat -les accions humanes han de jutjar-se per les conseqüències. “no arribar a un acord ens porta a fer descarrilar el procés”. Obeir la voluntat general ens porta a una ètica de la convicció?. Semblaria que sí, però la cosa és més complexa.

Segurament la influència més gran de Kant en la filosofia posterior no és tant l’imperatiu categòric com una afirmació que trobem expressada en la seva obra de diverses maneres i que en una de les seves versions diu: «Aspireu abans de tot al regne de la raó pura pràctica i a la seva justícia i el vostre fi (el bé de la pau perpètua) us vindrà per ell mateix».

És a dir, si actuo per principis com a polític moral (obediència a la voluntat general) guiat per l’imperatiu categòric, aleshores, les conseqüències d’aquestes accions, per uns mecanisme que ara mateix ignoro, em portaran precisament al bé i la justícia.

Podríem entendre Hegel i Marx com un intent de descobrir aquests mecanismes que fan que la Història acabi realitzant finalment el bé de la Humanitat.

El liberalisme nega que es pugui determinar la voluntat general i es queda amb les voluntats de cadascú coordinades per un mecanisme ceg: el mercat que ens porta miraculosament a la màxima felicitat general, sense necessitat de tenir la més mínima idea del bé general.

Nietzsche no només nega la voluntat general, sinó que afirma que, en tant que moral, és un invent dels ressentits, incapaços de viure la vida, contra els forts capaços de viure la vida.

Kant proposa la saviesa política: “la saviesa política, s’imposa per ella mateixa, és clara per tothom, converteix en vergonya tota artificiositat, va directament al fi, però tenint present la prudència per no precipitar el fi, sinó anar aproximant-s’hi sense interrupció, aprofitant les circumstàncies favorables”. La pau perpètua, apèndix 1, §16.

Això també ens proporciona un criteri per saber si realment hem deduït bé el que ens mana l’imperatiu categòric i si realment actuem d’acord amb la voluntat general, perquè si les conseqüències de les nostres accions realitzades per principis universals no resulten en la línia de la realització del fi, pot voler dir que hem errat en la deducció racional dels principis.

Recordem que, com sembla es comença a acceptar, la relació entre CDC i la CUP és la de parella amb gustos molt diferents (boxa, teatre), tècnicament la guerra dels sexes. Recordem que l’acord aconseguit és un acord, no sobre els gustos, sinó sobre els disgustos, ni boxa, ni teatre, és un acord Ni-Ni, ni Mas, ni inestabilitat. És un acord que comporta un cert grau de frustració per ambdues parts i inestable en el sentit que no han canviat els gustos i que, per tant, cadascú intentarà a la seva manera procurar els seus gustos (l’un la boxa, l’altre el teatre).

Com procura CDC, dins el pacte, assolir el seu gust?. Suposarem que l’opció per Mas era a causa que consideraven Mas la millor opció per continuar optant a l’hegemonia política perduda o en perill. Puigdemont els està resultant millor que l’opció Mas. El 20D, CDC va comprovar que només assolia l’electorat de centre-dreta catalanista i no aconseguia entrar al centre-esquerra on es situa el centre polític a Catalunya. Ara CDC pot fer el gir socialdemòcrata que li permeti recuperar el centre polític. El discurs de Mas ja no només afirma que les retallades li van ser imposades per Madrid i Brussel·les, sinó que una altre política no austeritària seria possible, que potser mirant els USA, la UE s’ha equivocat.

La CUP ho té molt més difícil. Dèiem que el gust de la CUP hauria estat forçar CDC a votar un Pla de xoc acceptable per l’esquerra sobiranista (ERC-CSQP-CUP), d’aquí la insistència amb el No a Mas que els semblava el principal obstacle per acostar CSQP a aquestes posicions. Ara Mas ja no hi és, però CSQP i ECP estan jugant malament la relació amb què es troben amb el moviment democràtic sobiranista català, el procés. «El procés és una enganyifa, és fum» diuen. En relació al procés es troben en el dilema del presoner (ho analitzarem en detall en un proper apunt) i estan jugant malament buscant el seu optim NC (jo no col·laboro, tu col·labores) (jo no entro en el procés sobiranista, tu entres al govern municipal de BCN) cosa que porta al segon pitjor resultat NN (jo perdo, tu perds). Han analitzat malament els resultats del 20D a Catalunya: una cosa és que el sobiranisme desitjaria (a Espanya) una sortida pactada, pacífica i ordenada de la seva relació amb Espanya i l’altra que a Catalunya vulgui continuar esperant, no se sap fins quan, sense construir la sobirania.

Ara bé, si CDC es refunda entrant també en el centre-esquerra, agafarà electorat d’ERC, i ERC es desplaçarà cap a l’esquerra, agafarà electorat de la CUP (decebut per haver portat malament les negociacions). Ara que el procés torna a ser real i el referèndum només una promesa llunyana, la CUP recupera l’electorat cedit a ECP el 20D, però ara retallat per ERC.

Com pot moure’s la CUP?. Depèn de CSQP-ECP. Si aquests continuen jugant a cercar el seu òptim dins el dilema del presoner amb el procés (jo no col·laboro, tu col·labores) cal anar a un xoc democràtic amb CSQP-ECP i cal disputar-li l’electorat d’esquerra radical (0-1) amb un 5 de catalanitat (que d’alguna manera vol dir aquells que pensen que els problemes de les classes popular catalanes es resolen millor a nivell espanyol). Cal plantejar a aquest electorat el dilema de què prefereixen, si una  republicana democràtica catalana o una monarquia liberal espanyola. Cal portar el procés al punt de realitat d’haver de triar com un fet entre república i monarquia. I penso que en aquest electorat els valors republicans es situen per sobre del referent espanyol i que la CUP pot guanyar aquest electorat, cosa que li permetria ocupar gran part de la posició de ECP a les espanyoles, però ara a les catalanes.

I si CSQP-ECP abandonen buscar el seu optim i canvien a buscar l’acord amb el procés, la solució CC (jo col·laboro, tu col·labores)? en què consistiria aquest CC? quina relació s’hauria d’establir entre CSQP-ECP i la CUP? Quin és el camí per arribar-hi?.