Retratats

Ara sí que s’ha acabat, el procés estava tocat de mort, tot i que alguns dels seus agents encara no s’havien sabut ressituar, però, els amb moviments d’aquests últims dies, de fet mesos, el que han enterrat els nostres representants polítics és el somni de la independència, ja podem guardar les estelades, qui sap fins quan.  Continua llegint

El PSOE és part del problema, i no ho vol ser de la solució. (presoners dels escenaris IV)

La Senyora Celaa menteix, o no sap de què parla. Si no és conscient de que és l’Estat que “elles governen” qui atia el foc del conflicte a Catalunya l’hi deu faltar un bull; i si n’és, és tan cínica com l’Iceta, l’Albiol, i l’Arrimades, o els jutges que retorcen “torticerament” la legislació per perjudicar els presos polítics (i això també té nom: Lawfare, no s’ho han inventat ells), quan insisteix en culpar les víctimes dels crims del seu Estat. Mentre ampara les passejades de bandes d’ultres exibint armes blanques i molt d’odi.

Cada vegada sembla més clar que la part intel·ligent del PSOE ja s’ha jubilat, o va abandonar el partit fa temps.

Continua llegint

Villarejo?: res de nou

L’actual Regne espanyol s’ha configurat política i administrativament en dues grans fases d’impuls: en els inicis de la dictadura genocida dels franquistes, just després de la derrota de la darrera república espanyola, es va fer ras i net amb les institucions, publiques, privades o populars, que s’havien anat bastint gràcies a les lluites socials del primer terç de segle i avien atansat la societat als paràmetres de modernitat i democràcia d’alguns països veïns; les institucions que no van desaparèixer van haver de sobreviure entre la clandestinitat i l’exili. Continua llegint

Presoners dels escenaris (III)

El dilema del presoner és una d’aquelles situacions idealitzades proposades des de l’acadèmic àmbit de la “teoria dels jocs” per il·lustrar i mirar de preveure un procés de presa de decisions; la proposta situa dues persones, per separat, davant d’un xantatge policial que vol extreure’n una confessió, a ambdues els prometen lliurar-se de la pena culpant a l’altre, amb l’objectiu que s’acusin, condemnant-se, mútuament; si es mantenen en silenci potser no hi ha cas i el jutge les deixa en llibertat, o se’n surten amb una condemna mínima, però, estan incomunicades, no poden saber quina ha estat la decisió de l’altre; en aquesta tessitura s’assumeix que s’acaben acusant entre elles, i pagant la pena màxima. No deixa de ser un “joc de trolley”. Amb aquest plantejament es va fer un concurs força entretingut fa uns anys a Tv3, que es deia “sis a traïció”.

 

Només Confessa persona 1

Només Confessa persona 2

Ambdues Confessen

No confessen

Persona 1

Lliure

Condemnada

Condemnada

C. Lleu o Lliure

Persona 2

Condemnada

Lliure

Condemnada

C. Lleu o Lliure

 

Simplificant-ho molt, el que planteja l’actual situació política és un escenari semblant, amb l’afegit que per alguns la presó no és cap plantejament teòric, sinó la circumstancia real. Continua llegint

Presoners dels escenaris (segona part)

Acceptar de fer president Sànchez, sense un compromís públic per l’alliberament dels presos polítics, malauradament s’haurà de recordar com un més dels errors que han comès els nostres representants al congrés espanyol. Es pot al·legar que aquesta condició era impossible d’acceptar per el PSOE, o que hauria fet impossible l’acord d’investidura i el canvi de govern, però era el mínim comú denominador de justícia necessari per començar a parlar de res.

Si quelcom ha quedat clar és que el govern espanyol no pot fer més del que va fer la passada tardor, el següent pas de la necropolítica que aplicaren és l’ús d’un nivell de violència il·legal i que difícilment podrien justificar davant els tribunals internacionals, donant una imatge que hauria de ser insuportable per la UE, que d’assumir-la també estaria cavant la seva tomba política. Però la passada tardor també van sortir a la llum els límits de la classe política local, la ingenuïtat de molts i la poca habilitat d’alguns, tot s’ha de dir. Continua llegint

Presoners de l’escenari (I).

Fa poc més de sis mesos, al caliu de l’immediat anàlisi dels resultats electorals de desembre, qui subscriu aquestes línies, apostava per una segona volta electoral per aquestes dates, amb el 155 vigent. Respecte a la repetició electoral, està clar que hem vaig equivocar, podríem buscar-hi els perquès, però ara no serviria per res, sinó forma part del moment polític present que ens disposem a repassar breument. Continua llegint

Trist contrapunt a un dia històric

Dijous 8 de març de l’any 18. 8:27 del matí.

Baixo al poble per copsar l’ambient, plou, no m’ho esperava, la primera sorpresa és que els bars estan oberts, els bancs per suposat, també estan obrint botigues, negocis i supermercats, no totes; això sí, exhibeixen molts cartells de suport a la vaga o informant de les mobilitzacions i actes. La gran presència femenina en bona part del comerç es fa notar amb abundants mostres de solidaritat, alguna botiga obrirà més tard del normal, alguna altre tancarà per la tarda, però es fa difícil abandonar l’activitat en el petit comerç local, no hi ha consens sobre com afrontar la vaga.

Amb tot, a l’ambient es palpa que avui no és un dia qualsevol, almenys aquest any tothom sap que avui és el dia de les dones treballadores, i que tenen quelcom important a dir-nos. I per mostra un exemple invers: Continua llegint

3 de juny segona volta

Avisades estàvem, si seguíem pensant el mateix, sobretot, si insistíem en seguir votant el mateix, tindríem 155 per “rato”, i qui avisa no és traïdor, Rajoy ho va dir al senat al descriure l’aplicació de l’article, que volien llarga, i ho han muntat per assegurar-ho. No calia que Rivera reblés el clau en veu alta, fent evident que ni entra dins els seus plans governar la Generalitat, amb impedir que ho faci qui toca en tenen prou, només hi són per destruir. Continua llegint

Els resultats de les eleccions, donen per moltes interpretacions.

El demos ha parlat, per bé i per mal, i de quina manera, un 78 i escaig per cent de la població amb dret a vot l’ha exercit per confirmar la divisió creada en el seu si gràcies a l’estratègia d’aquella minoria que ha volgut fer del debat polític una tria entre el pare i la mare. En part ho han aconseguit. Continua llegint

Sojourner Truth,

El mes de Maig de l’any 1851 se celebrava a Akron, Ohio, EUA, una Convenció per als Drets la Dona, on es donava la paraula a diferents representants de la societat de l’estat i del país, per debatre sobre la igualtat de drets de les persones del sexe femení. No en va la majoria dels oradors eren Pastors i Sacerdots de les diverses branques del cristianisme reformista i protestant, alguns favorables, altres no, una minoria eren homes de color, i no hi assistí cap nord-americà de les tribus aborigens.

Les cronistes de l’època ressaltaren desde el primer dia la presència entre el públic d’una única dona afroamericana, voltant la cinquantena llarga, molt prima, de faccions marcades, alta com un sant pau i tant dignament arreglada i tocada que arribaren a comparar les seves maneres amb les d’una reina.

Al cap de dos dies de conferència, d’escoltar atentament desde una cadira a la dreta de la primera fila del públic, lloc de privilegi, la misteriosa dona decidí demanar la paraula a la presidenta i coorganitzadora de la convenció: Frances Dana Baker Gage. Més tard abdues dones relatarien de forma diferent aquell instant, però està clar que la presidenta de l’assemblea accedir a donar la paraula a la nostra protagonista sense oposar-hi cap però, en consciència d’estar transgredint profundament certes convencions de l’època.

Havent obtingut el permís per parlar, dirigí un breu discurs carregat d’ironia, al públic desde la estrada estant, en un dialecte barreja d’holandès i anglès, propi de la ciutat on nasqué i avui desaparegut (degut a això la traducció literal és impossible i us ofereixo una versió interpretativa, recollint entre parèntesi les aportacions que hi faig. Més avall el text considerat original, recollit per Frances Danna Baker Gage):

 

el discurs:

“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que si els negres de sud i les dones de nord, ens posem a parlar de drets, els homes blancs aviat començaran a tenir problemes.

però, de què estem parlant?

Aquest home d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i (a passar) sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a (arrossegar) carruatges, o (a passar) sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc enllòc! I no sóc una dona?

¡Míreume! Mireu el meu braç!

He llaurat i sembrat i he treballat tant! i cap home pot sobrepassar-me. He recollit els graners…

I no sóc una dona?

Podria treballar tant i menjar tant com un home – quan aconsegueixo què per mejar – i suportar les fuetades també! I no sóc una dona?

M’han donat tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor de mare, ningú sinó Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona?

Llavors es parla d’això (que tots tenim) al cap: què és això (com) en diuen? [es dirigeix a  l’audiència] “intel·lecte”!! Això és, intel·lecte. Què té això a veure amb els drets d’una dona o un “negre”? …si la meva copa és més petita que la teva, no series cruel si no em deixes omplir-la?

Després, l’home d’allà, l’home vestit de negre, ell diu que les dones no poden tenir tants drets com els homes, perquè Crist no era una dona! (i jo pregunto:) D’on va venir el Crist? D’on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El feren entre Deu i una dona, Cap home no va tenir-hi res a veure!

Hem sentit aquí que fou la primera dona qui arrossegar l’home al pecat, doncs si la primera dona que mai feu Deu, (fou) prou forta per posar el món de cap per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta de nou i tombar-lo del dret!! I és el que venen a fer, més val que els homes no s’hi fiquin.

En aquest punt, callà i tornar en silenci al seu lloc.

El públic, format majorment per homes, i com hem dit, amb diferents visións sobre el tema, però en gran part plenament conscients de la justícia de les causes posades sobre la taula, esclatà en aplaudiments, i plors d’emoció.

En la versió dels fets donada per Frances Gage al llibre conjunt: Història del sufragi femení, de 1863 (d’on n’hem extret la versió original del discurs), relata que la pujada a l’estrada de la dona desconeguda no fou gens ben rebuda per la majoria de l’audiència i que foren les seves paraules les que transformaren aquella convenció fins llavors tensa i aprop de fer fallida, en un èxit sense precedents.

Per contra el New York Anty-Slavery Buggle amb el que la protagonista d’aquest relat va col·laborà a partir d’aquella data, publicà immediatament després de la convenció una versió bastant més edulcorada, tan dels fets com del discurs mateix. És provable que abdues versions exagerin, doncs és ben cert que no fou sempre ben rebuda en les diferents conferències on tingué oportunitat de parlar, però també que aquesta fou la única on s’hi presentà sola, i com una desconeguda espontània, i que la força i eloqüència d’aquesta dona negra, aparentment analfabeta, i d’origen i vida efectivament humils, aconseguia remoure en el més profund de les consciències de qui l’escoltava.

 

La vida.

Aquesta dona era Sojourner Truth, nom adoptat en convertir-se al metodisme. S’alçava vora el metre vuitanta, molt per sobre de la mitjana, havia nascut a Nova York a finals del s.XVIII, descendent de persones esclavitzades, i esclavitzada ella mateixa fins que, farta de que li prenguessin els fills per vendre’ls, decidí fugir l’any 1827, amb l’única filla que conservà sempre al seu costat de 13 que parir. L’atzar feu que sols un any més tard prosperaren les lleis abolicionistes a l’estat on havia nascut, després d’un procés de lluita de vàries generacions, i pogué tornar al cap de dos ja amb la condició de persona lliure.

Sojouner fou, junt amb Elizabeth Freeman de les primeres dones afroamericanes en demandar a un propietari esclavista per tal d’aconseguir la llibertat per un dels seus fills, Peter, l’únic que aconseguí localitzar després de ser venut quan tenia 5 anys, i víctima d’abusos desde aleshores. I guanyà.

La trajectòria de lluita, predicant per l’emancipació amb arguments dels evangelis a peu de carrer, la dugué a ser víctima de la repressió al seu propi estat de Nova York, malgrat aquesta devoció cristiana (acabarà santificada per diverses esglésies), de forma que decidí emigrar cap un altre estat, a una comunitat de colons utòpica instal·lada a Massachusetts, que recollia diverses influències, en plena època d’efervescència d’aquestes experiències, no absentes de contradiccions, fins que aquesta es va auto-dissoldre .

Gràcies a la seva intervenció a la Convenció per als drets de la Dona organitzada per Tracy Hanna i Frances Danna Baker Gage, s’instal·là a Ohio durant els següents anys per organitzar desde allà diverses gires de xerrades, actes i accions en favor de l’alliberament de les persones esclaves i de les dones en general, junt amb un nodrit grup d’activistes, col·laborant, com abans hem dit, amb el “New York Anty-Slavery Bugle”, i amb el grup “Amics del Progrés”, fent conferències i participant de convencions i accions diverses. Fins convertir-se en un dels referents imprescindibles per entendre la evolució de la lluita emancipadora als EEUU del seu segle.

Més endavant tornar a Nova York, on conegué el President Abraham Lincoln i, a partir del decret d’abolició, col·laborà molt activament amb el reclutament de regiments d’afroamericans i de recursos per l’exèrcit del nord, durant la Guerra Civil, i, un cop acabada aquesta, seguí al peu del canó defensant la igualtat de drets, fins que anys més tard, ja molt gran, es retirà a Michigan a una experiència més o menys semblant a la que havia conegut a Massachusetts de forma fallida, que aquesta vegada sí reeixí doncs fou el seu retir fins al final dels seus dies.

Les idees:

Sojourner Truth fou una persona lliurepensadora, que, partint d’una formació devotament cristiana, sabé entendre i rellegir els evangelis (referent universal als EUA encara ara) per enfocar-los a una missió alliberadora en clau de genere i de lluita de classes.

Malgrat modular els seus discursos per fer front a auditoris habitualment refractaris a escoltar una dona, i més si aquesta era pobre, i de pell negra. No va afluixar mai en la defensa de la igualtat de drets universal, motor de les lluites d’alliberament d’aquell temps, en destapar les perversions dels discursos ben intencionats dels moderats d’una i altre banda, i de fer propostes clares en favor del progrés humà i material de les classes més desafavorides, sense dubtar tampoc, si calia, en denunciar l’avarícia de la classe dominant.

En les senzilles i honestes paraules pronunciades a la convenció, hi ha la triple reivindicació davant una triple opressió: com a dona, com a afroamericana, i proletària. Reblant els arguments en favor de la igualtat de drets entre homes i dones, amb fina ironia, reafirma alhora la universalitat d’aquells drets, sense distinció, tampoc pel color de pell o l’origen ètnic o social. I hi és present en cadascun dels arguments que utilitza. Cal tenir en compte que aquest fou el primer, el menys preparat, el més espontani…

Versió “original” del text:

“Wall, chilern, whar dar is so much racket dar must be somethin’ out o’ kilter. I tink dat ‘twixt de niggers of de Souf and de womin at de Norf, all talkin’ ‘bout rights, de white men will be in a fix pretty soon. But what’s all dis here talkin’ ‘bout?”

“Dat man ober dar say dat womin needs to be helped into carriages, and lifted ober ditches, and to hab de best place everywhar. Nobody eber helps me into carriages, or ober mud-puddles, or gibs me any best place!” And raising herself to her full height, and her voice to a pitch like rolling thunder, she asked. ‘And ain’t I a woman? Look at me! Look at my arm! (and she bared her right arm to the shoulder, showing her tremendous muscular power). I have ploughed, and planted, and gathered into barns, and no man could head me! And ain’t I a woman? I could work as much and eat as much as a man – when I could get it – and bear de lash as well! And ain’t I a woman? I have borne thirteen chilern, and seen ‘em mos’ all sold off to slavery, and when I cried out with my mother’s grief, none but Jesus heard me! And ain’t I a woman?”

“Den dey talks ‘bout dis ting in de head; what dis dey call it?” (“Intellect,” whispered someone near.) “Dat’s it, honey. What’s dat got to do wid womin’s rights or nigger’s rights? If my cup won’t hold but a pint, and yourn holds a quart, wouldn’t ye be mean not to let me have my little half-measure full?” And she pointed her significant finger, and sent a keen glance at the minister who had made the argument. The cheering was long and loud.

“Den dat little man in back dar, he say women can’t have as much rights as men, ‘cause Christ wan’t a woman! Whar did your Christ come from?” Rolling thunder couldn’t have stilled that crowd, as did those deep, wonderful tones, as she stood there with out-stretched arms and eyes of fire. Raising her voice still louder, she repeated, “Whar did your Christ come from? From God and a woman! Man had nothin’ to do wid Him.”

Oh, what a rebuke that was to that little man. Turning again to another objector, she took up the defense of Mother Eve. I can not follow her through it all. It was pointed, and witty, and solemn; eliciting at almost every sentence deafening applause; and she ended by asserting:

“If de fust woman God ever made was strong enough to turn de world upside down all alone, dese women togedder (and she glanced her eye over the platform) ought to be able to turn it back, and get it right side up again! And now dey is asking to do it, de men better let ‘em.” Long-continued cheering greeted this.

“‘Bleeged to ye for hearin’ on me, and now ole Sojourner han’t got nothin’ more to say.”