El Xató Pica

L’actual Regne espanyol s’ha configurat política i administrativament en dues grans fases d’impuls: en els inicis de la dictadura genocida dels franquistes, just després de la derrota de la darrera república espanyola, es va fer ras i net amb les institucions, publiques, privades o populars, que s’havien anat bastint gràcies a les lluites socials del primer terç de segle i avien atansat la societat als paràmetres de modernitat i democràcia d’alguns països veïns; les institucions que no van desaparèixer van haver de sobreviure entre la clandestinitat i l’exili.

A partir del 39 les oligarquies que havien promogut i finançat l’alçament van tenir mans lliures per dibuixar-se un Estat a mida de les seves necessitats. La AGE (administració general de l’Estat) que n’és la columna vertebral i inclou la judicatura, els serveis “de seguretat”, diplomàtics, de recaptació d’impostos etc es va bastir bàsicament amb militars i paramilitars que s’havien rebel·lat contra la república, la democràcia, i la modernitat que, amb totes les seves imperfeccions, aquesta representava.

I van tenir 39 anys per perfeccionar-ho i aconseguir que tot quedés “atado y bien atado” fent passar els càrrecs de pares a fills, blindats per un sistema d’oposicions d’accés obsolet i amanyat; no és casual que els jutges d’ara comparteixin cognoms amb els que condemnaven a mort els resistents antifeixistes, i podem trobar exemples a tots els nivells de l’AGE, i totes les demés estructures de poder.

El segon moment d’impuls fou la mal dita transició, en que alguns partits polítics van entrar a compartir el poder amb els vencedors de la guerra, sense apartar-ne els feixistes; s’entén perfectament veient com al govern de concentració que proposaven els colpistes del 23-f hi fossin partícips Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra amb altres, la llista era pactada i els protagonistes ho sabien.

El cas és que per incloure els partits en el repartiment de poder van haver d’inventar-se 15 autonomies i repartir un cafè molt aigualit a tothom, i, sense tocar per res la AGE i els seus administradors hereditaris, van aixecar estructures, mal dissenyades, pitjor finançades i amb nous i amplis espais discrecionals que els han permès crear una clientela de la qual encara viuen ara els grans partits del règim.

Actualment l’Estat es divideix en un seguit d’institucions que amb prou feines encaixen i es coordinen entre sí, i inclouen una sèrie de màfies que han anat sortint parcialment a la llum pública amb el pas dels anys, xarxes que han permès fer grans negocis a base de requalificacions i regals, que han finançat els partits amb poder, van saquejar les caixes d’estalvis i, quan ha calgut, han eliminat els adversaris sense miraments; xarxes amb les que han treballat tots els governs i han fet de pont entre la res pública i els interessos privats dels de sempre.

Villarejo només n’és la punta d’un l’iceberg, però la seva obliqua agenda de col·laboradors, amics i coneguts revela fins a quin punt s’assembla l’Estat Espanyol als fallits narcoestats centreamericans (Juliana díxit). El cas dels àudios del comissari sols és el reflex visible d’una lluita entre oligarquies que entenen l’Estat com la seva finca particular, perquè això és el que ha estat sempre aquesta aberració de la història que és el Regne d’Espanya.

Ens mereixem ser lliures, almenys d’ells.