El Xató Pica

• Breu anàlisi post electoral tardà:

Empat tècnic o victòria pírrica de les esquerres espanyoles: La foto resultant de les eleccions amb una única volta és sempre una imatge moguda, especialment davant d’un arc polític en ple procés de transformació, sense una aritmètica consolidada. I amb tot n’esdevé el marc per definir per on aniran les coses al ser l’única expressió legal de la sobirania popular.I les xifres son les que son, podem analitzar-les per blocs o per partits, i disgregar durant hores sobre quin és el marc cognitiu que ha definit el sentit del vot, però en definitiva, si n’apartem els vots als partits perifèrics, la diferencia de 63000 paperetes entre els blocs de l’esquerra i la dreta d’ascendència estatal (un 0’24% del total de vots emesos), és un empat tècnic, que alhora representa una enganyosa victòria dels partits d’esquerres, doncs ho és només en nombre d’escons per l’efecte de la divisió de vot de dretes en la formula electoral; i prèvia renuncia de les sussodites esquerres a la disputa de l’agenda territorial, camp en el que han assumit les tesis etnicistes fins a dipositar les essències pàtries en el neofranquisme desvergonyit que representa VOX amb la complicitat del Jacobinisme general.

Així doncs, ens espera més etnicisme i prepotència de pastanaga i pal, tot alhora sense aturador fins la uniformització (o la ruptura) total.

• Pluralitat de dretes m’entre es defineix qui en lidera la renovació:

Més enllà del pla econòmic, on no hi ha diferència (tampoc amb el PSOE), a la dreta de l’arc parlamentari també hi ha pluralitat, la diferència és que al camp dels que creuen en un poder superior a la sobirania popular, sigui deu, un rei o el regne dels mercats, hi ha consens en la visió del poder com un fi en si mateix, de forma que, un cop reconeguts com a guardians de l’espanyolitat, només els queda definir qui pilota la nova etapa, si el neoliberalisme conservador blau de tota la vida o el neoliberalisme doctrinari dels taronges, sota l’atenta mirada dels fatxes de tota la vida, que inevitablement veuen els altres com a waltrapas, però que s’han vist amb un sostre, tot i el suport incondicional dels mitjans generalistes, que els han fet un lloc.

Només el bon paper dels Sanchistes modelant l’accés podemita als espais de poder de l’Estat pot donar camp per allargar la disputa just a la seva dreta, si Sanchez no frena prou Iglesias vindrà el marc superior i compondrà l’ordre que més l’hi convingui, amb l’assentiment socialista, que també hi creu.

• Derrotes independentistes:

Diuen els experts que el vot dual d’aquesta segona dècada del s. XXI té un sentit molt més catalanista que en el passat, doncs aquesta vegada s’ha decantat per opcions clarament unionistes.

Els 1626001 vots recollits per les propostes independentistes sumen dos-cents vint i pico mil menys que els 1854474 arreplegats pels del bloc del 155, molt més gran és la diferència si a aquests hi sumem els que han anat a la “new-iniciativa”, ara En Comú Podem; sent honestes, si l’unionisme va perdre les eleccions del 21-d, l’independentisme ha perdut aquestes, si és al revés també ho és per aquelles, i amb xifres de participació molt semblants. La victòria d’ERC servirà per el mateix que la de C’s en aquelles.

Res en els resultats incentiva cap mena d’avenç ni solució; si el lideratge electoral d’ERC no obté incidència en la configuració de majories efectives, tal com sembla, els costarà de molt gestionar-ho perquè no se’ls giri en contra; entre la pugna interna i la que mantenen l’exili i els presos polítics, l’espai de JxCat ha quedat desdibuixat per no haver resolt la seva renovació interna a temps, i ha tastat el que és tenir-ho tot en contra; i per l’esquerra la CUP apostava per l’abstenció de cara a les eleccions estatals que han obtingut més participació al principat en tota la serie històrica.

Si la victòria de Zapatero el 2008 després de passar el ribot per l’estatut va convèncer l’Estat que podia potinejar impunement l’autonomia que concedeix a les catalanes, els resultat d’aquest 2019 semblen confirmar-ho; malgrat els anys de mobilitzacions constants, aparentment ha triomfat l’estratègia de Rajoy continuada entusiàsticament pel socialisme espanyolista: apel·lar a un diàleg buidat de contingut pels condicionants previs mentre la repressió manté segrestada l’acció política al principat, ara al TS com abans ho feia el TC. Pastanaga i pal tot alhora.

L’amenaça del coco-vox , cristal·lització electoral de les bandes paramilitars que es passegen amb impunitat per Catalunya a la caça de senyals de solidaritat, buscant intimidar tot un moviment, hi té un paper; però a tot plegat hi ha ajudat molt la manca d’estratègia dels partits independentistes, perduts en una pugna tacticista pel poder regional, absolutament mancada de perspectiva de país, que els ha dut a renunciar als rèdits de la massiva mobilització de la tardor del 17, acceptant-ne així la derrota, ja prèviament a les eleccions; actuant en conjunt amb molt poc sentit de servei públic al tapar la permanent intervenció de la Generalitat i el Parlament per part de l’Estat, conseqüència de l’aplicació del 155 i altres mesures repressives; batallant per liderar-lo han girat l’esquena al moviment, contemporitzant amb la repressió i apaivagant les respostes populars a base de desconcertar les bases amb missatges contradictoris, m’entres assistim el sacrifici de mediàtic dels Presidents Torra i Puigdemont, i amb ells de les institucions catalanes. No hi havia marge per la batalla interna amb l’enemic ja no a les portes, sinó a dins la cuina.

Amb aquesta demostració de miopia han oblidat que la il·lusió per la independència duia implícita una proposta de millora de l’acció política, institucional i col·lectiva, d’aquella o d’allò que es fa per harmonitzar la convivència, davant la pornogràfica utilització de les formes mafioses, adulterant el procés social de definició dels interessos i valors col·lectius, per part de la classe política espanyola en les seves pròpies pugnes partidistes.

Per acabar-ho d’arreglar, just passat l’estiu els partits catalans tindran la temptació d’aprofitar l’embranzida d’una sentència que saben serà condemnatòria, per capgirar els resultats de les eleccions estatals, però seria un error allargar la pugna partidista i amb ella l’agonia electoral, un cop sentenciats els presos polítics; amb tota seguretat obririen la porta a l’entrada d’un altre partit netament neo-franquísta al Parlament i desaprofitarien molt l’actual debilitat aritmètica de l’unionisme, jugant-s’ho a una tirada de daus, perquè res assegura una nova majoria indepe m’entre persisteixi la manca d’uns mínims comuns denominadors compartits en l’estratègia del bloc, més aviat pot donar-se una desmobilització si es reprodueix el tacticisme i el desconcert viscuts fins ara, malmetent així l’embranzida que es vol canalitzar.

De seguir així pinten bastos, però tot es mou i el President a l’exili ja ha obert audaçment la porta a nous lideratges renunciant a restablir la presidència legitima vedada per la judicatura espanyola, la distancia física i els seus antics socis de govern. És d’esperar que la part del govern que es va entregar per anar a parar a les presons espanyoles assumeixi que tampoc pot aspirar a dirigir el moviment des de la presó sense condicionar-ne els objectius, i s’obri a una nova etapa amb nous protagonismes; passada la febrada electoral i l’espectacle surrealista i humiliant del judici, s’obrirà espai per reflexionar, per tal de retrobar o recompondre estratègies compartides, si ho sabem aprofitar.

Joan-Arnal Boy, Aprenent de Politòleg i Diletant