Els tics Neo-Lliberals de la CUP
La principal causa de la patacada de la CUP-Barcelona ha estat la invisibilització del projecte per part dels mitjans, que m’entre no l’entenien l’hi van donar bona imatge i bastanta corda, però quan va obtenir la clau de govern el 2015 va venir el pressing CUP i a partir de la caiguda d’Artur Mas es passà a la demonització per part de mitjans tant barcelonins com el Periodico i la Vanguardia; Tot i amb això, durant un temps encara hi havia espai mediàtic, d’uns mesos cap aquí, amb les municipals a l’horitzó, el panorama mediàtic, també de TV3, ha estat directament la distorsió i invisibilització de les iniciatives sorgides d’aquest espai.
Aquesta invisibilització ve molt facilitada per la manca d’espais de comunicació propis o afins en un panorama molt dominat per uns mitjans molt hooligans, i una pràctica en excés basada en la feina de difusió d’aquests mitjans; el problema no és presentar una candidatura renovada en els noms, el problema és confiar massa en la marca i oblidar el treball de camp que realitzen els candidats, els porta a porta i les estratègies menys mediàtiques per donar a conèixer el projecte i els teus candidats a la ciutadania que els ha d’escollir, no es pot fiar gairebé tot a la clàssica propagada de caretos i enganxines, i als espais mediàtics dominats per els rivals, una visió juvenil de la política no és en sí una proposta renovadora.
Però més enllà d’això, la CUP pateix d’una manca d’estratègia general de l’EI respecte a les institucions on participa, d’on l’organització aparentment encara no n’ha tret l’entrallat i es nega sistemàticament a entrar en la lògica institucional pròpia de d’aquest ens. Fruït d’un discurs públic enfocat en excés cap al consum intern, com exemplifica l’actitud davant les eleccions europees, que s’ha traduït en una al·lèrgia militant a certes lògiques de la política institucional, donant la falsa aparença d’ignorar que les institucions també formen part de l’estructura social. Una herència més pròpia de Nozik que de Salvador Seguí.
En part aquesta manca de direcció estratègica és generalitzada a tot el moviment, però la CUP ho pateix més doncs genera unes expectatives més altes per ser encara (i ho hem oblidat molt ràpid) una novetat que es va “colar” a un camp polític en ple procés de renovació i que encara està per veure quin és l’espai que hi pot consolidar.
La CUP, com a òrgan de representació política institucional de l’EI, no ha elaborat una línia d’actuació global que l’ajudi a discernir quines iniciatives polítiques públiques son adequades per les problemàtiques plantejades, o no ha sabut aplicar-la, i això es reflecteix a Barcelona en que no ha trobat com fer-se necessària, ni com a oposició.
Es parla de refundar la CUP, acotant la ultramilitància per la via de fer compatibles horaris polítics i vides personals, millorant les dedicacions, ampliant els espais de treball i la base de presa de decisions polítiques parcials, molt concentrada en els càrrecs electes, delegant en les estructures responsabilitats de l’assemblea; i aprofitant la rebaixa d’aquesta pressió decisiva, que t’ofereix haver quedat amb un peu fora de la dinàmica institucional, per iniciar una reflexió profunda sobre el projecte i els objectius a mig termini.
No tot és un mer problema organitzatiu, és necessari bastir una estratègia que afronti i doni resposta als problemes actuals i prevegi els escenaris possibles i els passos necessaris a seguir, no sols en el pla electoral o en el camp nacional, també els problemes domèstics, municipals o supramunicipals. Cal deixar d’anar a remolc de les estratègies dels altres. Volem una República Feminista però no sabem com s’articula.
I En paral·lel cal recuperar l’espai comunicatiu, i la capacitat de reflectir l’estratègia dibuixada i la feinada que se’n deriva (perquè la institució no para i ningú pot dubtar que amb estratègia o sense de feina se’n fa i molta, el cas és fer-la efectiva i assegurar-ne la continuïtat). Probablement cal apostar per uns mitjans propis o uns espais propis dins de mitjans generalistes encara que aquests tampoc siguin gaire independents.
Joan-Arnal Boy
aprenent