El Xató Pica

Dijous 8 de març de l’any 18. 8:27 del matí.

Baixo al poble per copsar l’ambient, plou, no m’ho esperava, la primera sorpresa és que els bars estan oberts, els bancs per suposat, també estan obrint botigues, negocis i supermercats, no totes; això sí, exhibeixen molts cartells de suport a la vaga o informant de les mobilitzacions i actes. La gran presència femenina en bona part del comerç es fa notar amb abundants mostres de solidaritat, alguna botiga obrirà més tard del normal, alguna altre tancarà per la tarda, però es fa difícil abandonar l’activitat en el petit comerç local, no hi ha consens sobre com afrontar la vaga.

Amb tot, a l’ambient es palpa que avui no és un dia qualsevol, almenys aquest any tothom sap que avui és el dia de les dones treballadores, i que tenen quelcom important a dir-nos. I per mostra un exemple invers:

Entro a un bar amb la intenció de comprar tabac (no hi vaig pensar) i refugiar-me una mica de la pluja. A la barra, amb el cambrer, hi ha un home i una dona, a la tele el 3/24 dona notícia dels talls de trànsit. Ja hi som! Ara què volen!? – noo, que és el dia de la dona, que fan vaga per reivindicar la igualtat i contra els maltractaments… – no si ja ho sé, però què igualtat si ja en tenen d’igualtat? – no, que moltes no cobren el mateix. – si, que cobrin el mateix i que ens apugin els preus de tot! – què dius?

Abans d’entrar ja sabia que no ho havia de fer, intento comprar tabac i marxar sense escoltar res més, no em calia la conversa entre el cambrer i l’altre, però plou fort, no puc evitar mirar-los, la dona calla, va amb el que no entén el perquè de la vaga, que insisteix. – les dones ja tenen igualtat; a casa, jo al sofà i ella al llit! O no nena? I bé que ajudo! O no? Jo vaig a comprar; Qui pinta? Qui arregla els endolls? O què? La dona calla, si ha assentit no ho hi vist, estic a punt de petar, em miro el cambrer, ens somriem nerviosos, ell busca el comandament per canviar de canal. Marxo, ja m’és igual la pluja, aquell segueix amb el seu discurs, no vull sentir-lo.

Sota la pluja no puc evitar enrabiar-me amb mi mateix, m’intento auto-convèncer de que tampoc hi podia fer res, davant d’un tio a qui no podré fer entendre el que no li dóna la gana d’entendre, però és que per poc confessa que la pega… de tant en tant!

El tio era de llibre, no vull parlar de l’estètica perquè la sensibilitat en aquest sentit, com el l’art, no està mai renyida amb la consciència de la realitat, i la frenologia no es cap ciència; però a l’home la testosterona l’havia deixat calb i ara l’hi sortia literalment per les orelles, en forma de pels gruixuts. He de reconèixer que a ella no l’hi he fet gens de cas. I no tinc excuses, no hi sabut reaccionar i he fugit.

La testosterona no defineix el nostre ethos particular però, com tota hormona, provoca reaccions químiques al nostre cervell que aquest transforma en sensacions que s’han de saber canalitzar. No es culpa de la hormona, és qüestió de pedagogia.

El cas és que l’energumen del bar és un espècimen més normal del que m’agradaria pensar, un paio de menys de quaranta anys, cremat de la vida, i provablement atrapat per les seves pròpies decisions, educació i vivències, un fruit de les circumstàncies. En molts sentits, un paio com jo mateix.

Això m’ha dut al cap, quan fa uns mesos, una companya de classe em va fer notar que un grup d’estudiants d’una altre carrera tenien un grup de WhatsApp anomenat “la manada”; era l’època del judici, i de la segona violació col·lectiva que van perpetrar molts mitjans. També eren un grup de nois molt normals, a casa seva no ho haurien dit mai, i potser no ho faran mai, però els feia gràcia sentir-se violadors. Seria curiós, si no fes fàstic.

Què ens passa als tios? De veritat no podem renunciar a la violació i l’abús sense sentir-nos amputats en la nostra masculinitat?

Es cert que no ens han educat per canalitzar la incomoditat que ens causa que ens facin notar la situació de privilegi en que precisament ens van educar. Cal prendre consciència de que revertir la situació també juga a favor nostre, i treballar per desaprendre vicis ancestrals, que tots tenim; és fàcil, però és un procés, personal i col·lectiu, i confesso que no en tinc les claus, només algunes pistes, i la seguretat que podem canviar a millor, però ens queda moooolta feina per fer.

Si cal que es pari el món per fer-ho, siusplau, que pari.

n.p.: una altra amiga m’informa que precisament aquesta darrera nit una dona ha estat objecte d’un atac masclista a la localitat de Mondragon… i probablement ha passat també a altres llocs, amb altres dones, que per ara no sabem nosaltres.

Joan-Arnal Boy

Gastrònom, estudiant universitari

i diletant.