El Xató Pica

Filosofia, Política i Economia

CRISI DE LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

Ha fet fortuna la noció que la principal problemàtica respecte al sistema polític és que les decisions polítiques “han escapat al nostre control”, però alguna vegada han estat sota el nostre control?

Les paraules són eines estranyes, cadenes de significants que evolucionen, es reciclen, i es reutilitzen per seguir donant forma al món. Tant és així, que avui dia entenem democràcia com un sinònim de justícia; i no ho és ben bé; la concepció normativa moderna de la democràcia, és a dir la seva definició científica, es pot resumir en la famosa frase d’Abraham Lincoln: un govern del poble, pel poble.

Molts autors posteriors al 16è president dels EUA han anat perfeccionant aquest “tipus ideal”, per apropar-lo a la realitat empírica, donant lloc a la concepció actual que identifica un sistema a través del qual la ciutadania obté un accés equitatiu a la definició de les normes, funcions i agenda de l’Estat en què viuen; articulant-ho a través del sufragi universal, per escollir uns representants legals que, reunits en assemblea de parlamentaris o parlament, configuraran l’interès comú a través de la transacció i equilibri entre les diferents opcions proposades i exposades a sanció pública durant la campanya electoral.

A més, quan parlem de democràcia actualment, estem parlant en realitat de democràcia Liberal, fins hi tot de democràcia Constitucional Liberal(1), com a estàndard de democràcia, però aquest no ha estat ni és l’únic model, ni tan sols pels liberals, i ni tan sols avui dia podem dir que sigui el model dominant; ni evidentment té res de natural, sinó que és fruit d’una construcció i de fet és un permanent “work in progres“, un model no tancat en permanent evolució, com la pròpia societat.

La democràcia liberal s’estén a partir de la IGM, i viu la seva màxima esplendor passada la IIGM, de la mà curiosament, de l’Estat Corporatiu, i del benestar desenvolupat en la competència dels partits de la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia, i d’aquest model enfront del de l’URSS.

L’elasticitat dels conceptes quan parlem de democràcia és una de les causes i conseqüències de la diversitat de sistemes polítics nacionals nascuda del s. XX, amb la descolonització i el desenvolupament de vells i nous Estats i al seu torn la necessitat d’aquests de conviure i assegurar uns llaços comercials que els donin accés als béns que no poden obtenir per mitjans propis.

I a què en aquell moment, la presència d’un contrapès a la democràcia liberal, amb una oferta formal de major benestar social, va obligar als actors polítics presents al tauler del món lliure a desenvolupar mecanismes per la redistribució de la riquesa i d’un benestar inclusiu, que per altra banda havien estat històricament funcions de qualsevol Estat (la preocupació romana per donar pa i circ implicava realment alimentar i distreure la ciutadania, en pro de la seva felicitat, en els paràmetres de l’època; no cal citar Agustí d’Hipona per recalcar que la preocupació pel bon govern ha implicat sempre la felicitat dels governats, encara que sigui, com indicaren Maquiavel o Condorcet, per la pura necessitat de mantenir el seu consentiment per seguir governant).

Ja a la fi dels 70 ‘s però, Peter Maier havia descrit un càrtel de partits governant (i generant) el que més tard s’anomenaria el buit de les formes de participació política formal (2), sintetitzat com a desafecció. Aquest càrtel transversal treballava des dels partits institucionals per reforçar el poder estatal, entenent que això equivalia a augmentar el poder de les elits; amb la “revolució neoliberal” dels 80 ‘s, això va passar a significar un traspàs directe d’espais del poder polític a l’econòmic, ja globalitzat abans d’internet, via desregulació econòmica (3).

Amb la cartelització dels partits consolidada i el neo-liberalisme fent estralls en les bases econòmiques dels Estats, sobrevingué la caiguda de l’URSS, que obrir les portes a l’extensió del model polític triomfant de la Guerra Freda, una Democràcia Constitucional Liberal ja identificada amb les bases ideològiques del neo-liberalisme; amb tot, en plena eufòria, Fareed Zacaries va saber descriure com aquesta forma de governar sense contrapesos havia donat lloc a formes de democràcia directament no liberal (4), en un sentit de manca de garanties per als drets polítics i socials, acompanyat d’abús del “poder de les majories” en estats constitucionalment democràtics. L’11-s va aprofundir el pes d’aquestes visions i fórmules de democràcia il·liberal, alhora que donava als aparells de seguretat de l’Estat potestat per suspendre llibertats civils.

Les TIC democratitzaren l’accés a la informació, reduint de pas els costos d’accés a la participació política, però també globalitzaren un model de creixement econòmic i de desenvolupament humà basat en la mercantilització de tots els aspectes de la vida que va desembocar en una crisi de justícia generalitzat, amb evidents mancances redistributives, desigualtats en temes de reconeixement, i finalment d’inclusió o representació política, que van portar al des-enquadrament polític (5), en diferents graus, d’amplis grups de població, expulsats del còmput econòmic i per tant de l’accés al benestar social.

Per altra banda, també el desenvolupament i difusió de les TIC, en combinació amb l’hegemonia cultural del màrqueting esborronador que estimula les parts instintives o emocionals del cervell en detriment de les racionals, ha portat al que el filòsof Antoni Domènech anomena “la destrucció de la coherència política cognitiva de les classes treballadores i populars“(6), si hi afegim que “contràriament al que se sol creure, no hi ha una cosa natural ni inevitable en el sistema de mercat. Com va demostrar Polanyi, el liberalisme del laissezfaire va ser dissenyat pels primers economistes polítics anglesos i va ser constituït pel poder de l’Estat “(7), podem concloure que Les decisions polítiques poc o mai han estat sota el nostre control.

I que actualment, la legislació des-reguladora, blindatge jurídic dels drets de les elits dominants en aquest sistema de mercat (o mercantilització sistèmica), polaritza les desigualtats i genera injustícies transversalment en diferents graus, alhora que ha portat a la degeneració de la representació política i al desquadrament d’amplis segments socials; i amb això el desengany o desencant d’aquests amb la democràcia liberal, o representativa, que descriuen Maier, Fraser, Sartori, i tants. Però tot això és susceptible a canvis profunds.

Joan-Arnal Boy

Aprenent de bruixot

 

(1) nt.: El model de Democràcia Constitucional Liberal correspondria a aquella en que els drets humans (polítics, i  socials) estarien 100% garantits, i s’organitza o estructura, formalment, a partir de l’elecció per sufragi universal d’unes elits que governen en un règim representatiu de l’interès general; però en realitat, com indiquen les crítiques de Bobbio i Zacaries, el que es mesura per atorgar el títol de democràtic a un Estat, és el grau de participació, bàsicament el sufragi, i fins a cert punt el pluralisme electorals, i encara amb exclusions, independentment de moltes altres condicions que si considerem necessàries en les nostres pròpies democràcies; com el respecte a les minories…etc.

(2) Peter Maier, “Gobernando el Vacío” (2013), Alianza Ed. Madrid. Descriu un buit, per l’abandó de gran part de la població, dels canals formals de participació política, com el vot i la participació sindical i partidista clàssica. Conseqüència de l’acció política del càrtel de partits que domina l’espai de decisió i representació, defensant els interessos tan sols d’un petit segment social malgrat actuar en nom de l’interès general.

(3) nt.: el concepte inclou tota una legislació i reglamentació legislativa d’inspiració tecnocràtica dirigida a impedir o limitar la intervenció econòmica de l’Administració Pública; però també la flexibilització dels drets laborals i socials assolits el segle passat, la privatització dels serveis públics etc.

(4) Fareed Zacaries; “El surgimiento de la democràcia no liberal.” https://www.politicaexterior.com/articulos/politica-exterior/el-surgimiento-de-las-democracias-no-liberales/

(5) Fraser Nancy a, “Escalas de justicia” (2008), Editorial Herder, Barcelona. ho descriu com “la manca d’accés i veu als mecanismes per marcar les regles del joc polític”, el que equival a la marginació, total o parcial d’un col·lectiu concret (com les treballadores sexuals, per posar un exemple), sol derivar d’una manca de reconeixement previ, i comportar també desigualtats en la distribució de béns socials i econòmics.

(6) Antoni Domènech; http://www.sinpermiso.info/textos/crisis-econmica-y-polarizacin-poltica

(7) Kari Polanyi-Levitt. “Los conceptos más importantes en el trabajo de Karl Polanyi y su relevancia contemporánea” http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0252-85842014000100016



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Apunts per reflexionar, General | s'ha etiquetat en , , , , , , , per joan-arnal | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent