Els resultats de les eleccions, donen per moltes interpretacions.
El demos ha parlat, per bé i per mal, i de quina manera, un 78 i escaig per cent de la població amb dret a vot l’ha exercit per confirmar la divisió creada en el seu si gràcies a l’estratègia d’aquella minoria que ha volgut fer del debat polític una tria entre el pare i la mare. En part ho han aconseguit.
Han guanyat per majoria absoluta dos partits germans, irreconciliables, dins la família liberal europea (ALDE), amb tot, la ideologia del partit nascut fa deu anys contra la cultura política catalanista, i la desastrosa situació generada per la judicialització del procés polític (que portarà cua per molt de temps), els impedirà pactar gaire res.
Catalunya s’ha expressat superposant dos “selfies”, gairebé iguals, però clarament formades i informades en esferes paral·leles, més tipu “Fringe” que “Stranger Things”. Les dues s’agraden elles mateixes i miren l’altre amb fàstic, com una deformació de la seva realitat perfecta, només es veuen les diferències, però són bessones siameses.
En l’eix esquerra dreta, malgrat la xifra d’escons és molt desigual (60/75), en nombre de vots és irrisòria (77272, un 1’7%).
L’independentisme ha votat en clau moderada, pactista, més d’esquerres que de dretes, i bastant acollonida. I alhora ha empatat amb si mateix (11000 vots de diferència entre JxC i Erc), com a la famosa assemblea de la CUP; mentre aquesta es consolida en el seu espai, malgrat tenir-ho tot en contra, caldrà veure si es pot mantenir actuant amb coherència, sense caure en la irrellevància. Sembla que hi haurà govern independentista, i no està clar que hi tingui gaire pes la opinió de les cupaires, al menys d’entrada.
En canvi la part unionista se n’ha anat a un extrem difícil de sostenir en el temps, aparentment més immobilista i recentralitzador que el PP. Mai podrem calcular el cost real de la campanya que l’hi han fet a C’s, sense menystenir la del seu propi equip; s’ha fet ben visible el poder de les enquestes per guiar el vot, però també el bombardeig mediàtic per promoure una força que es mou còmodament més enllà dels límits de la xenofòbia en el seu anticatalanisme. I ha guanyat a Catalunya, amb xifres convergents. l’hivern ha arribat.
La desfeta del PP en unes altres coordenades hauria portat dimissions d’algú del partit de govern, i donaria pas a alguna reflexió col·lectiva als mitjans, àdhuc potser una convocatòria electoral. Aquí només podem esperar una nova competició pel lideratge de la dreta estatal que pot dur els discursos a paràmetres més extrems.
Aquesta polarització ha minoritzat el moderantisme de les esquerres unionistes, i, comuns i PSC, sumant uns gens menyspreables 926664 i 25 diputats, queden en una posició acomplexada davant les aritmètiques consolidades, i esclaus d’un espai molt radicalitzat.
Modestament penso, que cal preparar alguna o més d’una, pistes d’aterratge per quan aquest sector es trobi en necessitat de passar a la dissidència, més aviat que tard s’adonaran del suïcidi polític que els suposa fer seguidisme d’aquells que viuen d’escampar la por, d’aquells que són el poder estructural a batre, també per ells. Per despistats que estiguin ara. Els de Gamonal, els de Murcia contra l’Ave, els del 15-M, els militants del PSOE que van desafiar la vella guardia, els de la PAH que potser han votat fins hi tot C’s, ens necessiten i ho saben.
Han aconseguit contraposar-nos, però tant la gent de Podem, com també la part intel·legent del PSOE, i del PSC, saben que no tenen altre camí, que tard o dòra els aplicaran un 155 allà on faci falta evitar solucions polítiques, o simplement imposar el que diuen certs mitjans. I ens trobarem plantant cara juntes a l’ala fanàtica que actua des de la judicatura.
No és veritat que a l’altre banda no hi haigui ningú, tan a l’Estat Espanyol com a la Unió Europea, el problema és que no els hem sabut crear prou dificultats per obligar-los a negociar, i el preu que ens toca pagar ja és alt.
Lluitem contra un Statu Quo molt ben assentat. Ens responen amb picaresques, cal actuar amb intel·ligència. Facilitar-nos el transit cap un punt de trobada, que no signifiqui una rendició per cap de les parts.
Presentada com una lluita per la independència, no podem sumar gaire més, ni assegurar el 50% en un referèndum. Però sobretot s’ha fet visible que no podem legitimar la República unilateralment en aquestes condicions, amb aquestes xifres. Sense renunciar-hi, haurem de deixar-la per un segon pas, fer-ne una lluita per el reconeixement nacional, per els drets civils i la sobirania; buscant l’imprescindible mínim comú denominador respecte aquests, difícilment restarem, i anirem llaurant, sense perdre l’horitzó de vista.
En un termini més curt del que ens semblarà els equilibris que estan fent entre els llims legals i els fets alternatius els petaran a les mans; el PSOE no podrà sostenir el PP per sempre mentre C’s els menja terreny als dos, i la divisió de la dreta pot portar noves aritmètiques. Tinguem paciència, ens necessitaran.
Joan-Arnal Boy
Gastrònom, estudiant universitari
i Diletant.