Sojourner Truth,
El mes de Maig de l’any 1851 se celebrava a Akron, Ohio, EUA, una Convenció per als Drets la Dona, on es donava la paraula a diferents representants de la societat de l’estat i del país, per debatre sobre la igualtat de drets de les persones del sexe femení. No en va la majoria dels oradors eren Pastors i Sacerdots de les diverses branques del cristianisme reformista i protestant, alguns favorables, altres no, una minoria eren homes de color, i no hi assistí cap nord-americà de les tribus aborigens.
Les cronistes de l’època ressaltaren desde el primer dia la presència entre el públic d’una única dona afroamericana, voltant la cinquantena llarga, molt prima, de faccions marcades, alta com un sant pau i tant dignament arreglada i tocada que arribaren a comparar les seves maneres amb les d’una reina.
Al cap de dos dies de conferència, d’escoltar atentament desde una cadira a la dreta de la primera fila del públic, lloc de privilegi, la misteriosa dona decidí demanar la paraula a la presidenta i coorganitzadora de la convenció: Frances Dana Baker Gage. Més tard abdues dones relatarien de forma diferent aquell instant, però està clar que la presidenta de l’assemblea accedir a donar la paraula a la nostra protagonista sense oposar-hi cap però, en consciència d’estar transgredint profundament certes convencions de l’època.
Havent obtingut el permís per parlar, dirigí un breu discurs carregat d’ironia, al públic desde la estrada estant, en un dialecte barreja d’holandès i anglès, propi de la ciutat on nasqué i avui desaparegut (degut a això la traducció literal és impossible i us ofereixo una versió interpretativa, recollint entre parèntesi les aportacions que hi faig. Més avall el text considerat original, recollit per Frances Danna Baker Gage):
el discurs:
“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que si els negres de sud i les dones de nord, ens posem a parlar de drets, els homes blancs aviat començaran a tenir problemes.
però, de què estem parlant?
Aquest home d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i (a passar) sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a (arrossegar) carruatges, o (a passar) sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc enllòc! I no sóc una dona?
¡Míreume! Mireu el meu braç!
He llaurat i sembrat i he treballat tant! i cap home pot sobrepassar-me. He recollit els graners…
I no sóc una dona?
Podria treballar tant i menjar tant com un home – quan aconsegueixo què per mejar – i suportar les fuetades també! I no sóc una dona?
M’han donat tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor de mare, ningú sinó Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona?
Llavors es parla d’això (que tots tenim) al cap: què és això (com) en diuen? [es dirigeix a l’audiència] “intel·lecte”!! Això és, intel·lecte. Què té això a veure amb els drets d’una dona o un “negre”? …si la meva copa és més petita que la teva, no series cruel si no em deixes omplir-la?
Després, l’home d’allà, l’home vestit de negre, ell diu que les dones no poden tenir tants drets com els homes, perquè Crist no era una dona! (i jo pregunto:) D’on va venir el Crist? D’on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El feren entre Deu i una dona, Cap home no va tenir-hi res a veure!
Hem sentit aquí que fou la primera dona qui arrossegar l’home al pecat, doncs si la primera dona que mai feu Deu, (fou) prou forta per posar el món de cap per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta de nou i tombar-lo del dret!! I és el que venen a fer, més val que els homes no s’hi fiquin.
En aquest punt, callà i tornar en silenci al seu lloc.
El públic, format majorment per homes, i com hem dit, amb diferents visións sobre el tema, però en gran part plenament conscients de la justícia de les causes posades sobre la taula, esclatà en aplaudiments, i plors d’emoció.
En la versió dels fets donada per Frances Gage al llibre conjunt: Història del sufragi femení, de 1863 (d’on n’hem extret la versió original del discurs), relata que la pujada a l’estrada de la dona desconeguda no fou gens ben rebuda per la majoria de l’audiència i que foren les seves paraules les que transformaren aquella convenció fins llavors tensa i aprop de fer fallida, en un èxit sense precedents.
Per contra el New York Anty-Slavery Buggle amb el que la protagonista d’aquest relat va col·laborà a partir d’aquella data, publicà immediatament després de la convenció una versió bastant més edulcorada, tan dels fets com del discurs mateix. És provable que abdues versions exagerin, doncs és ben cert que no fou sempre ben rebuda en les diferents conferències on tingué oportunitat de parlar, però també que aquesta fou la única on s’hi presentà sola, i com una desconeguda espontània, i que la força i eloqüència d’aquesta dona negra, aparentment analfabeta, i d’origen i vida efectivament humils, aconseguia remoure en el més profund de les consciències de qui l’escoltava.
La vida.
Aquesta dona era Sojourner Truth, nom adoptat en convertir-se al metodisme. S’alçava vora el metre vuitanta, molt per sobre de la mitjana, havia nascut a Nova York a finals del s.XVIII, descendent de persones esclavitzades, i esclavitzada ella mateixa fins que, farta de que li prenguessin els fills per vendre’ls, decidí fugir l’any 1827, amb l’única filla que conservà sempre al seu costat de 13 que parir. L’atzar feu que sols un any més tard prosperaren les lleis abolicionistes a l’estat on havia nascut, després d’un procés de lluita de vàries generacions, i pogué tornar al cap de dos ja amb la condició de persona lliure.
Sojouner fou, junt amb Elizabeth Freeman de les primeres dones afroamericanes en demandar a un propietari esclavista per tal d’aconseguir la llibertat per un dels seus fills, Peter, l’únic que aconseguí localitzar després de ser venut quan tenia 5 anys, i víctima d’abusos desde aleshores. I guanyà.
La trajectòria de lluita, predicant per l’emancipació amb arguments dels evangelis a peu de carrer, la dugué a ser víctima de la repressió al seu propi estat de Nova York, malgrat aquesta devoció cristiana (acabarà santificada per diverses esglésies), de forma que decidí emigrar cap un altre estat, a una comunitat de colons utòpica instal·lada a Massachusetts, que recollia diverses influències, en plena època d’efervescència d’aquestes experiències, no absentes de contradiccions, fins que aquesta es va auto-dissoldre .
Gràcies a la seva intervenció a la Convenció per als drets de la Dona organitzada per Tracy Hanna i Frances Danna Baker Gage, s’instal·là a Ohio durant els següents anys per organitzar desde allà diverses gires de xerrades, actes i accions en favor de l’alliberament de les persones esclaves i de les dones en general, junt amb un nodrit grup d’activistes, col·laborant, com abans hem dit, amb el “New York Anty-Slavery Bugle”, i amb el grup “Amics del Progrés”, fent conferències i participant de convencions i accions diverses. Fins convertir-se en un dels referents imprescindibles per entendre la evolució de la lluita emancipadora als EEUU del seu segle.
Més endavant tornar a Nova York, on conegué el President Abraham Lincoln i, a partir del decret d’abolició, col·laborà molt activament amb el reclutament de regiments d’afroamericans i de recursos per l’exèrcit del nord, durant la Guerra Civil, i, un cop acabada aquesta, seguí al peu del canó defensant la igualtat de drets, fins que anys més tard, ja molt gran, es retirà a Michigan a una experiència més o menys semblant a la que havia conegut a Massachusetts de forma fallida, que aquesta vegada sí reeixí doncs fou el seu retir fins al final dels seus dies.
Les idees:
Sojourner Truth fou una persona lliurepensadora, que, partint d’una formació devotament cristiana, sabé entendre i rellegir els evangelis (referent universal als EUA encara ara) per enfocar-los a una missió alliberadora en clau de genere i de lluita de classes.
Malgrat modular els seus discursos per fer front a auditoris habitualment refractaris a escoltar una dona, i més si aquesta era pobre, i de pell negra. No va afluixar mai en la defensa de la igualtat de drets universal, motor de les lluites d’alliberament d’aquell temps, en destapar les perversions dels discursos ben intencionats dels moderats d’una i altre banda, i de fer propostes clares en favor del progrés humà i material de les classes més desafavorides, sense dubtar tampoc, si calia, en denunciar l’avarícia de la classe dominant.
En les senzilles i honestes paraules pronunciades a la convenció, hi ha la triple reivindicació davant una triple opressió: com a dona, com a afroamericana, i proletària. Reblant els arguments en favor de la igualtat de drets entre homes i dones, amb fina ironia, reafirma alhora la universalitat d’aquells drets, sense distinció, tampoc pel color de pell o l’origen ètnic o social. I hi és present en cadascun dels arguments que utilitza. Cal tenir en compte que aquest fou el primer, el menys preparat, el més espontani…
Versió “original” del text:
“Wall, chilern, whar dar is so much racket dar must be somethin’ out o’ kilter. I tink dat ‘twixt de niggers of de Souf and de womin at de Norf, all talkin’ ‘bout rights, de white men will be in a fix pretty soon. But what’s all dis here talkin’ ‘bout?”
“Dat man ober dar say dat womin needs to be helped into carriages, and lifted ober ditches, and to hab de best place everywhar. Nobody eber helps me into carriages, or ober mud-puddles, or gibs me any best place!” And raising herself to her full height, and her voice to a pitch like rolling thunder, she asked. ‘And ain’t I a woman? Look at me! Look at my arm! (and she bared her right arm to the shoulder, showing her tremendous muscular power). I have ploughed, and planted, and gathered into barns, and no man could head me! And ain’t I a woman? I could work as much and eat as much as a man – when I could get it – and bear de lash as well! And ain’t I a woman? I have borne thirteen chilern, and seen ‘em mos’ all sold off to slavery, and when I cried out with my mother’s grief, none but Jesus heard me! And ain’t I a woman?”
“Den dey talks ‘bout dis ting in de head; what dis dey call it?” (“Intellect,” whispered someone near.) “Dat’s it, honey. What’s dat got to do wid womin’s rights or nigger’s rights? If my cup won’t hold but a pint, and yourn holds a quart, wouldn’t ye be mean not to let me have my little half-measure full?” And she pointed her significant finger, and sent a keen glance at the minister who had made the argument. The cheering was long and loud.
“Den dat little man in back dar, he say women can’t have as much rights as men, ‘cause Christ wan’t a woman! Whar did your Christ come from?” Rolling thunder couldn’t have stilled that crowd, as did those deep, wonderful tones, as she stood there with out-stretched arms and eyes of fire. Raising her voice still louder, she repeated, “Whar did your Christ come from? From God and a woman! Man had nothin’ to do wid Him.”
Oh, what a rebuke that was to that little man. Turning again to another objector, she took up the defense of Mother Eve. I can not follow her through it all. It was pointed, and witty, and solemn; eliciting at almost every sentence deafening applause; and she ended by asserting:
“If de fust woman God ever made was strong enough to turn de world upside down all alone, dese women togedder (and she glanced her eye over the platform) ought to be able to turn it back, and get it right side up again! And now dey is asking to do it, de men better let ‘em.” Long-continued cheering greeted this.
“‘Bleeged to ye for hearin’ on me, and now ole Sojourner han’t got nothin’ more to say.”