Presoners de l’escenari (I).
Fa poc més de sis mesos, al caliu de l’immediat anàlisi dels resultats electorals de desembre, qui subscriu aquestes línies, apostava per una segona volta electoral per aquestes dates, amb el 155 vigent. Respecte a la repetició electoral, està clar que hem vaig equivocar, podríem buscar-hi els perquès, però ara no serviria per res, sinó forma part del moment polític present que ens disposem a repassar breument.
La vigència de la intervenció institucional, malgrat l’aixecament oficial, la darrera setmana, de l’aplicació de l’article que suspèn l’autonomia, queda palesa en multitud d’articles i anàlisi que durant aquests mesos ens han explicat que l’entrada de l’aparell estatal fins la cuina autonòmica ha estat tal que d’ara en endavant cap organisme institucional de Catalunya podrà tirar-se un pet sense que ho sàpiguen abans a Madrid, que ja n’hauran sentit la remor intestinal, i perdó per la merda de metàfora. La intervenció ha donat a l’Estat una informació sobre les entranyes de la Generalitat, que no té de les institucions extremenyes o asturianes, i durarà mentre les institucions catalanes formin part del Regne d’Espanya.
Del paper de les diputades i diputats catalans a Madrid, atrapats en un dilema del presoner entre “poli bò” i “poli dolent” que no ha de ser divertit i no vulguis trobar-t’hi, no en parlaré; en aquesta vida tot es jutja pels resultats. El que està clar és que han fet cert mal al PP que després de la derrota parlamentària, estan que trinen i amb l’aigua al coll, amb un peu a la trinxera parlamentària i un altre a la interna; partida pel liderat intern que la Soraya està guanyant amb les armes de Rajoy; mentre Dark Vader reclama la paternitat de la criatura, mirant d’obrir pas per als seus afillats, “nouvinguts” al costat fosc de la força.
I, en part gràcies al vot i l’acció de les diputades indepes delegades a Madrid, però sobretot per l’acció del Kasper Jules de la política espanyola, assistim al primer govern galàctic, en el regne de tocar de peus a terra; un govern amb més fitxatges estrella que l’equip de Florentino Pérez, i que també sembla més pensat per guanyar la “Champions” europea que no pas la lliga local, on es conformarà en ser segon, o fins hi tot tercer, però això, com cada any, es veu més clar a finals de temporada, de bones a primeres tots s’ho volen menjar tot.
A nivell de domini del joc, de les eines de comunicació i d’escenificació política, està clar que el nou executiu, espanyol, juga a dominar el partit tenint la pilota; allò del plasma va ser mític i representatiu de com l’anterior equip es caracteritzava per renunciar a la pilota i deixar la iniciativa de joc als altres, acomodat en l’absolut suport que sabien que tenien per part dels mitjans de comunicació massius; l’equip de Sánchez sap que no pot comptar amb tants mitjans acrítics, i pretén fer un joc més espectacular.
Sabem, i sabíem, que el seu feminisme es limita a posar dones a desenvolupar les mateixes línies polítiques que abans desenvolupaven homes, d’això no n’esperem res més; però més enllà d’això, i del “Tema Català”, que en parlarem en el següent article, els reptes que té sobre la taula son molts; derogacions aprovades pel congrés que estan pendents, com la llei mordassa, o la reforma laboral del 2012 (de la de 2010 ningú se’n recorda), també l’impost al sol, la llei Werd… algunes senyals han enviat en aquest sentit; però aquesta feina ja estava feta, això ja es va aprovar en seu parlamentària, si es poden apuntar el tanto és simplement perquè l’anterior equip de govern es va negar a aplicar allò aprovat. També ho tindrà fàcil si vol emprendre la reforma energètica pendent, que ja vol tothom menys les grans empreses del sector.
Els autèntics “cocodrils” que tenen, provablement al fons d’algun calaix, son les reformes pendents dels departaments que han mostrat la seva cara obscura en els darrers mesos i anys, en tants casos i vessants que tot exemple queda curt i la llista és massa llarga per aquest article.
Malgrat necessiten una reforma més profunda, val a dir que l’exèrcit espanyol està en procés, alhora l’administració pública està en ple debat sobre la seva modernització i respecte això hi haurà novetats en els propers temps, ambdós departaments han realitzat reformes parcials al llarg del temps; però el que no està ni sobre la taula ni entra en el debat públic és l’estructura més anquilosada de totes, que és la de justícia; tampoc la reforma fiscal que permeti fer aflorar el frau i alhora asseguri el sistema de pensions; i la ni parlem dels cossos policials de l’Estat que fa temps van cap enrere més que no pas endavant (o algú es creuria una versió espanyola d’un departament com el televisiu CSI? Va home va). Amb tot, aquests melons és dubtós que s’atreveixin a obrir-los, o molt improbable, tot i que podria. I això donarà en part la mida de la voluntat de canvi de l’equip que lidera Sánchez, de fins a quin punt està disposat a portar la iniciativa.
L’altre part per la que s’avaluarà a Sánchez i el seu equip evidentment és per l’acció que prenguin respecte el “Tema Català”, que és “El Tema”, així en majúscules. I respecte això, les recents senyals de rendició incondicional que envia Puigdemont assenyalen que la negociació segueix portant-se via mitjans i que el suposat diàleg fa tanta o més por a l’actual govern de l’Estat que a l’anterior, donat que aquest sap que, no sols té l’alè de la majoria parlamentària que sustentava la línia que s’ha seguit fins ara, sinó que forma part d’ella, i dels pactes que han anihilat la capacitat de maniobra de l’autonomia catalana.
Ara el dilema del presoner el té el PSOE, a qui trairà?
(seguirà aquí)
Joan-Arnal
(estudia per diletant)