3 de juny segona volta
Avisades estàvem, si seguíem pensant el mateix, sobretot, si insistíem en seguir votant el mateix, tindríem 155 per “rato”, i qui avisa no és traïdor, Rajoy ho va dir al senat al descriure l’aplicació de l’article, que volien llarga, i ho han muntat per assegurar-ho. No calia que Rivera reblés el clau en veu alta, fent evident que ni entra dins els seus plans governar la Generalitat, amb impedir que ho faci qui toca en tenen prou, només hi són per destruir.
Així, als “poders de l’estat” no els ha importat dirigir la campanya de C’s, partint de l’estudi del CIS, que va posar el focus en la possibilitat que tenia aquest partit d’absorbir i capitalitzar el vot anti-independentista, i posar-se per davant degut a la divisió del vot que recollí JXS en l’anterior convocatòria, les enquestes dels demés diaris ja anaven rodades, però han tingut una importància cabdal per guiar aquell vot, meitat format per gent habitualment abstencionista (almenys uns 170000 vots), i l’altre per antics votants del PP (165000), molts favors haurà de tornar C’s.
Amb el bloqueig judicial a qualsevol possibilitat de restablir el govern legítim, l’estat s’ha assegurat la jugada, invalida el resultat de les eleccions, i manté la intervenció de l’autonomia, un somni per als del PP, governar Catalunya sent-ne el partit menys representatiu, i fer-ho telemàticament des de Madrid, sense ni desplaçar-se. Hi ha qui ha fet el símil de l’aplicació del 155 amb el mafiós trencament de cames a la Generalitat, molt gràfic, almenys pel que fa les intencions.
Té raó Sergi Pàmies, a la Vanguardia 3/1/2018, quan diu que Puigdemont es sustenta en la dignitat de la institució que representa, dignitat que l’estat està atacant per terra mar i aire, com Israel amb la Muckata quan l’Arafat s’hi havia atrinxerat. La repetició de les eleccions forma part de l’estratègia de desprestigi de les institucions catalanes, els resultats, com aquesta vegada, no donaran altre fruit que confirmar l’autoritat de l’estat, el poder de decidir per damunt de les voluntats col·lectives.
I no falta gaire perquè culpin els partits independentistes de la paràlisi dissenyada des de Madrid. Han atrapat els partits independentistes en un cercle viciat, no poden deixar de concórrer per no abandonar les institucions catalanes a les mans de qui només voldria destruir-les, però mai més ho faran en igualtat de condicions, tot i guanyant, el setge segueix i seguirà.
És l’aplicació de la doctrina del xoc de exposava Naomi Clein, ens ho recordava magistralment Marina Garcés al diari Ara l’endemà de les eleccions, mantenir un estat d’excepció permanent per imposar la política des dels fets consumats, i sense passar per cap control social. En el mateix article, i en el d’en David Fernàndez, al mateix diari el mateix dia, prescrivien plantar-hi cara amb sobiranies de base, de carrer, de barri… ampliant aquelles experiències que es van creant en els grups auto-organitzats, siguin de dones, de balls de bastons, de Castellers, o els CDR’s, els Casals, Esplais, grups de teatre… i en general tots aquells punts de trobada on construïm petites sobiranies diàries, i transversals, en deliciosos espais de llibertat, malgrat tot.