marginàlies

Hi ha un home encadenat per rompre argolles. Un home lul.lianament foll que es deixa dur per la utopia des de fa quaranta anys quan, entre d’altres, fundà Marginàlia, un moviment per a la dignificació humana que encara dura. Un home que és sant de poques devocions i que el 1978 cridava:

No aixec la meva veu per defensar-me.
No allarg les meves mans per a una almoina.
No llep el vostre cul per a una llàstima.
Avui aixec la veu, que es farà crit,
per demanar un dret: EL DRET  DE FEINA.

Trenta-set anys després d’aquesta andanada, el dret a una feina digna segueix sent conculcat sense que caigui cap parlament ni la cara de cap diputat.

Jaume Santandreu segueix encadenat a la seva tenaç lluita per la llibertat –personal i col·lectiva- deixant-hi llenques de pell i somnis sense estrenar. Pot anar més tort que un ganxo i molt errat de comptes, però mai no defuig el parer aliè, ni el debat, ni la controvèrsia, ni la polèmica. I quan creu que allò que pensa és el que ha de fer, no l’atura res. Deplora les mitjanies i les tebiors, raó per la qual davant els reptes ho dóna tot per tot (fama, honor i glòria) i posa en destret amics i no tan amics. Fa tant que apama la marginàlia que no li costa gens arribar als extrems i des d’allí discursejar.

Jaume Santandreu s’ha encadenat a Sa Casa Llarga per desemmascarar la beneficència, per donar corda a la dignificació dels marginats; s’encadena per una filosofia, així de clar i de revolucionari d’un temps, perquè ara les revolucions van a la baixa i amb la cua entre les cames.

Exposar aquesta filosofia és bo de fer i més per ell que sap llatí, i molt!, té la llengua ben de punta i un cabàs fondo de paraules. Fer-ho encadenat ja no és tan bo de fer. És clar, que li agrada ser el centre d’atenció, i ser portada de diaris, però qui s’ha encadenat és ell; qui dóna cara és ell; qui s’exposa, en el sentit de manifestar clarament a la vista, és ell, per molt que també s’exhibeixi per donar peixet als que no van d’ell.

Just pel gest i pel fet, tot el respecte.