marginàlies

La vaga de l’ensenyament d’ahir al País Valencià va ser un èxit deixant ben clar que l’aberració de la llei d’educació valenciana que segrega els escolars per motius de llengua -La Llei Rovira- no es pot consentir en néixer de l’odi gens dissimulat al valencià, que és català a la valenciana manera. Va ser, també, una resposta inequívoca al desvari ultradretà o feixista en matèria educativa, lingüística i cultural que ha pres el control del País Valencià.

A la resta dels Països Catalans n’hem de prendre bona nota, d’aquestes mobilitzacions puntuals en favor de la llengua que ens agermana; no les hem de viure amb la simpatia que imposa la distància, sinó que les hem de sentir compromesament i viva perquè la llengua que ens fa poble ens concerneix a tots.

S’ha dit molt però sembla que no ho acabam d’interioritzar: qualsevol agressió a la llengua catalana a qualsevol indret d’on n’és la llengua pròpia, és un atac a la totalitat. Si l’inefable conseller Rovira vol fer emmudir el valencià, ens vol emmudir a tots els catalanoparlants. Només així, només fent causa comuna la protecció del català arreu dels seus països aconseguirem resistir i imposar-nos a la barbàrie, al lingüicidi que es vol imposar al País Valencià i a les Illes Balears, i que al Principat prens una forma no menys letal: la indiferència.

“No ens toqueu la llengua” és probablement el lema que, en verd, millor i amb més claror manifesta la lluita constant i aferrissada de les nostres escoles -del Principat, de la Catalunya Nord, del País Valencià i de les Illes- a favor de l’ensenyament públic, de qualitat i en català.