marginàlies

Perdent la mirada en la serralada que l’esguarda des que va néixer i que no podria abandonar per res, sent molt endins que li agradaria, en aquell instant precís, poder caminar per un arenal ardent a tocar de l’aigua de la mar. Sentir els peus en escòria volcànica i alenar al ritme que el cos s’encengués, sentir com les venes es tornen canonades de foc i el cor la caldera que l’empeny a desitjar tot el que ha negligit per por o per peresa. I es torna a repetir des de fa un temps incalculable:

cada finestra que es tanca
al migdia
una grapada de llum
que es malmet