marginàlies

Ha somniat que passava la vetllada a Ciutat en un bar fet per a la conversa amb dos escriptors amics i referents, i que en donar-la per acabada s’ha ofert per acompanyar-ne el més gran a casa seva, a seixanta quilòmetres llargs, però per poder-ho fer ha d’anar a cercar el seu cotxe al poble on viu. Hi va amb la moto que jubilà fa una partida d’anys.

En arribar al poble, necessàriament ha hagut de fer parada al teatre dedicat a un reconegut actor fill de la vila on una criatura esborrava de la pissarra enorme que presidia l’escenari la frase escrita en lletra lligada: “l’olor fa pudor”. Ho fa, en contra dels nombrosos assistents a l’acte que l’escridassa i li tira tota mena d’objectes, amb una esborradora de pèls rígids que l’escarrufa d’allò més mentre qui aparenta ser el mestre, vestit de vint-i-un botons, el treu del teatre brandant el punter com si fos espasa i cridant en una llengua que desconeix.

Sortint atordit del teatre no va a cercar el cotxe, sinó que corr cap a l’estació del tren. I és allí on s’adona que les vies s’han convertit en un canal estret d’aigua però navegable per a transatlàntics de gran calat. Tot i que és marejadís, no dubte a pujar al primer vaixell que arriba.

El trajecte que ha de fer és curt, però tanmateix s’asseu temorenc, convençut que es marejarà, en una de les butaques de la coberta, encarcarat, mirant cap endavant sense fixar la mirada enlloc i aclucant els ulls regularment per mirar de compassar l’ànsia que mica en mica l’esvalota.

El vaixell va ple de gent que l’ignora, la majoria estrangera, que badoca i s’admira ara per això ara per allò, però per res admirable, i ho fotografien tot com si amb cada foto absurda s’hi jugassin la vida. La travessia és plàcida, el balanceig és suportable i el lleu trastorn a l’estómac no passa de ser una molèstia controlable. Tot en ordre fins que, en entrar a la ciutat, una fuita d’aigua converteix la via trasmudada en canal en un oceà tempestuós que transforma el vaixell en una joguina i a ell en un ninot en mans del vòmit.

En despertar-se, es plany de no haver pogut acompanyar el seu amic escriptor a casa seva.