marginàlies

I tanmateix els instants viuen i ho manifesten incontinentment. Anam com qui xafa ous i, no obstant, els feim en terra, als ous, damunt l’asfalt, lluny dels recers i l’escalfor germinal. Ens veim com un ou entre dues pedres i malgrat això l’arenal no defuig mai la pluja. Mentrestant, els martells esperen i no la cabota dels claus, precisament. Esperen la determinació del desig. Als claus els tallam, sí, perquè ja no ens queden didals per negar-nos-hi, per vessar-hi les llàgrimes dels cocodrils sentimentals. Anhelam l’esperança de les tenalles que no temen el rovell ni les escopinades dels dragons, i de les clívies que s’emmirallen en els ermitans, que no viuen per menjar, sinó per resistir. Bevem a tots els bassiots, sí, perquè la mandra i el servilisme ens mantenen ben cot el cap.