marginàlies

A Can Gazà, havent dinat de llampuga amb pebres, la conversa amb el coc i la resta de l’equip responsable fila i s’enfila amb la calma que un temps llunyà caracteritzava la gent d’aquesta illa. D’entrada, no sabem si llampeguejam o llampegam, però ens fa vessa anar-ho a cercar tot d’una. Finalment sabrem que tant és. Ens admiram d’aquest peix saborós present a totes les mars i oceans temperats o tropicals i molt apreuat a Mallorca i a Eivissa, i a la costa d’Alacant. A Malta i a Sicília també el frueixen.

I llampeguejant param a la guerra mare d’Ucraïna i a les guerres filles que ha generat amb el propòsit d’afeblir encara més els més afeblits i engreixar més encara els poderosos. Mai no sabrem a quants morts per hora va aquesta sagnia, ni fins on pot arribar la deshumanització de la nostra espècie i el capitalisme que li fa la gara-gara. Sí, la cobdícia és el més semblant a una pesta que no deixa res per verd. I sí, també: mentre tenir o posseir compti més que fruir, menys serem i menys sentirem.

I, com no pot ser d’altra manera, acabam parlant del casal i dels seus moradors, sobrevivents de tota casta de cataclismes. Ho sabem: a Can Gazà, tot penja d’un fil, fins i tot l’electricitat, que encara compta amb ploms.