marginàlies

La primera nit que passà a la ciutat, a l’habitació que amb tant d’entusiasme li havia preparat la tia Carme, ni es podia dormir ni podia comptar més enllà del mil quatre-cents. Tenia el cap talment un marge esbaldregat. Li feia la sensació que les pensades que se li acumulaven a la boca del front anaven esportellades i que se’l miraven com si fos un espectre vingut qui sap d’on. 

Volia dormir però el record del seu llit, l’únic llit que coneixia, i del seu coixí el menaven per la casa que havia deixat, passava la mà fregant el front del seu germà Simó que dormia com un peixet i no s’aturava fins a arribar a la cambra dels pares per contemplar son pare vidu dins un llit que li venia gran. I va ser parant esment en el buit del llit dels pares, en la banda que ocupava sa mare, quan el món li caigué damunt aquella primera nit ciutadana. Per paga, feia tanta de fosca que no podia trobar cap retxillera que li permetés
situar-se en aquella negror urbana que tant de mal li feia.

Quan es colgà, amb la tia Carme que l’acotxava com ho feia sa mare, abans que li apagàs el llum, prengué les mides justes a l’habitació i hi féu un cop d’ull esquiterell per retenir la col·locació dels objectes per quan vingués la fosca poder saber exactament on era i entre quina casta de coses i objectes estava.

Del llit  estant tenia la finestra a la dreta. La tia Carme li havia tancat els portallons perquè la llum de l’avinguda no li destorbàs el son. Al davant hi tenia la porta que donava al petit corredor que menava al menjador, al bany, al dormitori dels oncles i al despatx de l’oncle Miquel, i el guarda-roba gran. També a la dreta, vora la finestra, una taula d’estudi, la cadira corresponent i un penjador de peu, perquè l’oncle Miquel anava enderiat per aquells objectes que tant tenien a veure amb la seva professió de capeller. Aferrat al llit, la
calaixereta amb el despertador que, amb el marcatge de cada segon, pareixia que li xiulava a l’orella dreta que no se li ocorregués adormir-se, fet que contribuïa en gran mesura a la inquietud que començava a sentir i que li sobrevingués una porada que passava pena que acabàs en pànic.

Tenia molt mal de fer dominar la fosca, les nits, i pensava que aquella primera a la ciutat era molt més negra que les que tenia acostumades a la vila.  S’adonava, espantat, que tant si obria els ulls com si els tancava, la intensitat de la negror era la mateixa. Obria ben oberts els ulls i a poc a poc anava cercant, a la seva dreta, a l’indret on intuïa que hi havia la finestra, algun indici que li confirmàs que aquella obscuritat era transitòria.

A la vila, les finestres sempre deixaven entrar un filet de claror que, sense permetre veure-hi a les clares, sí t’oferien com en palangana el llumí ruborós provinent dels ulls de la nit que sempre acabava per ser afectuosa. Aquella primera nit ciutadana, contràriament, era més malcarada que cap altra. I ofensiva. I cruel. La por començava a pujar-li per les cames. Provà de resar un parenostre per mirar de tranquil·litzar-se i no li valgué de res. L’he dit massa de pressa, pensava, i en resà un segon marcant cada síl·laba. Tampoc no va fer efecte: la por ja li començava a paralitzar els genolls. Instintivament es posà mans plegades, com si les volgués salvar d’una mort imminent.

Era molt mal de fer, concentrar-se, i el que menys importava, en aquells instants crítics, era dormir: calia, abans de res, certificar que no havia quedat cec, d’una banda, i acabar amb aquella absoluta desorientació que estava a punt de fer-lo cridar.

De cop sentí una fredor humida a una galta: plorava. Era ben clar que tenia tots els motius del món per fer-ho i, a més, ningú no el veia; però plorar no l’ajudava gens a concentrar-se ni a espantar el pànic, que ja li pessigollejava les cuixes.

Va ser com si intuís la verga d’un llamp: el que havia de fer per espantar el pànic era aixecar-se lentament, estendre els braços i, a les palpentes, cercar la finestra per trobar una mica de llum consoladora. Tot era negror. Per això, el primer que féu va ser cercar amb les mans esteses els límits del matalàs, tot
tenint present que a l’esquerra hi havia d’haver una paret: el llit hi estava arrebatat.

Sortosament la paret era allà. Li bastà una lleu fregada certificadora per anar de seguida a trobar l’acabament del matalàs cap a la dreta. També trobà aquell particular  i tan necessari finisterre. Si la seva intuïció no li mentia, en posar-se dret i si feia dues passes generoses o tres amb els braços estirats, trobaria l’escriptori. En haver-lo trobat, tiraria cap a l’esquerra on hi hauria de trobar la finestra.

Calia moure’s amb molt d’esment per no fer renou i despertar els oncles. La tia li havia dit, mentre l’acotxava, que si no es trobava bé o volia res, que la cridàs. Considerava, però, que no ho havia de fer, més per por que no per vergonya: tindria potència suficient a la veu per cridar la tia? El crit hauria de fer un recorregut molt llarg i travessar moltes portes fins arribar al dormitori del oncles. A part d’això, bastaria un sol crit discret perquè la tia Carme tocàs comparació? I si en lloc de despertar la tia despertava l’oncle Miquel?

Era veritat que l’oncle Miquel li feia molt de cas, quan els diumenges horabaixa es veien a ca la padrina Fina, des que era casat amb tia Carme. Però també ho era que li tenia un respecte temorenc i tot. Reia molt poc, l’oncle capeller, i encara parlava menys. A ca la padrina Fina feia la sensació que no hi volia ser i per això desconnectava. Quan, fascinat, des de l’escala estant de ca la padrina el veia tan distret i tan a una altra banda, li feia l’efecte que estava dissenyant capells de dona. L’impressionava com es llevava el seu, de capell,
en entrar a la casa, i com descobria una closca amb pocs cabells, però molt ben composts, d’un color cendrós que encara infonien més seriositat a un tarannà que ben bé podia passar per isard.

Anava sempre molt ben afaitat, l’oncle Miquel, se n’adonava quan el besava: com si besàs el cul d’un infant d’uè, la cara perfumada i sense cap cerra perduda. A ell li semblava tot un senyoràs de pel·lícula, amb aquelles mans enormes, que no acabaven mai, i tan blanques, com les del vicari, mans com a de cera, amb els dits lleugerament peluts i les ungles molt curtes i ben netes, no com les de son pare, que sempre anaven de dia feiner. Les de l’oncle Miquel eren mans de diumenge i festes de guardar.

L’oncle Miquel de vegades era motiu de comentari amb els seus amics, que en volien saber moltes coses perquè no tots tenien la fortuna de gaudir d’un oncle alt com un sant Pau, fabricant de capells, ric i amb un cotxàs molt millor que el del rector, on vas a parar! Però a ells els en deia poques coses perquè no volia compartir amb ningú tot el que de bo, exquisit i envejable li despertava aquell senyor educadíssim que havia perdut la xaveta per la tia Carme.

Els seus amics, tanmateix, no s’acabaven de creure que aquell conte de fades protagonitzat per un polit fabricant de capells i una rústega fadrina despatxadora de botons fos fruit, només, de l’amor més endiumenjat i hi volien fer cabre una passió pecadora que, molt probablement, no existia.

I si no hagués estat per aquella puresa balduïna en què son pare volia que creixés i visqués, faria passar per certes les històries que de l’oncle Miquel s’inventava algunes nits que venien amb juguera i no es volien fer  amb el son tot d’una en tocar llit. Moltes vegades veia l’oncle prenent mides al papa, imagina’t!, per fer-li tiares, mitres i solideus de tota casta. Ningú no li havia dit que en sabés fer, d’aquells cobertors de testa sagrada, però li bastava haver sentit a dir a la tia Carme que feia els capels del bisbe i el vicari general, aquells capells durs, d’ales amples i copa petita, que donaven un aire com de bromes a aquelles santedats.