marginàlies

Bufa huracanat, el vent, i adesiara arriba al dormitori l’estrèpit proper d’un full de persiana que bat amb violència contra la paret, el tremor atemorit dels vidres i altres sorolls d’objectes indeterminats voleiats per l’agressivitat anàrquica de l’aire. Quan el despertador sona a les sis en punt, ell fa estona que està desvetllat, capficat en el poder destructor del vent.

De nin, en sentir com entrava a casa per les retxilleres amb xiulades grolleres, demanava a qui tenia a la vora que escoltàs atentament com parlava el dimoni. Ell hi parava molt d’esment, en aquell brunzit satànic, i amb tota seguretat s’inventava converses impossibles amb un diable menut que a penes balbucejava.
Cercant amb els peus les pantofles, mira d’inventar-se’n una, de conversa, però té el cap ple de macetes de tambor: el temps rúfol l’atordeix i el xopa de neguit. A més, el vent ja no li fa tanta gràcia. El temor juganer de petit, s’ha convertit en por literal: quan brufola, el senderi s’espanta i no sap on arrecerar-se. Té l’estranya sensació que les ventades el volen fer purgar faltes que desconeix; que són una mena de càstig per una mala acció que no recorda o per alguna ignota omissió de socors que no aconsegueix rescatar dels oblits cada cop més companyons de viatge. El vent li tenyeix de negre tètric la pensa i es revolten els anatemes i les impureses dictades pel sadisme que tant li costà d’apaivagar. Les bufades li tornen a plantar als ulls esbatanats túmuls espaordidors i rèquiems insensats estomacats per veus desganades que no entenen el que diuen ni falta que es fa.
Sota el raig d’aigua de la dutxa a punt de bofegar, se li rebleniran tantes beneitures, pensa, i es dóna al doll amb pressa. S’hi està prou temps, assaborint els efectes benèfics de l’aigua bullent. Sent com es desprenen les crostes de l’angúnia i s’entreté a mirar com prenen afuades el camí de l’embornal. I és en aquesta badocada terapèutica que recorda i comença a taral·lejar “Debilitas formidinis”, de Llach. I en haver descrit quatre compassos, canta fluixet la tercera estrofa, la més emfàtica, la de la trompeta clement: “Quan la por només és / la impotència en la por, /tot sovint somniem / que la pau és això, / però, a la fi, retornem / quan rebem l’últim cop”.
Quan volen, els anys no passen, pensa ensabonant-se la cara. No vol saber quin temps fa que la cançó l’acompanya perquè tem que se li paralitzi el procés recuperador. S’estima més escoltar el dimoni, que entra per les retxilleres disposat a conversar amb ell com si fos un infant d’ué.