marginàlies

Ara que ja té els anys que calen perquè la gravetat faci estralls en el seu cos que declina, que es vincle vençut, que es torna petit petit com un Cigronet escapat del museu de la memòria tot esperant el bou que se l’ha de menjar, segueix sense suportar el plor d’un infant ni escenes en què una bèstia n’empaita una altra fins a matar-la i devorar-la. Sentimentalisme en estat pur, sí; emotivitat sense collera, també. Sí, la natura és així, el peix gran es menja el petit i la gallina de dalt caga damunt la de baix; i ell sempre ha estat petit i pobre, sense l’empena suficient per encabronar el viure per bé i per mal. Així, en l’ordre natural de les coses, ell sempre s’ha sentit pols d’estora, a tot estirar. Mirant la primera foto d’estudi que li feren quan tenia una dotzena de mesos i en la que somriu sobrenaturalment, es demana si seria capaç de fer la pel·lícula del temps que ha viscut de llavors fins ara; si podria precisar els detalls que l’han fet ser com és; si el resultat seria un curtmetratge o un film convencional. I intenta reproduir el somriure de la foto tornant a dir-se que tot plegat, això que deim vida perquè ens fa peresa trobar-li un substantiu més apropiat, fa un caramull que no val els collons d’un penjat, que li diria l’oncle avi que el tenia com a fill de l’ànima, li ensenyava poesies que mai no li aclaria si eren pròpies o apreses d’altri i en saber que tenia un mal dolent als pulmons, decidí donar-se al tren. I planant sobre els deixants del temps que fuig, del tren que determina finals, retorna la sentència de Jeremies 31:30 -Cadascú morirà per culpa d’ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents- que duia tatuada davall els pits la becària corsa amb qui s’embolicà fa quatre cursos. Li demanà molts cops per què s’havia volgut tatuar aquella sentència que tan poc convidava al plaer i mai no n’obtingué resposta.