marginàlies

10 persones íntegres estan tancades a la presó per defensar democràticament i pacífica els seus anhels polítics. I són elles, precisament, les que en aquestes duríssimes condicions ens demanen fermesa, convicció i, sobretot, calma. I és molt mal de fer, davant injustícies d’aquest calibre, romandre callats i mesurats, i mantenir la regla que només mans enlaire i amb mots escollits es pot aturar la barbàrie i la brutalitat que governa.

Les paraules es tornen rocs quiets en veure com el cretinisme, la curtor amb tot el poder, l’odi, la revenja, la mentida podrida fan malbé els camps de les enteses, de les deliberacions carregades de raó, dels desitjos d’alliberament. Costa sols aixecar la veu i no quelcom més en veure com es criminalitza tot allò que no s’adiu amb el seu autoritarisme, amb la seva obsessiva quadratura del cercle, en fer passar camells per cossos d’agulles.

La dissidència és apallissada, tancada, menystinguda i vexada. I no obstant, mantindrem la dretura i ajudarem a refer-se els estomacats per tanta ignomínia. Mantindrem la cara ben alta sense témer que se’ns assenyali; sense témer que qualsevol moment i per qualsevol manifestació de llibertat ens facin entrar a coces a la trituradora de la justícia que segueix en mans dels hereus del franquisme de la mà trencada a l’hora de signar sentències de mort.

La pena profunda d’ara esdevindrà ràbia que, ben escapçada, es convertirà en el camí de la revolta. I en tenir-la enllestida somriurem perquè ens adonarem, Muriel, que els somni som nosaltres.