marginàlies

No és cap exageració: a Mallorca ja vessam de gent, d’ansietat, de mal humor, de precarietat i d’impotència. Sortir de casa per anar a part o banda és un malson tant si agafes el teu cotxe com si uses el transport públic. Aparcar on sigui és un torcebraç amb el teu autocontrol i els conats gens innocents d’histèria. Això sense comptar amb el cost de vida que mica en mica ens va escanyant; ni de la impossibilitat de trobar una llar digne a un preu raonable o de poder fer front a la hipoteca sense passar gaire ànsia.

És ben lícit demanar-se quin gust passen els que venen trobant-se amb tanta de gent, amb tant de soroll, amb tantes dificultats per moure’s. I igualment és lícit demanar-se si no tractam millor els al·lòctons que no els autòctons; si els d’aquí no hem cedit prou a la usura. No és que toquem el límit, és que l’hem sobrepassat i tard o d’hora, aquesta pèssima qualitat de vida ens passarà factura; ja ens la passa, si va a dir ver.

Santiago Rusiñol va escriure a l’“L’illa de la calma”, llibre publicat el 1915:

“Lector amic: Si pateixes de neurastènia, o penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d’anar de pressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t’han omplert de números allí on hi ha d’haver el que en diem l’enteniment; si els cines t’han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig se t’ha fet crònic, i el desfici ja no et deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que es mereix en aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me en una illa que et diré, a una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més poc a poc, encomanada de la mandra.

“Aquesta illa és Mallorca, lector. És aquesta moneda grega, muntada en blau, que, que segons diuen, va eixir de la mar salada per a prendre el sol una estona, i s’hi va trobar tan bé, que s’hi va quedar condormida”.

Si fa cent anys Mallorca feia viure, ara costa molt que sigui vividora.