marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
11 de gener de 2014
0 comentaris
COM UNA LOT DE FOC
No és bo d’entendre ni dir que la casa on nasqué ell i son pare, i l’avi i el rebesavi i així fins a no se sap quina generació, s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, que l’ardor no va de mauleries i recula sols una passa. Sent que una força aliena a ell i a la raó el fan estar quiet, com una nova Lot de foc.
Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell. Sols atén el maler de la carn abrusada, tastanejant lleugerament, car no cal defallir i perdre’s la parusia que tant delejava presenciar sa mare i que no pogué gaudir perquè es tirà dins un pou cansada de rebostejar inútilment per les caixes de la serenor.
Abans de convertir-se definitivament en cos de torxa és a temps de veure com s’emmascaren les parets que durant els darrers quinze dies l’han agombolat com han pogut en el seu retir voluntari. Durant aquest temps, debades ha intentat espantar-se la fosca que, talment una bena indecorosa, li plantava el pou que es begué sa mare.
Ulls clucs escrivia grolleries i hi escopia damunt els papers. I amb els esputs en feia cares, cares tristes, ulls esmorteïts, boques obertes, culs enormes. Pintava cossos en postures impossibles, sexes delerosos i enormes que untava amb la seva femta.
No passava gens de gust, de gargotejar per les parets a punt de llàgrima de tan humides: els encàrrecs a voltes fastiguegen. I escrivia i pintava a demanda d’una veu imperativa, ni d’home ni de dona ni de cap bèstia coneguda. Una veu amb propietats divines allunyada dels metalls i els ecos.
Han estat quinze dies de no veure res més que un univers de negror i un cos ingràvid semblant al seu deambulant-hi amb una lentitud exasperant. Un cel negre que l’eixordia i el xit de sa mare: vine, vine…
I a la fi es decidí: escrigué –pixant-se de riure- déu sap què a un paper, l’encengué i va fer passar el foc del paper a les cortines.
Com sigui, no és bo de dir que ca seva s’encén i ell no fa res per fugir-ne. I molt més mal de creure és que passi gust de ser torxa.
Abans de convertir-se definitivament en cos de torxa és a temps de veure com s’emmascaren les parets que durant els darrers quinze dies l’han agombolat com han pogut en el seu retir voluntari. Durant aquest temps, debades ha intentat espantar-se la fosca que, talment una bena indecorosa, li plantava el pou que es begué sa mare.
Ulls clucs escrivia grolleries i hi escopia damunt els papers. I amb els esputs en feia cares, cares tristes, ulls esmorteïts, boques obertes, culs enormes. Pintava cossos en postures impossibles, sexes delerosos i enormes que untava amb la seva femta.
No passava gens de gust, de gargotejar per les parets a punt de llàgrima de tan humides: els encàrrecs a voltes fastiguegen. I escrivia i pintava a demanda d’una veu imperativa, ni d’home ni de dona ni de cap bèstia coneguda. Una veu amb propietats divines allunyada dels metalls i els ecos.
Han estat quinze dies de no veure res més que un univers de negror i un cos ingràvid semblant al seu deambulant-hi amb una lentitud exasperant. Un cel negre que l’eixordia i el xit de sa mare: vine, vine…
I a la fi es decidí: escrigué –pixant-se de riure- déu sap què a un paper, l’encengué i va fer passar el foc del paper a les cortines.
Com sigui, no és bo de dir que ca seva s’encén i ell no fa res per fugir-ne. I molt més mal de creure és que passi gust de ser torxa.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!