marginàlies

La desesperança és viva com la tinya, amor, mira d’entendre-ho.
Arrecera-t’hi sempre que puguis, vida meva,
i ja veuràs com s’aclareix aquesta mirada teva sense química.
Guaita com s’apropa el cercavila.
Va, no et planyis més, rupit, i deixa’t prendre
pel xeremier galant.
Mira’l com fa anar d’eixerits els dit
i com enlluernen les seves galtes ardents.
Escolta bé, amor, i sentiràs com clama
l’arravatament de la cobejança.
Si li piques l’ullet et farà una serenata
i veuràs com del sac de gemecs en neixen
renecs i grolleries perquè rebentis
de riure. Ves alerta, però, vida meva,
a no matar la cuca de llum que li va darrere.