marginàlies

Com mira, hom creu que seria capaç de desentrellar el dilema de si l’existència és una condemna o si la pena de viure val res. O de si fotre el camp es pot considerar un acte suprem de llibertat.

Amb la intensitat amb què observa qui el mira estupefacte i tot el que l’envolta, com detalla amb el mirar fet sabre com cau i decau el temps en el domini de l’estança prodigiosa i les conseqüències de les hores, hom el creu capaç de fer entendre al més obtús per què els cecs són compadits i els muts ignorats. I d’espinzellar per què mai no moren els versos per molt que callin els poetes.

El seu mirar absolut de moix entenimentat fa pensar que entén perfectament què comporta amugronar el que desitges. I per què li escau el nom de Giorgio.