SENTIR JORDI CUIXART

He sentit –n’he tengut el sentiment, per precisar el sentit- Jordi Cuixart, president d’Òmnium, avui matí conversant amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Escoltar-lo en directe reconfortava una mica, poca cosa, tanmateix, perquè segueix sent un pres polític per major vergonya d’un estat clarament en decadència.

L’he sentit afermat, encoratjador, armat tant de valor com de claror i això sí que m’ha animat i, deixondint-me, m’ha tornat fer caure en el compte que no deixa de ser xocant i incomprensible que hagi de ser ell, precisament, que segueix injustament i indigna en presó, qui ens aixequi els ànims i no nosaltres a ell.

A mesura que parlava n’he pres notes acuitades per, en acabar l’entrevista, poder pensar de bell nou tot el que deia i reflectir-ne els efectes que deixaven.

Segueix corprenent-me que digui amb un aplom insòlit que no considera que hagi fet res que no haguessin fet, si s’haguessin trobat en la seva situació, ni els seus predecessors immediats en la presidència (Muriel Casals i Jordi Porta) ni els fundadors d’Òmnium. No podia fer altra cosa, diu amb una serenor que trenca tots els motlles. I ho pot dir així de rotund perquè Jordi Cuixart és un dels qui ho donarien tot per la vigència dels drets humans i les llibertats; perquè coneix bé l’entitat que presideix i sap que es va constituir sobre valors socials i democràtics; que sense democràcia plena és impossible qualsevol avenç lingüístic, social o cultural. I tot això li fa dir que se sent orgullós de ser a la presó per ser president d’Òmnium.

Considera –i ho denuncia- que les bases que sustenten l’Estat espanyol, sent hereves del franquisme –la monarquia en primer lloc-, no són democràtiques; que segueix emprant instruments polítics del segle XIX. La crisi, ara mateix, recorda, presenta tres potes de fang: la social, l’econòmica i la democràtica. Per sortir-ne amb el peu fiter, considera Cuixart i amb ell hi coincidim milions de persones, s’ha de democratitzar l’Estat, d’una banda, i, de l’altra, el Principat s’ha d’independitzar.

S’han d’obrir tots els espais per al diàleg (limitar-lo tot deixant qüestions al marge el fa inútil) i sense renunciar a l’eixamplament de les bases, ell també proposa fer créixer el compartir lluites, perquè la raó emancipadora, la causa sobiranista, va molt més enllà d’un percentatge. I en aquest sentit posa d’exemple el projecte “Lliures” que des de l’any 2016 impulsen Coop 57, Òmnium i ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) amb el que es pretén construir un fons econòmic i social estable per donar suport tècnic, comunitari i financer a mitjà termini a projectes innovadors, emancipadors i transformadors que treballen per revertir les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social.

Jordi Cuixart no pensa entrar en política: vol tornar a la fàbrica a seguir fent màquines perquè ja ha fet tot el que havia de fer. S’hi ha deixat la pell, com tants d’altres, diu, i ha servit el país  molt més  del que havia pensat que el serviria. Defuig parlar de política de partit, però en fa, de política, i de la que ens cal.

“Si volem anar lluny, no hi podem anar sols”. Al final només puc dir que no ens convé gens protegir-nos de tanta llum.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *