marginàlies

La sala d’espera pretén que les criatures sotmeses a pràctiques odontològiques creguin que són, gairebé, la continuació d’un joc. L’espai que destinen els dentistes, maxil·lofacials i altres especialistes en implants dentals a la distracció momentània de les criatures és ampli, amb molta llum artificial -la consulta ocupa el soterrani de tota una finca- i de tons verd clar. En una de les parets, un arbre en relleu antropomòrfic de branques amables i fullam confiat, mira qui el mira amb una rialla gran, absoluta, per poder mostrar la seva dentadura esplèndida, naturalment.

A la televisió de la sala d’espera, un canal estatal que menysprea tot allò que desconeix i voluntàriament ignora molt més del que recomana la més elemental deontologia periodística, mostra el vídeo fet amb terminal telefònic d’uns pescadors nord-americans que aconsegueixen pescar amb canya i després de molta estona de lluita, un immens tauró blanc. La bèstia emergeix de cop de l’aigua i com si sabés que el gravaven els ha mostrat la seva espectacular dentadura uns instants interminables, passats els quals ha girat en cua i ha desaparegut sense presses. El pacient que espera per ser atès ho pren com una picada d’ullet, com si els dentistes volguessin assegurar-li que les seves dents noves serien tan efectives i atractives com les del tauró.

El pacient ha arribat cinc minuts abans de la cita -mai no li ha agradat fer tard enlloc, ni a la sala de tortures mèdiques- i per mirar d’harmonitzar la nerviada fulleja una revista editada a Ciutat i escrita en castellà, naturalment, de les que usen paper boníssim fet d’arbres, editada fantasmagòricament, que ni es ven ni té subscriptors, que parlen de tot llevat de política però que presenten l’illa com si no hi hagués illencs i menys amb parla pròpia, que recomana llibres cap d’ells en català, naturalment, que dóna receptes de plats típics de l’illa incloent-hi la dels cardenals de Lloseta, vés per on. Per cardenals dolços està, renega el pacient dels implants.

No l’ha entretingut gens, ans al contrari, l’ha enrabiat, la revista amb poc text i manta fotografies. I no li convé gens, augmentar l’estrès, que des que s’ha aixecat va encartonat just pensar que li punyiran les dents sense contemplació i que això l’esmussa cosa de no dir, li omple de calfreds i contractures tota la musculatura. I repassant la sala d’espera que s’esforça per agombolar-lo i apaivagar-li l’angoixa, s’adona que a la taula central de la sala tan amable hi ha un gerro gran de vidre amb vuit pomes Granny Smith i ho considera una desconsideració insultant: ell no pot mossegar cap poma i els curadors d’aquella consulta d’excel·lents professionals bucodentals haurien de ser més curosos amb aquells detalls que, mal pensats o dissortadament disposats, poden ferir sensibilitats a punt d’erupció com la seva.

En plena elucubració que no aconsegueix harmonitzar l’inici d’histèria, entra a la sala d’espera una infermera amb pantalons balders però agradosos i camisa sense botons gens cenyits, i amb el cap cobert amb un mocador també gris que l’afavoreix força, amb la mascareta sota la barbeta per mostrar unes dents blanquíssimes, perfectament alineades, naturalment, i per demostrar tanta confiança com professionalitat, i li comunica que li sap molt de greu però que el maxil·lofacial que l’havia d’atendre acaba de tenir un accident lleu de cotxe, res seriós, un cop a un peu i poca cosa més, però que amb el trasbals no el podrà atendre avui i els altres professionals no poden refer l’agenda per fer-li un forat; i que ja li donarà una nova cita en breu.

I el pacient que li diu un adéu eixut, amb mala cara. I en haver fet dues passes, el pacient recula i demana educadament a la infermera si se’n pot dur la revista feta aquí i en castellà, naturalment, que hi ha una recepta que voldria fer. La infermera considera que regalar-li la revista és molt més que just, donada l’anul·lació de la visita, i és ella mateixa la qui l’ha hi fa a mans. Moltes gràcies, li diu el pacient, que frisa de ser a fora per esqueixar la revista en mil bocins amb tota la ràbia concentrada en els dits i en les seves dents atribolades però serrades.