marginàlies

El primer dia de l’any ha vingut com calia, amb una migranya potent que m’ha desvetllat ben d’hora. A l’hora de deixar el llit, cap coet, cap estridència, pocs autos pels carrers i tot per no pertorbar una alba clara. La cinta de mal que em coronava m’estrenyia molt, tot convertint el cap en un instrument precís de percussió. En la penombra de la sala on intentava calmar la migranya, assegut a la butaca que millor sap acollir i tractar els destrets i les contingències més adverses, em deia que el dies, tanmateix, mai no tornen vells ni celebren cap canvi de cicle ni res de semblant; que, seguint un regit que no som capaços de capir, vénen i se’n tornen aliens a les nostres manies i neurosis.

I amb aquestes beneitures voltant com els virons no m’he pogut estar de mirar què es deia en aquelles hores agomboladores per les camades twitteres i no m’he pogut estar d’obrir l’enllaç http://bibiloni.cat/blog/?p=1401m que parla del primer dia de l’any, dels seus sants i d’altres notes ben sucoses. Val a dir que el blog del professor Gabriel Bibiloni és un veritable pou de descobriments on trescar-hi esdevé un goig i al que cal acudir amb freqüència per esvair dubtes de moltes menes i per acumular instrucció, que no ens va gens malament en els temps que corren i en els que correran com veritables genets apocalíptics.

I en haver acabat aquesta lectura tan profitosa, he recordat que avui fa 92 anys que morí un rebesavi meu, Nicolau Conti Antonaccio, als 73 anys i per reblaniment cerebral. El besavi Nicolau havia nascut a Castelluccio Inferiore, a la regió italiana de la Basilicata, el 1854. Era calderer d’ofici i conegut com “es peller”, el malnom que portam els seus descendents. Tot un personatge.

A l’hora de començar el concert del nou any de la Filharmònica de Viena la migranya encara esperoneja però està disposada a straussanar-se i li ho agraesc infinitament perquè el primer dia de l’any denou té molt poc de nou i molt de rutinari.