DIMARTS AMB POCA MOCA

En adonar-se que llegeix el diari de diumenge com si fos el d’avui i que, a sobre, s’entreté amb les pàgines més insulses, les que parlen de festes de blanc de desenfeinats amb ganes de gresca i altres beneitures, el cooperant del centre d’exclosos, en un rampell de ràbia mal plega el periòdic i el llença al sac del reciclatge de paper. I mentre ho fa no pot evitar envejar qui ha completat els mots encreuats a plana sencera.

A la una, l’ardor fa reverberar les pedres i, així i tot, l’esplèndid gall menorquí cloqueja i s’estufa. Camina lent fent tremolar la cresta i sembla que acalorat i tot vulgui controlar el seu particular serrall, que no abandona per res les ombres denses de la granja. La cussa que ho té gairebé tot d’eivissenca s’estira tota per no gastar els pocs alens d’aire que passen sense fer-ho coneixedor. I a l’entrada del casal, on la fresca hi reposa, l’escurador en cap aprofita la mitja hora abans de dinar per fer una becaina.

Seria un dimarts sense ventre ni moca, es diu el cooperant, si no fos que anit ha mort el bisbe emèrit de Donostia José María Setién, un referent més que toca el tos per sempre. I que seguim tenint presos polítics i exiliats, per moltes paraules i molts de gestos i molts canvis de relats; per moltes entrevistes entre presidents i pretesos desgels.

Els meteoròlegs ens adverteixen que els propers dies la calor es convertirà en onada i ningú no pensa amb els sense sostre. Si bullen els carrers, també hem de deixar que bullin els que hi viuen? No ens importen gens, és clar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *