marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
20 d'octubre de 2008
2 comentaris
ESCARPINT PENSADES
Deixaria perdre una mirada aquosa, a punt d’envidrar, per una boca ansiosa? Just aixecar-se del llit li envestí aquesta disquisició. Era diumenge, acabades de tocar les vuit del matí i la llum –neta- entrava al dormitori sense fer soroll. Cap pèrdua no comporta guanys i en canvi les victòries compensen totes les despeses. Borinant aquesta altra qüestió entrava a la cuina per preparar-se el cafè. No tenia cap pla i ja havia comprovat que la foscor li entorpia la pensa deslliurada. Per tant, li convenia sortir, prendre cotxe i parar on fos. Qualsevol indret quatre passes lluny de ca seva que li permetés cercar vols de babaiana, seria bo.
No entenia com menar l’aquietava. Al volant s’encaboriava, es deixava anar, com si la velocitat en què passaven els objectes i els altres automòbils li descorreguessin les cortines del feixugament. En haver decidit que aniria a Caimari, se li aparegué una nova pensada: cap possessió no s’ha de mesurar pel cost de les renúncies. I, emprenyat amb una pensa més poca-solta que mai, ja dins l’autopista, frisà d’avançar un auto que feia el ronser. Diumenge de fires, es digué. A aquelles hores, l’autopista d’Inca anava molt carregada i tornava mig buida. De Caimari només en coneixia el tros que travessa la carretera que s’enfila a Lluc i en volia saber quelcom més. Aparcà el cotxe just davant la Casa del Poble. Si el trull de la plaça no hagués estat voltat per un reixat, senyal de perill, l’hagués fotografiat.. Fotografià la façana de l’església. Voltà pels carrerons que fan pujada alenant a fons i mirant com els turistes badocs. També parà l’orella a una conversa entre dues dones, a sa plaça, mentre guardaven els néts: “Cagon cent llamps! Un ca m’ha cagat dins la casa. Si l’aplec, el mat. Com que sempre tenc obert. Ja m’ho diu sa filla, però què vols? Pas gust de tenir obert”. I immediatament se li enganxà al front una altra belitronada: costa tant abastar somnis que ens estimam més fènyer succedanis. Decidí retornar a Ciutat prenent el camí vell de Caimari a Moscari. La verdor intensa del camp el va fer deixar el cotxe en una edinsada per assaborir tanta calma. A Moscari l’envestí l’agrura en topar-se amb la lletjor agressiva de les cases noves de l’entrada del poble. Cara a cara amb aquella monstruositat hagué de retre’s a la perdurabilitat del desassossec i a la intermitència caríssima de la serenor. Arribà a casa a punt de dinar amb una altra ideota sense ventre ni moca però que cercava seient en el seu cap esflorat: qui perd es podreix i qui guanya treu ulls que floriran.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només per poder-ne estotjar un joiell com el que tu te n’has enduit. Jo sempre que hi he anada només n’he abastat oli. M’has fet pensar que ja l’he acabat. Creus que si hi vaig ara tot d’una la madona encara tindrà obert? Si hi tenia i n’Avelino entrava …
A Moscari no hi tenc cap feina, de moment. Ha de ser que se’n girin. Per poc que pugui, no hi aniré.
ens pot ocupar tota la vida. Percaçar-los és millor que prendre un succedani. Guanyar o perdre potser no és allò que m’ocupa. Amb quina mesura calculem els guanys? Victòries? Quines victòries? Recuperar-se és tot , que deia en Rilke.