LA CARTA QUE ENRABIA I EMOCIONA

He rebut carta de Jordi Cuixart i no m’alegra gens, no, perquè és una carta empresonada. M’emociona, sí, i molt! I m’enrabia amb la mateixa intensitat: en Jordi no hauria de ser a la presó i si hi és ell, també hi hauria de ser jo. I no ho oblid en cap moment.

Em diu que “l’intent de fractura que ens volen imposar i l’acarnissament contra el sobiranisme són dues cares de la mateixa moneda: l’atac als demòcrates dels Països Catalans. Ni resignació complaent ni autocensura. Som un sol poble i hem de seguir enfortint la pluralitat des de l’empatia i el diàleg constant. Sí, tenim tot un futur per seguir compartint”. Ben clar i català. Gràcies infinites, Jordi.

En aquesta carta, entre d’altres moments viscuts junts, Jordi recorda els prolegòmens d’un sopar que va tenir lloc a Palma dia 5 de juny de l’any 2010. Aquest dia, la Federació Llull, a Can Alcover, homenatjà Jordi Porta, que havia deixat la presidència d’Òmnium en mans de l’enyorada Muriel Casals. En aquest acte, Isidor Marí interpretà unes cançons i per celebrar-ho, anàrem a sopar a un restaurant del carrer de Manacor. Anant cap allà parlàvem de les cançons que d’una manera o altra ens havien marcat i havien marcat un temps de foscor i sotsobra. Eliseu Climent, aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, recordà la cançó del grup eivissenc UC, del qual formava part Isidor Marí, “Com voleu germans que canti”; una cançó que, per ell, significava una dosi potent d’emotivitat. I allí mateix, Isidor tragué la guitarra de la funda i començà la cançó que la majoria dels presents –amb Eliseu al capdavant- seguirem, acompanyats d’alguns vianants. Record amb molta claredat la cara d’astorament –en el sentit meravellós- de Jordi Cuixart, raó per la qual no em ve de nou que recordi aquest moment singular.

I la cançó, donada la situació de Jordi, cobra un valor inesperat i indesitjable:

Com voleu, germans, que canti,
si el cor meu va atribolat?
Si no som es que solia,
en tenc fonament sobrat.

 

Afegeix un comentari