marginàlies

Les gestes –que substitueixen els gestos- i l’èpica que es va fent lloc a colzades democràtiques al Principat en aquests dies previs al referèndum de dia 10; aquestes hores meselles d’amenaces i d’atacs a tots els drets que ens conformen com a ciutadans lliures, i de tempestes de por que l’únic que provoquen, al cap darrer, és més saó per a la revolta, empenyen les reflexions cap als referents que mai no fallen. En temps com els que corren en els que el talent i el talant democràtics de l’Estat no figuren enlloc i tampoc no se’ls espera en cap àmbit o fòrum, retornen veus que en temps encara pitjors es feien sentir per sobre de dictadures i grisors denses que només congriaven tedi i desencís.

Són moltes les veus que es tornen a sentir i amb la mateixa claror que llavors. Avui, ves a saber per què, m’acompanya Salvador Espriu i el poema “Indesinenter” que dedicà al Dr. Jordi Rubió. Raimon hi posà música i gràcies a ell es popularitzà. El poema diu:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.