QUI ENS DEFENSARÀ, SEGONA NOVEL•LA DE LUCIA PIETRELLI

Lucia Pietrelli veu editada A Lleonard Muntaner, editr, la seva segona novel·la, “Qui ens defensarà”, que enguany ha estat guardonada amb el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom, d’Inca.

Si en la primera novel·la, “Nissaga”, que va guanyar el premi de novel·la de Lloseta de l’any passat, entrava a mata-degolla en una família poc corrent per mostrar-nos sense rubor la seva particularitat extraordinària, ara torna a fer-se endins en les entreteles d’una família aquesta vegada més tradicional, però amb pares fantasmals i mares excessivament mares (si és que es pot estandaritzar el paper de mare) per parlar de tot allò que li importa a ella, a l’autora, no als seus protagonistes: la vida d’aquest món i dels altres i d’allò que se’n deriva. De la perplexitat que dimana de la fantasia que despleguen les paraules. Dels jocs de mans i d’imatges que ens ofereix la literatura quan no és gens cleca ni alienada.

Lucia Pietrelli ens conta la història de dos amants joves, acabats d’incorporar-se al cosmos de la pell ardida i de l’amor en cascada, que viuen la seva passió sense límits ni fronteres, depassant en molt allò que imposen secularment els convencionalismes i les sacralitzacions. I d’aquí l’encruia del pecat o l’àncora de la culpa que marcaran el destí d’aquest amor sense collera.

Un amor i una història que comprometran la sang, la nissaga, l’herència, la història, els atavismes. Una història d’amor “amb la consistència molt propera a un somni infantil”, com dirà la protagonista, a través de la qual ens elevarem dalt de tot, de tot allò que és ben amunt, i talment com hem pujat, davallarem més endins de les arrels i de la terra on els ossos enamorats es converteixen en humus i nutrients de més amor i de més sang i de més nissaga.

L’autora sap bé què vol dir i com ho vol dir. I ho fa amb un llenguatge llaminer, seductor, magnètic, que capta i enreda eficaçment i bonifàcia; que xucla a una història que no té vasa, que viu o que batega molt més enllà de les aparences, de les servituds de la nissaga i del propi discurs. I amb una amabilitat inquietant ens abalcona al misteri, a l’abisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *