marginàlies

Hi ha dies que vas alís o carregat d’espatlles per una punyeta o altra i te’n distreu, d’aquesta pesantor, qualsevol beneitura. D’altra banda, aquest temps que no sap si posar-se la camiseta de màniga llarga
o de màniga curta o imperi, amb els conseqüents canvis sobtats de pressió atmosfèrica, per als qui som migranyosos o maldecaposos es pura metzina. Així, marrit i amb plom als polsos, sortia de casa de bon matí recercant quelcom que m’escampàs la boira baixa del cervell. Just sortir del portal de la finca, em vaig trobar amb restes de la poda dels plataners. I immediatament vaig aixecar la vista per veure què n’havia quedat de les velles copes dels arbres i, ves, mostraven una nuesa que em semblà impúdica; necessària, però grollera tanmateix.

I de les copes vaig enfilar la vista carrer amunt i la sensació de rapada sense manies feria l’ànima. Calia, l’escapçada, però no deixa de ser dolençosa. Si va a dir ver, la vida amb nosaltres dels arbres urbans, això és, domesticats, és ben poc preuada. Ells ens ho donen tot, i nosaltres ben poc: algun comentari per lloar-los, certes mirades lànguides i, sobretot, les cames dels cans perquè hi orinin. Són tan consentits! A la seva ombra hi becainen els afortunats que ocupen els llocs adients dels bancs i a la seva soca hi enganxam ofertes de feina variada i a preu de patató. I en els llocs més recòndits i recerosos, aquestes vides absolutes acompanyen pedres treballades que de l’evocació en volen fer present. Com aquella jove aigüera de Brussel·les que es deixa fer la cort. Un dia concret, en una hora precisa, sense voler i sense saber-ho, arbres i recordatori en pedra em feren bé; m’orejaren la pensa. Com ho han fet avui els plataners sense copa  assaborint el comentari del mestre Guillem Frontera del dBalears que titula “Els embrions del bisbe Martínez Camino” (http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/els-embrions-del-bisbe-martinez-camino.html).

Extraordinari. Púdic i, per tant, necessari.