marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de novembre de 2016
0 comentaris

ALEP, ALEP

A Alep –l’univers de l’horror més sanguinari- la mort va desfermada i s’acarnissa amb els que volen fugir emportant-se simplement una muda, la posada, i una maleta de les mides de companyia aèria de baix cost. Tota la vida de la nissaga –el cost de la qual també és baixíssim- en un continent de sis pams cúbics mal comptats. Els anhels i les projeccions de la família condensats a corre-cuita en un poema, per dir-ho espontàniament, que mai no serà llegit, condemnat al silenci sepulcral de la història dels que no hi tenen accés. Ho diuen i ho mostren –tot advertint de la duresa de les imatges, que tenim la sensibilitat molt estugosa- en tots els telenotícies. La sang empolsada es vessa sobre la taula on dines per fer-te notar les dificultats que trobes per espantar-te, per revoltar-te o, si més no, per commocionar-te. Per Nadal no n’ha de quedar res, d’aquesta ciutat siriana maleïda. Ni el record. Tot runa, cap rastre que no sigui la faç de la destrucció aclaparadorament despectiva i deshonrosa. Alep no mereix cap minut de silenci occidental, ni que les televisions parin seixanta segons, seixanta segons de merda, de fer publicitat. Alep existeix des del neolític, per la qual cosa, per als alepins, és la ciutat habitada més antiga del món, i va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1985. Ara és patrimoni de l’odi que més anorrea, que torpedina el temps.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.