marginàlies

Fa un munt d’anys que es va perdre la clau de la caixeta de ferro (15x12x8 cms) que servia per guardar-hi allò que hom consideràs digne de resguard i d’aleshores ençà la mena de guardiola va del lloc més recòndit d’un racó a un altre, una singladura sense destí que ahir definitivament arribà a port.

Cansat de fer anar de rota batuda la caixeta per si un dia apareixia la clau, possibilitat que de bell antuvi sabia que era impossible, prengué un joc de desengramponadors, unes tenalles petites i un martell, i amb no poc esforç aconseguí obrir aquell cofret que feia tot l’aspecte de sentir-se profanat.

A dins, sobre un munt de monedes que cobrien més de la meitat de la cabuda de la caixeta, hi trobà un sobre buit amb el seu nom i els dos llinatges escrits a mà i tot d’una reconegué que la lletra era de son pare. L’impactà, és clar, veure’s destinatari de res, d’una buidor que li pessigà l’ull de l’estómac. Probablement, es conhortà, dins aquell sobre son pare hi posà els bitllets que servien de regal de Nadal. Més que mai entengué la profunditat del temps quan era temps.

No esperava trobar-hi, a més, el caramull de monedes d’una pesseta -talment paparres, d’aquelles de 8 mil·límetres de diàmetre- que semblaven tretes de la fàbrica de moneda: segurament, aventurava, mai no havien tocat carrer, no havien corregut gens. N’agafà una i va veure que eren de les encunyades l’any 1989, dotze anys abans de l’entrada de l’euro, que suposà la defunció de la pesseta. Tot d’una es demanà que feien allà tantes pessetes diminutes i d’on les havia tret, qüestió que també de sobte abandonà per la frisor que li entrà de comptar quantes n’hi havia.

Tan menudes, comptar-les li prengué molt de temps i, tot i la incomoditat, no defallí en cap moment. Al final: 817 pessetes. No estigué res a fer una consulta ràpida per veure quin valor tendria ara aquell caramullet gens negligible de pessetes. El resultat el va decebre força: entre 11 i 20 euros. Tampoc l’engrescà gens la traducció actual en euros: 4,91. Canvià de semblant en veure -encara no sap si equivocadament- que un col·leccionista venia una d’aquelles pessetes -sense estrenar, com les seves- per 0,40 euros i no li costà gens fer la multiplicació: tenia davant 326,80 probables euros, quantitat que invertiria tot d’una en comptar els llibres que necessita llegir amb certa urgència.

Tanmateix, però, no s’ho acaba de creure i davant la impossibilitat d’anar a canviar-les pels 4,91 euros al Banc d’Espanya -fa tres anys que acabà el termini per fer-ho-, decideix abocar les 817 pessetes dins una safata de fang fent-se a la idea que ha fet un poema visual i torna a arraconar la caixeta de ferro profanada perquè segueixi la seva singladura errant.