marginàlies

Hi ha paraules que no ens agraden per les raons que siguin, fins i tot sense cap raó aparent o tèrbola. Els capricis del senderi són així de malcriats o capriciosos. En el meu cas, una d’aquestes paraules és llenguado, el peix de la família dels soleids, de cos oval i molt aplanat, la boca lateral i els ulls al costat dret, mira tu quin caprici de la naturalesa. Cert és que els ictiòlegs són del parer que palaia és el nom català genuí de Solea vulgaris i també d’altres espècies de la mateixa família Soleidae. Consideren, com Joan Coromines, que llenguado és un castellanisme que ens podríem estalviar.

Però no és amb aquest peix i el seu nom que s’entreté la meva pensa que avui comença la feina, sinó en el mot castellà que desdiu el del peix, «deslenguado», que en català no és «desllenguat», sinó llengut, llenguallarg o indecent. I hi pensa, la meva pensa, tot repassant la carta que des de Madrid adreça l’expresident espanyol Felipe González Márquez als catalans tot referint-se al procés emancipador i a les properes eleccions de dia 27.

Sentir a dir a l’antic «Isidoro» -nom que feia servir en la clandestinitat franquista aquest advocat laboralista amant ara del luxe desmesurat- que no entén com es vol «portar el poble català a l’aïllament, a una espècie d’Albània del segle XXI», posa els pèls democràtics de punta. I més, encara, en comparar el procés «a l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta». I sentir-lo titllar el 27S de «falsejada contesa electoral» fa peguera, en el sentit mallorquí de l’expressió, que ningú no hi vegi literalitat. Tanmateix, allò que més sorprèn, primer, encabrita tot seguit i acaba provocant-te arcades d’aquest sevillà amb bona esquena econòmica gràcies als diners de tots, és que compari els desitjos d’emancipació principatins i el dret inalienable a decidir el futur que tenen tots els pobles de «ruptura de la legalitat». I ja no dic res de la rúbrica: «No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral». Viva el món patater, que deia el meu padrí quan algú pixava fora del test i la deia de l’alçada d’un campanar. Quina amplitud democràtica, exisidoro!

I ves per on aquestes afirmacions felipegonzalianes em recorden que les palaies tenen els ulls al costat dret del cos, la mateixa part que domina ara mateix el pensament únic -o únic pensament- de l’antic «bello» Felipe.