marginàlies

No fa més diumenge ni dissabte de Nadal que avui sigui sant Adam i santa Eva: ja han caigut els colors de l’horabaixa i gairebé de cop l’aire s’humiteja i s’estremeix per cridar la quietud que hi veu a les fosques.

Tanmateix el meu preceptor menor no acaba d’entendre com poden ser les primeres persones de totes si no sabem qui eren els seus pares. No entén aquest misteri i la seva raó -en conèixer la capella del Papa Sixt IV i el miratge d’en Miquel Àngel que s’hi reflecteix ho entendrà tot d’una- però li encanta fer cagar el tió. I no serà calma, aquesta nit, per molt que li convindria que ho fos per contrarestar la fatuïtat que no li permetrà descansar com es mereix.

El meu buit és tot el que veus, diu la protagonista d’una novel·la que ha passat completament desapercebuda al seu amant incapaç d’entendre que no tot és entenedor ni s’ha de comprendre; que allò que millor diu i es a palès és l’eco eixordador del silenci.

Anit no hi haurà alto el foc a cap de les guerres que enriqueixen estratosfèricament qui de veres mana ni cap treva en el consum desenfrenat que ens fa ser titelles que no provoquen cap rialla.

Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.

Ho diu cantant la sibil·la.