A cops de llapis

Els habitants d’un petit poble de ponent, on els hiverns hi sovinteja amb generositat la boira, estaven una mica desconcertats: aquell any no la veien, la boira (alguns busca-raons deien que potser sí que n’hi havia, però potser no la veien –ganes de tocar el voraviu). Era un poble molt petit, hi vivia molt poca gent; pocs, però ben avinguts –n’hi havia que sí i n’hi havia que no tant, com a tot arreu–  gent encantadora, al cap i la fi. Ara, però, tot i la bona maror, la cosa no rutllava prou fina, no es posaven d’acord amb la qüestió de la boira: n’hi havia i no la veien o, directament, no n’hi havia? Shakespeare va fer curt, això sí que era un veritable maldecap: boira sí, boira no; boira sí o no. Rotundament, una boira existencial!

Un dia, l’agutzil va tenir una idea; i mitjançant el pregó corresponent i amb el vistiplau del senyor alcalde, convocà tot el poble a la Plaça Major. Un cop tothom a lloc, els demanà que es posessin a banda i banda de la plaça: els partidaris del SÍ –els del que sí que hi havia boira, però que no la veien– a un costat; i els del NO –els que asseguraven que no la veien perquè, senzillament, no n’hi havia ni un tel– a l’altre costat. Aleshores, l’alcalde, amoïnat, però resolutiu, va proposar de fer-ho a cara o creu –calia sortir d’aquella profunda incertesa com més aviat millor– i donà a escollir a cada una de les parts. Qui ho havia de dir, totes dues es van decantar per la cara, ningú va voler la creu –de cap de les maneres. Però en veient que, si més no, en alguna cosa estaven d’acord, van decidir de tirar endavant i acceptar i acatar el resultat fos quin fos. I, sense més romanços, l’alcalde llançà la moneda enlaire.

(Tot el poble era allí, la plaça era de gom a gom –però folgada, mal comptats n’eren una setantena– i malgrat que l’ambient era festiu, hi havia una certa tensió. Mentre la moneda anava donant tombs amunt, a l’agutzil se li va ocórrer de fer un redoblament de tambor per crear més expectació. Els ‘ais al cor’ eren tants, que omplien l’aire com ho hagués fet la boira. S’ho havien pres a la valenta. La moneda anava voltejant cada cop més amunt i amunt, fins a convertir-se en un diminut punt per a, tot seguit, desaparèixer de la vista humana. Com si s’hagués fos. L’agutzil parà en sec els redoblaments i es creà un silenci tan espès que no hi passava ni un alè.)

Passats uns pocs segons –que van semblar una eternitat– a la fi, el ‘clinc-clinc-clinc’ de la moneda rebotant a terra els tragué de l’encantament –gràcies a Déu que la moneda tornava a la realitat, si no, ves a saber si més d’un no s’hagués ofegat amb tanta respiració continguda– i, com si l’alcalde fos un imant, tota la plaça fou una corredissa per a agrupar-se al seu voltant, pendents de quin seria el desenllaç. I igual que en un espectacle de màgia –on una mà innocent treu alguna cosa d’un barret i la mostra al públic– l’alcalde va agafar la moneda del terra, l’alçà, la mostrà, i tots els rostres s’il·luminaren. Sortosament, havia caigut de ‘cara’: havien guanyat! Tots. Tothom n’havia sortit vencedor. I aprofitant l’avinentesa, s’abraçaren, es felicitaren i, posats a fer, com que era 28 de desembre –d’un any de la picor– es desitjaren un Bon Any i millors Reixos, i cadascú cap a casa seva. Fet i fet, s’havia acabat l’emboirament. Fins a la pròxima boira. 

(Diuen que la tramuntana deixa petjada als qui la pateixen. No se’n diu res dels qui conviuen amb la boira, però déu-n’hi-do de les cabòries.)

FOTO:  Despertar emboirat

Acabem amb les rebaixes d’hivern!,

que ja són aquí les de primavera

–i d’aquí a dos dies, les d’estiu,

comença el compte enrere–

Comprem unes birres,

i comprem uns sushis també.

Celebrem-ho amb palillos i faldilles curtes,

fora forquilles, fora els abrics.

Que comenci tot denou: fem un reset.

Apaguem les calderes, sortim al carrer, 

cridem al vent. I riem. 

Riem que la primavera és nova 

i l’hivern vell. Riem i cridem:

Que visqui la primavera!

                                         Ja no podem més

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

OBRA GRÀFICA

T n’has anat (de la sèrie Lletrades)

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

OBRA GRÀFICA

No cau la neu, la crido jo i ve. Al balcó, bocabadats, el gat i jo

(de la sèrie Lletrades)

Abans era una dita, una dita sàvia: ‘La veterania és un grau’. I recordo especialment que, quan feia ‘la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d’un. Quan un ho deia, l’altre –que quasi sempre era un acabat d’incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l’afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l’experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.

Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: ‘El diable en sap més per vell que per diable’. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d’intel·ligència: d’intel·ligència n’hi ha o no n’hi ha. En tot cas, quan n’hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l’ús que l’hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.

Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de ‘temps’. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del ‘temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!

PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.

FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)

Els follets havien treballat tota la nit –amb el fred que feia– perquè quan, al matí, es llevessin els habitants d’aquell petit poble, s’ho trobessin tot ben nevat. Tenien el temps molt just, però encara els n’hi va sobrar per empènyer els núvols més enllà dels turons que envoltaven el poble i deixar el cel blau i lluminós com un dia de primavera. Llàstima que la gent del poble era molt dormilega (no es llevaven mai abans de quarts d’onze), i no s’adonaren de l’inusual i esplèndida jornada fins a quasi migdia. Els va saber molt de greu haver-se perdut tantes hores d’aquell dia blanc, solejat, tan especial, i els més espavilats decidiren anar a parlar amb l’agutzil per veure si es podia fer alguna cosa. Acordaren que tothom retardaria els rellotges fins a les set i es ficarien al llit un altre cop, amb els despertadors posats a dos quarts de vuit –l’hora que surt el sol– confiant que l’esforç col·lectiu servís per recuperar el temps. L’agutzil va fer el pertinent pregó i alhora convinguda tots eren al llit. Els follets, veient la il·lusió de la gent –que, de tanta, sortia per les fumeres de les cases– van decidir arromangar-se i, tot d’una, anaren per feina. Van fer mans i mànigues i van acabar suant la gota negra, però varen aconseguir enretirar el sol fins al lloc on li corresponia ser a dos quarts de vuit del matí. Esgotats, però orgullosos de la feina ben feta, els follets se n’anaren a dormir, no sense abans veure la cara de felicitat de tot el poble quan, desperts de nou, treien el cap per portes i finestres. Quin goig!

FOTO

Naturalesa nevada 

(Fulleda)

De tornada he somiat amb tu:

et passejaves nua pel jardí  

amb una tovallola i un llibre a les mans.

D’aquí cap allà, indolent, 

buscant un lloc on deixar-te caure.

I, a la fi, amb la tovallola de coixí

t’has unit de bocaterrosa amb la gespa.

Llavors he somiat que jo era l’herba

i m’he refregat amb el teu cos humit. 

T’he sentit. 

La teva escalfor m’ha travessat de cap a peus

i t’he besat tots els porus, un a un. 

Mentrestant, tu em vessaves el teu alè.

T’entregaves.        

I maleït, m’ha despertat el gat. I fins aquí.

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

FOTO:  Espia a la vista!

“Quan s’és jove, s’és jove per a tota la vida”, sembla que va dir en Picasso. I segons sembla es referia a l’esperit, a l’actitud. Naturalment. I jo no diré pas que no –abans el contrari– però hi ha altres coses a més de la joventut. Una d’elles: la ingenuïtat. I quan s’és ingenu, també se n’és per a tota la vida. I es pot ser jove i ingenu al mateix temps (i vampir, i somnàmbul) i així mateix per a tota la vida. La ingenuïtat, un atribut molt ben valorat segons quan, com i en qui i, per tant, no necessàriament indesitjable; però, en contrapartida, segons quan, com i en qui, la ingenuïtat és una nosa. I el mateix podríem dir de la joventut, dels vampirs i dels somnàmbuls. 

Jo en soc un, d’ingenu. I estic arribant a una edat –una certa edat, diuen– en la que hom creu que hi ha coses que ja tenim clares (o els hi hauríem de tenir), ens sembla que ja les hem enteses, les coses. Però no. De cop ens adonem que tot ha canviat acceleradament i tot és d’un altre color, tot té un altre ritme. Sempre intentant de mirar les coses tal com semblava que eren, o podrien ser, o fins i tot com segur que no eren; sempre buscant-li la volta. I arriba un dia que res no és com deuria, començant per un mateix. Com si, de cop, ens haguessin encastat unes ulleres o com si d’un cop ens les traguessin: de sobte res és com semblava ser. Però no és perquè ara hi vegem ni més clar ni més fosc, ni més nítid ni més borrós, no: senzillament hem de tornar a començar a aprendre a dirigir la mirada. Començar a mirar de nou.

Si continuem essent joves –com diu la dita– cap problema, tenim tota ‘una certa’ vida pel davant. En qualsevol cas, però, serem joves amb ‘una certa’ edat incorporada i, començar de nou –amb tot el que té d’atractiu– fa, també, una ‘certa’ mandra. Sobretot si, a més, som també ingenus: ja ho dèiem, segons com, quan i en qui, la ingenuïtat pot ser una nosa. Especialment per a començar de nou. M’imagino que quan Picasso va fer aquesta asseveració encara era jove; desconec si també devia ser ingenu, però vull creure, que no era ni vampir ni somnàmbul. En el meu cas, però, tot això, és un maldecap. Somnàmbul no ho soc –de moment– però dormo poc i malament; i vampir, ja ho veurem, doncs no sé si, en un moment donat, començaré a necessitar xuclar sang d’on sigui per sobreviure, si vull continuar sent jove. Ja dic, un maldecap existencial.

PS

Si hi ha algun jove –tingui l’edat que tingui– que em llegeix, que em disculpi, avui no dec tenir el dia.

OBRA GRÀFICA

L’eternitat, és un dia qualsevol

(de la sèrie Lletrades)

El veredicte del veterinari va ser clar i contundent: si el gat no deixa el tabac i el cafè, té els dies comptats. No era una bona notícia, està clar; des del dia que el gat va posar les potes a casa per primera vegada –ja fa quasi sis anys– és un més de la família. El veterinari no havia pogut ser més explícit, però se’l veu tan feliç, al gat, que es fa difícil acceptar que les coses estan en aquest punt: o una cosa o l’altra. Qualitat de vida o quantitat de vida (i en aquest cas, quanta?) Què decidir? Com passar per alt l’aurèola de goig que l’envolta quan, cada matí, per esmorzar pren el seu tallat fent costat a la mestressa? I la cara de plaer que traspua, després, fent honor a les burilles del dia anterior! Algun cop s’ha adormit amb una d’elles penjant-li de la boca. Veure’l així no té preu. Així és que, no hi ha dubte –si ell pogués opinar, amb seguretat que optaria pel mateix– el deixarem, doncs, que continuï gaudint del tabac i del cafè i que duri el que hagi de durar. Indiscutiblement, val més morir dempeus que viure de genolls. (Visqué, joiós, set anys més, fins a un dia que una llet en mal estat va contaminar el tallat matiner. La intoxicació va ser tal que la mestressa es va refer a dures penes, però ell, el gat, ja no se’n va sortir, la va dinyar després d’agonitzar dos esfereïdors dies en els quals només tenia una idea al cap: quina mala llet!) 

FOTO:

Insomni en blanc i negre

Definitivament demà seré millor. Començaré una nova vida: 

Intentaré seriosament deixar de fumar.

Beuré menys. Menys vi i, de whisky, res.

Menjaré més lleuger.

Faré exercici.

Saludaré a la veïna, malgrat que ella també em detesti.

Tornaré a estudiar anglès. Yes!

M’encararé menys, si cal, amb els que no pensen com jo –al capdavall, per a què?

Conduiré amb respecte.

I res de drogues, només les que no maten.

Aprendre a estimar als altres, encara que no s’ho mereixin.

Em queixaré menys i de menys coses.

No tiraré papers a terra ni escopiré.

Intentaré no provocar. Ni de paraula ni de fets.

Donaré sense esperar a canvi.

Pagaré tots els meus impostos –no faltaria més.  

Miraré la televisió i escoltaré als polítics. I els hi faré cas –oh, i tant– a uns i als altres també.

No desitjaré la dona –sigui de qui sigui–  (on aniríem a parar!)   

I només em masturbaré si és estrictament necessari.

No mentiré tant.

I, finalment, demà tampoc, tampoc no mataré. A ningú. 

Si, després de tot, m’avorreixo, agafaré el portant i cap a una altra galàxia. Em mudaré. 

Tot això, demà, demà mateix. 

Avui, no, que aquesta nit tinc un altre pla.

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

FOTO

Els àngels també s’avorreixen

Títols alternatius:

Ull, que si ets massa bo, et surten ales. / Àngel reposant. Ser tan bo també cansa

No puc. No tinc temps de llegir tot allò que m’interessa llegir un cop destriat de tot el que m’arriba cada dia. Un excés. Així que llegeixo aquells documents que em semblen imperiosos, i la resta: copia en PDF i a l’arxiu virtual, a la carpeta temàtica pertinent, i ja ho llegiré en un altre moment. Però aquest altre moment mai no arriba. Naturalment. Tota manera, estarien tan amuntegats, els moments, que tots junts ja sumarien una altra vida. I jo només en tinc una; no sé si hi ha algú que n’estigui gaudint –o sofrint– més d’una, ves a saber… però jo no, només tinc una vida i no dono l’abast. 

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

Això sí, jo em quedo amb el neguit d’aquell que no ha complert objectius; amb un sentiment d’insatisfacció tocant la frustració que porto com puc; i que cada vegada que llegeixo –el que sigui– ho faig amb aquell regust amargant que dona la impotència de no poder llegir-ho tot i la seguretat, per altra banda, que si ho pogués fer, finalment, no abastaria res. I també –no és gens fútil– carregant amb un sentiment de culpa no sé ben bé per què, potser per mandrós, potser per inepte. Ves a saber; el cas és tenir alguna culpa (ah, les seqüeles de la cultura cristiana). Ull, que no és fàcil viure amb tot això a sobre, eh!

Això no obstant, he de dir que soc optimista: alguna cosa en sortirà. I he d’afegir, que soc molt eclèctic pel que fa a interessos i gustos; vull dir que si hi hagués algú que li plagui o tingui curiositat pel meu arxiu, ben segur que n’aprofitaria una gran part. I jo li cediria gustosament, ben content que la meva tasca serveixi a algú. A grans mals, grans remeis. En fi, mentrestant, i per si de cas, jo continuo classificant i arxivant tot allò que no llegeixo i molt probablement mai no llegiré.

Que vagi de gust.

FOTO: Pàgines en blanc durant el neolític

Títols alternatius: El dur ofici d’escriure (al neolític), Only hard, baby, no soft

Néixer. Inevitable, la primera sorpresa.

Obrir els ulls després de somiar despert.

Sentir-se estimat. Sentir la seva dolçor.

Estimar amb tot el cor, amb tot el cos. Sense límits.

L’escalfor del sol a l’hivern. L’escalfor d’una mà amiga.

Tocar el terra, caminar en baixar d’un vol.

Volar. Ni que sigui amb la ment.

Despertar cada dia i veure que no ha estat un somni.

Descobrir la bellesa d’un moment fugaç, irrepetible.

Escórrer-se i continuar viu (ah, la petite mort). Poder-hi tornar.

Un somriure a temps. De l’estimada. De qui sigui.

Una rialla dels amics, una bona riallada.

Sentir la proximitat de l’altre. Mal que, aquest, sigui un gat.

La carícia de l’oreig un dia enrabiat, fotut.

La carícia d’una criatura, la carícia d’un fill.

Un bon plat de pasta després d’un dia de dejú.

Veure com s’apaga el dia i veure que ho pots veure.

Créixer, fer-se gran. 

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO

Companys de viatge

Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)

Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà? 

Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa! 

I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn.  Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!

PS

Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

A dotzenes

FOTO

Anant a rebre el nou any

Vaig conèixer un individu –molt espavilat pels negocis– l’activitat del qual consistia a vendre paraules. No paraules qualssevol, no, sinó paraules noves. Els seus clients –el meu target, deia ell– eren escriptors impacients, polítics en actiu i cantants de rap. Els seus arguments –l’argumentari de venda, precisava– tractaven de l’avantatge de poder ser els primers a fer servir unes paraules, tan noves, que encara no havien estat acceptades per l’IEC, però que, ull, la cosa estava a punt –afirmava. Prestigi –els hi entaforava– era el benefici clau; i els deixava bocabadats. Sí senyor, visió de negoci tenia el paio: l’èxit va ser aclaparador. Cantants, polítics i escriptors s’hi van abocar, àvids com estaven de lluir i enlluernar. I en van ser tants, en van comprar tantes –de paraules– i les van fer servir tant i tant, que l’IEC, que no en tenia cap intenció, es va veure obligat –doblegat– a incloure-les al diccionari tant sí com no. La llei del mercat, deia ell. Absolutament despirtànic.

No vola qui vol. Qui vola, no vol, simplement vola (de la sèrie Lletrades)

Vindran temps millors

–ens diuen sempre.

Vindran. Però mai no arriben.

Així i tot, serem millors persones   

ara que ve Nadal,

I ens farem bons propòsits, un munt,

que ja s’acosta Cap d’Any! 

Com cada any. Cada any igual,

i mai no en sortim ben lliurats.

Però vindran temps millors

–ens tornen a dir. I mai no arriben. 

Ni Reis ni Pares Noel ens fan cas,

estem desnonats, desheretats.

Un any més, estem ben cardats!

Deu ser que a qui li toca

no se n’ocupa, no fa la feina?

Cal que anem a missa?

Ja és temps d’anar a votar?

Vinga a resar, a pregar que se’n vagin;

som-hi, a votar, a votar-los tots al carall!

A veure si així venen d’una vegada

els bons temps tan esperats.

No sigui que quan vinguin

ja no hi quedi ningú esperant.

I tornem-hi: vindran temps…

Però vindran o els hem d’anar a cercar?

O ens hi posem d’una vegada, 

o ja podem plegar. 

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

Fins al monyo!

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipèdia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni l’un ni l’altra.)

PS    Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

(Ja ho vaig publicar el desembre de 2015, però hi torno perquè crec que és un bon moment, i sobretot perquè m’agrada.)

CG’N LOLLA