Observar, llegir, escriure

“Jo no vull sinó contar coses que mai no he dit, descolgar els meus secrets i airejar-los perquè perden el resclum, garbellar malentesos, espolsar-me la ràbia.” (“El dit de Déu”, Raquel Ricart, Proa, 2022, p. 16).

“La vida encesa seria la vida lliurement dedicada a una activitat escollida, desinteressada, en termes de benefici i prestigi social, però electritzant, absorta, sense horaris, tal i com sobreviu avui a l’art, l’escriptura o la recerca. Una tasca que deixaria molt de temps lliure per a la cooperació, l’esdeveniment, la complicitat, la tendresa, el plaer i la joia. Una ocupació que produiria, a la fi, el poble que ens manca.” (traducció lliure d’un fragment d’El trabajo gustoso del poeta Antonio Orihuela, en “Palos”, La linterna sorda, 2016).

Arribada la fita del meu cinc-centè apunt i quasi desè aniversari d’aquest blog enllaçat a VilaWeb, he volgut escriure unes ratlles sobre el mateix fet d’escriure, tractant d’esbrinar el perquè escrivim els qui en tenim necessitat o, si més no, els qui no se’ns en perd el cuquet, per ofici o afició, per deure o devoció. Voldria capbussar-me una mica en les raons profundes que ens fan créixer el neguit d’escriure, que fan que se’ns acurte el temps de pau i satisfacció que sentim en enllestir un apunt, article, assaig, vers o narració, que ens havíem proposat de compondre, malgrat haver-hi esmerçat un gran esforç. Per a començar el raonament, hi tornaré al cas del mestre Fuster, perquè em sembla ben proper i aclaridor.

En el primer apunt dels quatre que enguany he dedicat a la figura de Joan Fuster, pel centenari del seu naixement i en referència a un dels seus més coneguts aforismes: “HI ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”, escrivia que el mestre de Sueca l’encertava assenyalant la professió més important de totes, una que no es fa a canvi de cap retribució dinerària: la construcció ―o, millor, desconstrucció― d’un mateix. Important sobretot en un cas existencial com el seu ―amb el qual em sent prou identificat―, en què havia de remar a contracorrent, desconstruir l’educastració que havia rebut, que no casava amb els seus sentiments més pregons, que l’anul·lava com a persona, esdevenint una alienació de si mateix. Aquest ofec que li produïa sobreviure en una societat feixista, malalta de dogmatisme opressor, amb la dissidència que involuntàriament li suposava la seua orientació sexual, vull pensar que fou l’esperó que li va obrir el seu enteniment esmolat a la resta d’opressions: la lingüística i cultural, la política… En un altre dels seus curts i excelsos aforismes escrivia que “viure és trair”. En efecte, massa vegades hem de trair l’adoctrinament a què ens han sotmès per a poder viure més lliures.

“Escriure des de Sueca… no podia ser sinó una opció mixta de polèmica i catequesi: almenys per a mi… […] No es tractava d’una condescendència, sinó d’un compromís, i valgui el mot, tan desacreditat ja, a hores d’ara. Per compromís amb el meu poble –el poble i la seva plural accepció— he escrit planes i planes que volien ser revulsives, incitants, divulgadores, exegètiques, escrutadores…” (Joan Fuster, Obres Completes I, pròleg). El nostre mestre del pensament bescanviava la seua professió d’advocat per la d’escriptor d’assaigs i articles de crítica artística, cultural i política, i ho feia per necessitat i per aptitud provada per a aquesta feina. Necessitat com a inadaptat a la societat que li havia tocat viure: l’espanya repressora i reprimida. Inadaptació que, per altra banda, ell mateix considerava una font de les millors obres d’art i de literatura universal, com esdevingueren els seus assaigs. En uns altres dels seus cèlebres aforismes, també hi assenyalava altres motivacions més profundes per a abraçar l’ofici d’escriptor: “ESCRIURE —fer literatura— és tot allò que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança”. “ESCRIVIM pensant en els nostres enemics: o per fer-hi proselitisme, o per corrompre’ls”. “UN home feliç no sent necessitat d’expressar-se”. Cadascú hi tindrà els seus perquè, conscients o inconscients; però el que ens demostra la figura de Joan Fuster és que, per a molts lletraferits vocacionals, viure també és escriure.

Allò que escrivim ix de les arrels de la nostra vida, de l’arbre que es nodreix de la saba dels nostres pares, de les persones que més ens han influït, dels costums de la terra on hem arrelat, dels coneixements que hem assolit en llibres i experiències viscudes ―que massa vegades ens han portat a recompondre camins, lluny d’adoctrinaments maltractadors―; arrels entortolligades al voltant de les fites més pregones de la nostra biografia, fetes de dolor o de joia. La vida de qui escriu sempre brolla d’una o altra manera a les seues obres, sobretot quan ho fa per voluntat pròpia i no per obligació, quan escriu per necessitat interior. Traure el que portem a dins, alleugerir, compartint-la, la nostra càrrega emocional més feixuga, dilatar el gaudi del que hem trobat observant o llegint, engrescar o, si més no, sentir-nos acompanyats per l’imaginat lector sintonitzant amb el que maldestrament volíem expressar-hi, satisfer una necessitat de permanència: esdevenir una mena de bocí d’eternitat, d’humil llegat per a uns fills apòcrifs…, ens ajuda a viure amb més sentit, li dona més valor a la nostra vida, si fem la feina d’escriptor adelerat.

Després de quasi una dècada escrivint en aquest blog que m’ofereix VilaWeb, em reconec com un d’aquests escriptorets afeccionats per necessitat d’expressar-se, que gaudeix del que escriu, malgrat la notable dedicació esmerçada i els resultats desiguals. Tot plegat començava fa molts anys, en eixir de la meua adolescència i acabat de traspassar el dictador, quan al meu poble de naixença fèiem una revisteta de quatre fulls, que editàvem en una efímera associació cultural, germen de candidatures d’esquerra a les primeres eleccions municipals de la “Transacció del 78”. Continuava uns anys més tard, a partir del 1986, com a secretari d’una associació cívica de caire reivindicatiu i membre de la comissió que en feia uns fulls informatius, on hi posava alguna ressenya d’activitats realitzades i altres apunts menors. Les vora quatre dècades de feina a jornada completa ―i escaig― com a tècnic d’indústria alimentària —que vaig haver d’agafar per a guanyar-me les garrofes— em xuclaren el temps lliure ―i la salut―, sense perdre, però, les habilitats escripturals, on hi tenia la mà trencada de redactar plans, seguiments, normes, auditories, anàlisis de dades, informes, etc. —en la “lengua del imperio”.  Endemés, a casa i en el meu estimat valencià/ català, mantinc de fa anys unes senzilles fitxes dels llibres que llig i uns resums de dades del meu observatori meteorològic d’aficionat, bases sobre les quals vaig bastir el projecte d’obrir aquest blog, aprofitant un parell de setmanes de baixa mèdica al desembre del 2012, engrescat per l’oportunitat que me n’oferia VilaWeb. La meua necessitat d’expressar-me, de fer paleses les meues dissidències, era tal que vaig començar el blog sis anys abans de jubilar-me, en plena crisi a la feina (amb incendi total de la fàbrica inclòs), la família (la mare amb demència senil —mentre la parella pregava als seus déus new age—) i la salut (amb el meu síndrome de sensibilització central, llavors desconegut, en plena acció) o potser per tot això.

Com pose a la capçalera del blog, m’hi he centrat sobretot a comunicar les meues dades meteorològiques, amb mires al seguiment de l’escalfament global que patim, i a fer ressenyes del llibres que llig, que acostume a ampliar amb una selecció de cites; però també a comentar algun tema de ciència que m’ha cridat l’atenció i a compondre algun article d’opinió sobre l’actualitat, normalment sobre dissidència política. Sense oblidar els nostres poetes, que han estat presents directament o indirecta en molts dels meus apunts; fins i tot m’hi he arriscat a publicar algun —diguem-ne— poema propi. I algun tema més que ara no em ve a la memòria. A més dels apunts amb què he recordat el pare i la mare, ací allà hi he anat posant bocins de la meua biografia, petits records d’allò viscut. Vivències, observacions i lectures que, mitjançant imaginació, reflexió i emoció, amb sinceritat i honestedat, i amb millor o pitjor traça compositora, han esdevingut títols, frases, paràgrafs i finalment apunts ―una mica massa llargs, potser― que he anat publicant ací, sense oblidar la costosa tria d’imatges que acomboien la lectura.

Sempre he restat fidel al que he trobat observant i raonant, amb l’ajut dels llibres, enfilat a les espatlles dels que en saben més que jo; però, com que la veritat completa és difícil d’esbrinar, també he restat obert a d’altres aportacions honestes i sinceres sobre les qüestions que hi tracte; perquè compartir idees i experiències amb voluntat de diàleg ens enriqueix a tots plegats. Aprofite l’avinentesa per a donar-vos les gràcies per l’atenció rebuda durant aquests anys i especialment a VilaWeb per permetre’m fer realitat aquest projecte, que he anomenat: “Observatori Conarda”, “Observant el temps i la vida” i, finalment, “Observar, llegir, escriure”.

Quan hi feia plans a les acaballes del 2012, la meua deformació professional em portava a imaginar un horitzó reeixit per a aquest blog en forma de números: publicar uns cinc-cents apunts o un miler de folis durant una desena d’anys. Acomplida la feina, almenys en quantitat, he decidit a partir d’ara eixir-me’n dels deures mínims i publicar amb més llibertat; potser menys sovint i de manera més irregular, però quan realment puga i tinga alguna novetat que considere interessant a comunicar. Perquè altres projectes també em demanaran l’atenció. Salut, república i carpe diem!