Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

17 de maig de 2021
0 comentaris

“A cor obert”: autobiografia d’un metge compromès amb la lluita contra la covid-19 i amb la defensa del dret universal a la salut.

Penso que la contribució més gran que puc fer durant aquesta pandèmia no són els consells sobre el control de la infecció, sinó l’exemple que el poder no s’ha d’acceptar de forma acrítica, ni el caciquisme ni l’statu quo. No és acceptable assumir que hi ha problemes que no es poden resoldre quan això no és cert. Fa molts anys que ens creiem aquest argument, ens conformem i abaixem el cap davant de tot tipus d’abusos. En aquest país, durant molts anys, ha manat la prudència davant el poder per la por de perdre els favors o els diners dels poderosos. Això també ha passat en la crisis de la covid-19.” (“A cor obert”, Oriol Mitjà, 2021, pàg. 57).

A cor obert. Relat del que he viscut” (Columna, 2021) és una autobiografia del Dr. Oriol Mitjà i un balanç del primer any de la pandèmia que ens ha marcat la vida; per això és un llibre força oportú i més encara per la visibilització mediàtica que ha tingut l’autor com a expert epidemiòleg, en què de vegades s’ha mostrat dissident amb les mesures preses per a combatre la covid-19 per part de les autoritats polítiques amb seu tant a Madrid com a Barcelona.  Precisament el llibre ha estat escrit amb la intenció d’explicar-nos qui n’és l’autor, les seues virtuts i defectes, la seua formació i experiència professional, i els per què de les seues idees i propostes, per altra banda compartides per una bona colla dels seus col·legues, davant els malentesos i manipulacions polítiques a què han estat sotmeses en el batibull de l’actualitat als mitjans informatius. Una oportunitat i un interès que s’han vists justament premiats amb un èxit de vendes a la Diada del Llibre d’enguany. Personalment, a més, el llibre ha estat una grata sorpresa, per les semblances de biografia, tarannà, idees i preferències amb mi mateix. Puc dir que ha estat el llibre que més m’ha agradat del que portem d’any.

El títol triat és força escaient perquè ens hi mostra la seua vida privada, les seues fortaleses i febleses, les influències familiars i els esdeveniments clau que l’han marcat com a persona, els dubtes i les certeses, les fites més importants en la seua carrera professional i com agafa protagonisme en l’actual lluita contra la covid-19; on dóna tot tipus d’explicacions del que hi ha dit i fet amb el seu equip i altres professionals compromesos amb la salut pública, amb mires d’aprendre de les errades pel que resta de pandèmia i per a acarar millor les futures pandèmies, que segur que vindran, amb intel·ligència, honradesa i solidaritat, com ell hi escriu.

Més enllà de l’exemple familiar on la seua professió és majoritària, des de ben petit ja tenia vocació de metge, per la curiositat de saber com funcionava el cos humà i la capacitat d’ajudar els altres. Confessa també que l’escriptura, com a mitjà de transmissió de les pròpies idees de forma clara i efectiva, ha sigut una altra de les seues vocacions. A hores d’ara, escriure les idees li permet destriar i afinar les paraules que precisen millor el que vol dir, lluny de la immediatesa de la pressió mediàtica a què ha restat sotmès pel seu protagonisme públic, entenc que no desitjat.

Es considera fidel seguidor dels valors familiars que li han transmès, com el respecte, la responsabilitat, la honestedat, l’esforç o la justícia social. De caràcter introvertit, sempre ha tingut dificultats per a sociabilitzar-se. Això de vegades el fa veure massa esquerp en el seu tracte; potser massa exigent en qüestions que poden posar en perill la salut o la vida de la gent; una exigència extrema cap a ell mateix i els que l’envolten que el fa veure més arrogant que no ho és en realitat. Hi confessa les seues dificultats a l’hora de “trobar l’equilibri entre l’eficiència de l’individualisme i la riquesa del treball en equip”; però déu n’hi do el que ha aconseguit!

Quan era estudiant de medicina, el va marcar una primera experiència de tres mesos a l’Índia en un hospital de leprosos, fent-lo més fort i independent, i portant-lo a la convicció que calia canviar el món. Aquell viatge iniciàtic fou la clau de volta que el va empènyer a especialitzar-se en les malalties de la pobresa, com a immunòleg o infectòleg. Acabats els estudis, la seua destinació fou a Lihir –hi havia una plaça vacant–, una illa de Papua Nova Guinea, a la Melanèsia, on hi ha viscut deu anys, tan sols interromputs per la pandèmia actual. Ens hi descriu l’illa com un indret paradisíac, amb una població pobra en recursos, però rica en humanitat. A Lihir va guanyar el seu prestigi com a epidemiòleg arran de la seua reeixida lluita contra la malaltia del pian, que li ha valgut reconeixements internacionals.

La seua preocupació social per la pandèmia i els seus coneixements i experiència en aquesta qüestió l’han empentat amb companys de professió a fer anàlisis i recomanacions constants a la ciutadania i els seus representants polítics, per tal de superar-la amb el menor nombre de baixes i els més aviat possible; prioritzant salut a economia, però que al capdavall també és la millor opció per a l’economia. El seu prestigi com a epidemiòleg l’ha destacat entre el grup de metges i altres professionals de les ciències naturals i socials amb què hi col·labora i ha hagut de fer contactes amb autoritats de primer nivell i aparèixer al primer pla mediàtic. Ha conegut de primera mà les decisions que s’hi han pres, malauradament poques vegades seguint les recomanacions dels experts, cercant més aviat el seu rèdit polític que no pas la salut de la ciutadania. La seua sinceritat i compromís no són gaire compatibles amb els tripijocs partidistes que prodiguen els polítics, sempre atents en primer lloc al que diuen els mitjans de propaganda, per tal de controlar les conseqüències electorals de les seues decisions, per al manteniment de les seues cadires de comandament. Vista la urgència del cas, el seu tarannà compromès l’ha portat a criticar públicament aquests capteniments tan porucs i poc encertats, qualificats d’incompetents, vinguessen les decisions del govern central o l’autonòmic; rebent injustament desqualificacions dels partits polítics afectats i els seus portaveus, ampliades per la claca mediàtica afí.

Oriol Mitjà s’hi mostra un fidel defensor de l’esperit crític, de dir “no” davant l’opressió i la injustícia. Es permet d’opinar lliurement del que sap i ha experimentat un munt de vegades. Partidari de la transparència informativa i de lluitar pel dret a la salut de tothom, que implica la necessitat d’una transformació social; perquè hi ha grups socials dins del propi país d’origen i als països de l’anomenat tercer món on grups importants de població estan exposats a malalties sense recursos, que els aboquen a una reducció dràstica de l’esperança de vida. Per aquest motiu, de vegades ha hagut de plantar cara a multinacionals farmacèutiques i extractores de matèries primeres, perquè complissen la seua responsabilitat social corporativa. És contrari a qualsevol jerarquització entre les persones i sempre tracta de dir el que pensa, amb sinceritat –apresa de la seua mare–, sense embuts, perquè no depèn de ningú ni te por a perdre el seu lloc de feina; una declaració de compromís ètic que l’honora i que tant necessitem en qualsevol lloc de responsabilitat social on ens hi vulguem fixar.

Necessitem dissidents com ell, gent amb criteri propi i coratge, que se salte la norma d’actuar de forma políticament correcta i que no tinga por a les crítiques que això li puga portar. Es nota que és un científic a qui li agrada la seua feina, socialment compromès, poc amant de vel·leïtats per a guanyar protagonisme. El seu exemple ens mostra com la feina científica en equip multidisciplinar i multicultural amb valors socials pot ser un gran motor de canvi cap a una societat més justa i solidària. Com haureu pogut capir a la frase l’encapçalament, les seues reflexions contenen molta saviesa, per això no me n’he pogut estar de transcriure-us ací una petita mostra més:

“[La vida a Lihir] L’estructura familiar és matriarcal i matrilineal, i les terres pertanyen a la dona. El que és més sorprenent per a un occidental és que el grup familiar comparteix tot el que conrea o els diners que guanyen. Això em va fer replantejar el nostre estil de vida al món occidental i els avantatges del comunisme primitiu, on no hi havia enveges, ni ressentiment social, ni jerarquies polítiques, i tots vivien en harmonia cooperant entre ells.” (pàg. 69, op. cit.)

Vaig veure molt clar que la monarquia estava molt vinculada a l’Ibex-35, als mitjans i al govern de Madrid, i viceversa. Tots buscaven un lloc al voltant del monarca per fer-se fotos i omplir-lo de lloances. Allò em va fer pensar que vivim en una societat poc moderna, on més que haver-hi un govern del poble (el que seria una veritable democràcia) són uns pocs oligarques poderosos els qui governen.” (pàg. 86, op. cit.).

Les meves paraules durant la pandèmia no han tingut cap altra motivació que no sigui mirar de ser coherent amb les meves conviccions de justícia social i defensa del dret a la salut, que crec que es veuen reflectides en la meva trajectòria, sobretot la professional./ He apel·lat als dirigents polítics perquè despleguin les millors eines al seu abast per protegir la salut del ciutadans en el context de la crisi de la covid-19. Obrar raonablement és adoptar, després d’haver-ho meditat, la decisió que ofereixi més probabilitats d’aconseguir la finalitat que es pretén: aturar la covid-19 sense destruir l’economia. Per exemple, un confinament sever acompanyat d’una renda bàsica universal, o bé l’increment de la despesa per fer un desplegament massiu de mitjans diagnòstics i preventius. Les propostes innovadores dels científics van patir la incomprensió, la manca de valentia i la inacció dels governants. Hi havia marge de maniobra per fer reformes o prioritzar partides pressupostàries, però no hi havia expertesa ni valentia.” (pàgs. 228-229, op. cit.).

Han tingut millors resultats els països que han tingut un ampli consens polític, i també la confiança d’una població molt responsable, que ha acceptat mesures dures. Allà on el capital social, és a dir, el teixit que manté unida una societat, és molt elevat, la convid-19 no s’ha expandit tant com ho ha fet allà on prevalen l’individualisme i la desigualtat. La mortalitat ha estat inferior als països on des del primer minut van posar la salut pública per davant de l’economia, i on els últims anys han potenciat la sanitat en contrast amb els països neoliberals, on s’ha aprimat.” (Pàgs.268-269, op. cit.).

Hem après sobre la importància de tenir consciència social, és a dir, que com a persones som integrants d’una comunitat i que el que hi passi pot afavorir-nos o perjudicar-nos a tots. […] Al nostre país, els dirigents han volgut preservar l’economia fins molt tard dins l’evolució de la pandèmia, i haurien hagut de fer alguna cosa abans per trobar una sortida, en lloc de deixar que l’epidèmia creixés tant. El problema va molt més enllà […]: el capitalisme no pot donar solucions a les epidèmies, perquè només busca el benefici de l’individu a curt termini. Les mesures neoliberals europees o americanes d’endarrerir els confinaments o d’evitar grans despeses per fer un desplegament massiu de recursos no han funcionat gens.” (Pàgs. 280-281, op. cit.).

Caldrà obrir un debat sobre l’equilibri llibertat-seguretat col·lectiva en l’àmbit de la salut: la seguretat col·lectiva és evitar el contagi de l’altre. La ciutadania haurà de decidir com vol viure. Al llarg de les darreres dècades […] hem construït unes democràcies que preservaven una sèrie de drets i llibertats individuals […]. Tots aquests drets es van conquerir en un context en què no teníem amenaces naturals. Però aquest esquelet s’ha revelat perillosament ineficaç quan es tracta de fer front a una emergència col·lectiva.” (pàg. 281, op. cit.).

La covid-19 ha posat de manifest que el progrés de què tant ens preuàvem no ha arribat, ni de bon tros, a tothom. Em penso que ha arribat el moment de fer-nos les preguntes adequades: en quina societat volem viure? Quin és el preu que, com a col·lectiu, estem disposat a pagar per mantenir funcionant un sistema que ens convida a acumular benestar a costa d’altres persones? Deixeu-me que us plantegi encara una pregunta més: us heu adonat que, si consumim només allò que és estrictament necessari (com hem fet durant el confinament), el nostre sistema econòmic s’enfonsa? A Papua Nova Guinea ja he experimentat que amb no res la gent aconsegueix tenir nivells de satisfacció superiors als que tenim molts de nosaltres.” (Pàgs. 284-285, op. cit.).

Moltes gràcies, Oriol.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.