Observar, llegir, escriure

Amb motiu del segon aniversari del seu traspàs, ha eixit publicat el segon llibre pòstum del nostre estimat José Luis Sampedro, “La vida perenne” (Plaza & Janés, 2015), un breu assaig filosòfic que vol resumir-nos el seu vessant més místic. Una mística de peus a terra.

• … La idea d’introduir la immortalitat en l’ésser humà condueix a deïficar-nos, a que ens desintegrem de la resta del món; perquè ens hi sentim aliens, en no haver-hi res d’immortal. El que hi ha realment és un procés continu, que no és el mateix que l’immortal, que ens fa allunyar-nos del real i ens fa creure, com ens han repetit de sempre, que som els ‘reis de la creació’, que el món hi és com a mínim per al nostre gaudi, per a la seua explotació… (pàgina 81).

Com reclama l’editorial al seu web, aquest llibre és “un fascinant viatge que acosta els lectors al José Luis més íntim”.

Tanmateix l’originalitat que anuncien no és pas completa: fàcilment reconeguem al Sampedro de sempre, profund, honest, senzill i sincer. Tal vegada la novetat d’ara siga adonar-nos fins a quin punt varen influenciar-lo místics con Joan de la Creu, sufís com Rumi o la filosofia taoista, una selecció de cites dels quals omple una part significativa de l’obra.

“Un compendi essencial, sorprenent i lluminós. El seu compromís vital amb l’escriptura i la societat és prou conegut. No obstant això, només els seus amics més íntims sabien dels camins que va explorar per arribar al desenvolupament del seu ideal humanista”.

“Aquest llibre recull aquest camí cap a la saviesa perenne… on els pensaments i sentiments de José Luis Sampedro es barregen amb les veus dels savis d’Orient i Occident dels quals tant va aprendre… els quals revelen el secret últim del meravellós art de viure d’aquest pensador, de la seua vitalitat i lucidesa extraordinàries.”

També ha estat un encert l’acompanyament de les belles i suggeridores fotografies d’en Chema Madoz.

Un petit llibre pòstum de l’enyorat José Luis Sampedro on ens deixa, gràcies a la seua vídua Olga Lucas, retalls de reflexions seues, i dels seus estimats filòsofs, sobre la vida i nosaltres, el animals simbòlics (com ell ens anomena); on podem sentir com la mística i l’espiritualitat no és pas exclusiva dels adeptes a les religions.

Ens redescobreix la importància del silenci per escoltar-nos millor, per fer recerca de l’ésser que som i la seua convergència amb la vida, el buit i l’energia que ho omple tot.

La seua ètica, basada en la llibertat solidària i no en l’agressiva competència que ens imposa el sistema malànima en el qual vivim, que ens redueix a simples productors-consumidors, és d’una claredat indiscutible. Ens recorda també que la moralitat oficial respon tan sols als interessos dels poderosos, religiosos o polítics.

• … qualsevol fe es una forma de ceguesa. Quan diem: “La fe és creure el que no veiem”, en aquest mateix instant la fe ens impossibilita veure el que veiem… (pàgina 177).

Llegir Sampedro sempre és força recomanable. Bona lectura!